El ‘Nabucco’ de Verdi, òpera en estat pur a Peralada

'Nabucco'

Festival de Peralada. 30 de juliol

Verdi va renéixer aquest dissabte amb aquella força anorreadora que et deixa clavat a la cadira. El Nabucco que vam escoltar a l’Auditori de Peralada va ser espatarrant. Vam assistir a una gran nit operística, d’aquelles en què tots els elements conflueixen per fer bona música. Fins i tot el fet que l’òpera fos en versió concert i que ni tan sols hi hagués subtítols va ajudar a dirigir l’atenció cap a la música.

Amb una orquestra i un cor del Teatro Real dirigits per Nicola Luisotti en estat de gràcia –venien de fer quinze funcions a Madrid– i uns cantants al més pur estil verdià, començant per la grandíssima soprano Anna Pirozzi i fins al no menys bon baríton George Petean, el drama estava servit. Des dels primers compassos de l’obertura, Nicola Luisotti va dirigir amb una energia desbordant, un temps fluid i una dedicació als matisos que van fer sortir tots els colors i timbres possibles de l’orquestra i el cor.

Pirozzi, gran estrella

Anna Pirozzi va ser la gran estrella de la nit. Amb una veu d’una potència excepcional, es va mostrar com una grandíssima Abigaille, fent honor a un dels personatges més exigents vocalment de tot el repertori operístic, amb uns aguts impossibles alternats amb uns greus extrems. La seva veu, d’una bellesa tímbrica que recorda les grans veus verdianes del passat, li permet passar de soprano lírica, amb fluïdesa, agilitats en la coloratura i pianos audibles a tot l’auditori, a soprano dramàtica de primera categoria en volum i extensió, imposant-se per sobre de l’orquestra i la gran massa coral.

Al seu costat, George Petean es va imposar com un gran baríton verdià, amb una veu generosa i fluida al servei d’un protagonista que és capaç de mostrar-nos els estats d’ànim del seu rol, que transita des de la supèrbia fins a la compassió. El seu duo amb Pirozzi a l’inici del tercer acte va ser antològic. El tercer gran triomfador de la nit va ser el baix rus Alexander Vinogradov com a Zaccaria, amb un registre potent que va de les notes barítones a les de baix profund amb un cant càlid i un fraseig especialment bonic.

El tenor Mario Rojas, de veu bonica i expressiva, va quedar bastant aigualit entre tanta veu verdiana, tot i que el seu paper tampoc no és gaire preponderant, així com la mezzosoprano Silvia Tro Santafé, que té un instrument manejable i bell, però a qui li falta un punt de potència enmig de tanta energia. Simon Lim, Fabián Lara i Maribel Ortega van ser uns correctes secundaris.

Un cor poderós

L’últim gran protagonista de la vetllada va ser el cor del Teatro Real, una massa de prop de vuitanta persones que a les mans del seu director, Andrés Máspero, s’ha convertit en un instrument sòlid, ben engreixat i d’una força interpretativa descomunal. A Nabucco, Verdi utilitza el cor com un personatge més, el poble assiri i hebreu, opressor i oprimit, que amb el seu Va pensiero ha esdevingut icona de les lluites polítiques i la peça més emblemàtica de l'obra. El cor del Real es va mostrar poderós i ben empastat alhora que Nicola Luisotti n’extreia un Va pensiero ple de matisos i canvis de dinàmica.