Na Melis

CiutadellaEra la primavera de 1952 i ja havia fet els sis anys. Llavors vivia a casa dels meus avis, al Migjorn, i era el pigall de l’avi, però, si no m’havia de menester, a vegades acompanyava el conco en Perico a pasturar les cabres. Aquell dia, amb una canya a la mà en comptes de garrot, jo era a la carretera amb les cabres que pasturaven l’herba de les voreres, a baix del coster de na Foradada, mentre el conco havia pujat, a saltirons -coixejava de la cama esquerra-, falda amunt amb un sac buit davall el braç endret -quasi sense força a causa d’una malformació- i el garrot a la mà esquerra per vigilar dues cabres que s’havien allunyat. “No te moguis, que ara vinc”, em va dir. Al cap d’una estona, no record si llarga o curta, va regressar amb el sac a l’esquena seguit de les dues cabres. Quan va ser a prop meu al mig de la calçada, amb compte, va obrir el sac i van aparèixer dos cabrits acabats de nàixer que belaven desorientats. Les mares tot d’una es van posar a llepar-los i, al cap de poc, el conco els va apropar al braguer a fi que mamessin. No era la primera vegada que veia un cabrit nounat, però, d’aquells dos, en tinc un record especial, tot i que... Després del primer àpat, els cabrits van tornar al sac i el ramat va continuar el camí cap al Migjorn, tira-tira i sense presses, alhora que els animals seguien pasturant. No era estrany que alguna cabra de les més trapasseres pugés dalt una paret -na Melis n’era una; les batiava totes, cada una amb el seu nom- per abastar brots més apetitosos que els d’arran de terra. Abans d’arribar a casa, vam fer diverses parades, obrint i tancant el sac, perquè els cabrits mamessin. En arribar a Son Capità, ens esperava l’avi Llorenç assegut al portal -quan feia bon temps, sempre el trobàvem allà mateix esperant les novetats del dia- i no vaig poder estar-me de contar-li la notícia.

-Avi, tenim dos cabridets nous, el conco els porta dins un sac -li vaig dir mentre li agafava les mans i ell em somreia amb la mirada perduda.

-Quin ha de ser el teu? -em va demanar.

-No ho sé. El conco no m’ha dit res.

-Idò, si no és un d’aquets, serà un dels que encara han de nàixer -em digué, per no desanimar-me, supòs.

Però després, mentre sopàvem a la penombra d’un llum amb cruies a la vora de la foganya, l’avi ho va fer venir bé.

-Perico, quin ha de ser el cabrit d’en Joan?

-El que ell vulgui. Tots dos són polits -va respondre mentre em mirava somrient.

En aquell moment, la seva resposta va ser la millor que podia sentir i tal va ser la meva excitació que, embogit, vaig començar a cridar.

-Tinc un cabrit! Tinc un cabrit! Tinc un cabrit! -davant l’atenta mirada dels avis i el conco, que reien en veure el meu comportament. Podeu creure que ni un al·lot amb sabates noves podia experimentar més satisfacció, era impossible, la meva felicitat era total. I quan el conco em va demanar quin dels dos volia, no m’ho vaig pensar gens.

-El blanc amb taques marrons. Aquest vull -vaig respondre decidit.

Però, per les festes més assenyalades, solia anar a Ciutadella, a casa dels meus pares, per passar-les amb la família, i Pasqua era a tocar. El cotxe que cobria la línia del Migjorn a Ciutadella era un Buick de 1927 reformat, fet mig de metall i mig de fusta. Sovint, per no dir sempre, els viatgers es barrejaven amb cistells de fruita i hortalisses, algun animaló, fardells de tota mena... i, a trenta quilòmetres per hora sobre una carretera de terra piconada, el traca-traca era constant durant l’hora que durava el trajecte de vint-i-tres quilòmetres, inclosa la parada a Ferreries.

Al cap d’uns dies, amb el cabridet vaig pujar al cotxe i a la parada de Ciutadella m’esperava en Francesc, el meu germà -llavors ja érem sis els germans-, i tots dos, passejant el cabrit, partírem cap a ca nostra, on tot cofoi el vaig ensenyar a tothom, desitjant posar-m’hi a jugar. Però, al cap de poc, arribà mon pare -el pobre, sempre amb presses, treballava més del que les seves forces li permetien- i, en veure’m, després de fer-me una besada, em digué:

-Hala, Joanet, dóna-m el cabrit, que ta mare ha de fer les formatjades.

Aquelles festes de Pasqua, no en vaig tastar cap.