Nacho Vegas: “Autocensurar-me seria donar la raó als que estan en contra de la llibertat d’expressió”

BarcelonaNacho Vegas (Gijón, 1974) publica Violética (Marxophone), un disc de rock, a vegades polit i altres aspre, que beu del llegat narratiu del folk i de les músiques tradicionals, i que avui presenta en directe a la Sala Razzmatazz (21 h), dins del Room Festival. El títol és un homenatge a la cantautora xilena Violeta Parra, de qui Vegas adapta Maldigo del alto cielo, “una cançó amb una lletra molt punk”. “Aquesta versió és una cançó molt important en un disc on volia que confluïssin la música popular més arrelada en la tradició i la música popular en el sentit més modern”, diu.

Explicaves que el disc Resituación (2014) va néixer de la ràbia. Quin sentiment impulsa Violética?

— No hi ha hagut un sentiment concret que fos el motor de totes les cançons. A Violética la mirada és una mica més distanciada. El clima social ha canviat una mica, la meva vida ha canviat, i la mirada és una mica més reposada. Suposo que menys rabiosa, però crec que precisament per això també és més precisa.

També hi ha més distància quan tractes temàtiques relacionades amb les drogues, com passa a La voz tomada.

— Sí. Una cosa que em grinyola d’algunes parts del disc Cajas de música difíciles de parar (2003) és que llavors no havia vist la cara fosca a les drogues. Però després tampoc vaig voler fer discos en què parlés des del penediment. Les drogues es van convertir en una cosa que va governar la meva vida, i la música em va ajudar molt perquè no arribés a desballestar-me completament. Ara quan les esmento i es colen en alguna cançó és perquè van formar part de la meva vida i en segueixen formant part perquè o són un fantasma que sempre hi és i pot tornar en qualsevol moment o t’envolten en l’entorn social. En el cas de La voz tomada, la cançó va néixer de la necessitat de plantejar-me certes etapes de la meva vida que no entenc gaire bé com les vaig portar i sobretot com vaig poder seguir fent música.

¿Musicalment Violética és un disc on hi ha tots els Nachos Vegas?

— M’agraden molt les gires perquè puc confrontar cançons antigues amb cançons més recents, i comprovar que dialoguen bé. Hi veig el que crec que sobra en els meus primers discos i el que crec que falta en els últims, i en faig una síntesi. I en aquest disc vaig intentar que hi fossin diferents facetes meves.

Hi ha cançons com Crímenes cantados, on parteixes de les històries particulars de Samba Martine i Mohamed Bourdabaia, que van morir als CIE (Centre d'Internament d'Estrangers), per explicar històries més generals, i amb un llenguatge molt clar.

— En els últims anys he volgut fugir d’un llenguatge críptic que de vegades és una mena de recurs trampós. A més, com a font d’inspiració sempre m’ha interessat el llenguatge periodístic i també la música tradicional que feia crònica social, com les cançons de cec i els romanços. Crímenes cantados la vaig compondre pensant en la plataforma que lluita per tancar el CIE de València. Vaig investigar pel meu compte i també els vaig demanar material de testimonis de les històries concretes de la Samba i el Mohamed. Volia prendre la distància necessària per parlar d’una cosa que en realitat no conec de primera mà. Necessitava aquesta concreció per poder explicar aquesta mena d’històries.

Quina realitat d’Astúries vol mostrar a la cançó Bajo el puente de L’Ará?

— Doncs la d'una zona rural on la gent que hi viu està molt marcada per una realitat social molt dura, per l'èxode a les ciutats, pel tancament de les mines, per les prejubilacions. Tot plegat crea un microcosmos amb gent molt ferida, i al final passen coses que no s'expliquen i que acaben sent normalitzades. Fa dos anys, amb un parell d'amics, vam agafar una caseta a la zona on s'ambienta la cançó, a Riosa. En un bar vam conèixer un noi que ens va fer una mica de cicerone. Al cap d'un any vam deixar la casa, i justament quan marxàvem aquell noi va morir. L’havien apallissat, i al cap de quinze dies va morir com a conseqüència de la pallissa. Em va impressionar molt. La gent del poble ens deia que estava ficat en coses tèrboles, qui sap si tenia cap deute de drogues; no ho sé, perquè ningú ens va concretar res. Va ser pràcticament un assassinat, o almenys un homicidi, però no hi va haver cap investigació ni ningú va reclamar res. Tots els personatges de la cançó estan basats en persones del poble. Volia reflectir aquest ambient d’una zona supertranquil·la com és Riosa, on aparentment no passa mai res. Només hi va gent quan la Vuelta Ciclista arriba a l'Angliru. Aquest tipus d'històries tenen alguna cosa a veure amb una ferida que és molt difícil concretar i de la qual és molt difícil parlar des d'un punt de vista material. Són històries que abans les explicava la música popular, i això és el que em va impulsar a fer la cançó.

¿No vas tenir la temptació de tancar el relat per donar una explicació a aquella mort?

— En realitat és una cançó que parla de totes aquestes incògnites. El més important no és el que hi explico, sinó el que no s'hi explica i el que no sabem.

En el disc hi ha cançons sobre la revolució del 34 i els maquis i sobre conflictes actuals, com la violència d’estat, els desnonaments... ¿Intentes lligar un discurs que doni continuïtat a la història a través de la música?

— Em sembla important recuperar aquests relats que no estan explicats o que han sigut mal explicats. Però el passat m’interessa en la mesura que té a veure amb les nostres vides ara. Hi ha hagut un relat oficial molt trampós, molt blanc, molt despolititzat i molt poc conflictiu, i això és molt perillós perquè si no rebusquem en les ferides no podrem enfrontar-nos a les que tenim ara. Hi ha molta gent de la meva generació que ho ha passat malament a Astúries sense que li expliquessin per què, i em sembla important que comencem a reconèixer on és el dolor, també en l’àmbit més íntim, parlar-ne i que això ens doni una raó per combatre’l.

¿Les urgències del present et van obligar a prendre partit per algun partit polític, en el teu cas, Podem?

— Vaig decidir associar el meu treball i el meu compromís polític de manera explícita i sense fugir de posicionaments polítics fins i tot partidistes perquè ho creia necessari, però sabia que comportava el risc de donar suport a alguna cosa que després em pogués decebre. En qualsevol cas, no eren suports acrítics, perquè jo tenia molt clar que no estàvem en l’època dels de la 'cella', sinó en un altre moment. Em van arribar a acusar de deslleialtat, però jo tenia clar que tot ho feia des d'un punt de vista crític, i encara continuo creient que la cultura si té algun paper dins de la política és per exercir com a contrapoder, no com a comparsa del poder institucional.

A 'Tengo algo que decirle', que té un plantejament similar al d'El cel de les illes Caiman de Senior i el Cor Brutal, és un a cançó de justícia o de venjança?

— Justícia, justícia. Tot i la venjança, és l'excusa per parlar de justícia. La cançó està lleugerament inspirada en un disc de Fabrizio De André, Storia di un impiegato (1973), sobre un home que en ser acomiadat de la feina pensa a posar una bomba. Em va semblar legítim per parlar de la situació actual, i sobretot amb l'ús que s'està fent de la violència, del terrorisme i de paraules com antisistema. Volia confrontar això tan terrible de la violència d'estat, de la violència dels ERO i els desnonaments. En realitat la cançó té sentit en el vers "no soc terrorista però puc explicar-te el que és el terror".

¿La condemna a Valtonyc et pot afectar com a autor de cançons?

— No. Tampoc sento que jo digui res que pugui portar-me cap problema, però encara que fos així, autocensurar-me seria donar la raó als que estan en contra de la llibertat d’expressió. No sé si hi ha gent que estigui fent cançons pensant en aquesta clau. Vull pensar que no.

Hi ha músics que assumeixen, potser amb resignació, tornar a escriure com es feia durant el franquisme, amb jocs metafòrics.

— Sí que pot existir aquesta disputa com la de Buero Vallejo i Alfonso Sastre sobre el possibilisme per esquivar la censura tot i tenir un missatge molt potent, o ser més radical i arriscar-te que no t'estrenin l'obra o no et publiquin o et fiquin a la presó. Però em sembla preocupant que puguem arribar a aquest escenari, perquè es tracta de revertir la situació totalment i aconseguir que la música tingui tota la potestat per jutjar el poder i que el poder no pugui mai jutjar-la, i no a l'inrevés. I no, no estem en el franquisme per jugar al possibilisme. L'actitud que cal prendre és una altra. Per exemple, la cançó que van fer els rapers a iniciativa de Pau Llonch sobre els borbons. És bo que la gent s'ajunti per dir que no té por. Si hem de cagar-nos en els borbons, ho diem.

En la cançó Ideología prens la màxima feminista: "allò personal és polític". Quina ideologia té la teva música?

— És una bona pregunta, perquè m'havia plantejat la ideologia com una cosa que neix d'una consciència però no com una cosa que estigui present en la música. En aquesta cançó parlo d'un tipus d'ideologia que és precisament la que és hegemònica avui dia i la que està afectant molt greument el sector de la cultura i la música. La ideologia consumista, de despolititzar els gestos culturals, està present en la majoria de festivals en els quals les marques mostren una ingerència cada cop més descarada. Aquesta és la ideologia de la qual hem d’alliberar la música. Ara, dotar la teva música d'una ideologia concreta crec que té més a veure amb el compromís polític personal i amb lluites col·lectives. Però la música no deixa de ser una cosa que parteix d'una individualitat i que en el meu cas no s'adscriu a una ideologia concreta.

Com està el camí cap a l’oficialitat de la llengua asturiana?

— Hi som més a prop que mai, i servirà perquè els nens que neixin ara puguin estudiar en asturià sense pensar que és castellà mal parlat. Per primera vegada la FSA -el PSOE asturià- vol incloure l’oficialitat en el programa. El que passa és que ja han fet declaracions parlant d’una oficialitat una mica tova... És que no pots fiar-te mai del PSOE. Als anys 80 ja s’hauria pogut aconseguir, però el PSOE va claudicar perquè hi estaven en contra sobretot Emilio Alarcos i Gustavo Bueno, el gran filòleg i el gran filòsof. Alarcos era asturianista però es va tornar antiasturianista per qüestions polítiques. I segons Gustavo Bueno, que l’asturià entrés a les escoles seria com que la gaita entrés al conservatori. I mira, la gaita és al conservatori, l’asturià és a les escoles, encara com a optativa, i la neta de Gustavo Bueno és gaitera.