Nacres i barques en perill d’extinció

La nacra és un bonic mol·lusc que era molt apreciat a l’antiguitat (dels seus filaments se’n feien teixits). D’un temps ençà, pateix una malaltia protozoària. Està escampada per tot el Mediterrani i no se’n sap l’origen. La nacra es troba molt estesa a les badies dels Alfacs i del Fangar. En aquesta zona, a més de malaltes, n’hi ha moltes de tombades i trencades, ja que, com que són a poca fondària, són fàcilment malmeses per les embarcacions de motor. Es troben en "perill crític", segons la denominació de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura.

Val la pena estar una bona estona a l’espai dedicat a la malacologia del Museu de la Mar de l’Ebre, on hi ha una preciosa nacra exposada. Mesura si fa no fa dos pams d’alçada. És un dels tresors d’aquest centre cultural de la Ràpita, situat en un edifici construït a mitjan segle XIX per acollir les oficines i els tallers de reparació de vaixells de la Real Compañía de Canalización del Ebro. Aquí es cobrava el peatge a tots els vaixells que passaven pel nou canal de navegació que anava fins a Amposta. Com que el Delta tenia un calat poc profund, van fer aquesta drecera navegable, força àmplia (12 metres d’amplada), apta, doncs, per a grans vaixells. El problema és que el canal s’omplia de sorra i era una feinada treure-la. L’arribada del ferrocarril va sentenciar-lo de mort. El canal tan sols va funcionar durant quinze anys, del 1857 al 1872. Per sort, després ha estat molt útil per al regadiu de l’arròs.

"La col·lecció de malacologia del rapitenc Joan Brunet és la llavor del museu. A més de mol·luscs, Brunet col·leccionava peixos i tortugues dissecats, parts de dofins i de balenes, fòssils marins... Els pescadors coneixien la seva dèria i li portaven espècies curioses", m’explica l’historiador i responsable del Museu de la Mar de l’Ebre, Àngel Pascual, mentre observo embadalit un magnífic peix lluna dissecat. El nom científic d’aquest peix que gaudeix prenent els últims raigs de sol a la superfície i que pot arribar a pesar més d’una tona mola molt: Mola mola. I mira que hi ha noms científics d’allò més il·legibles!

Obert l’any 2013, aquest centre cultural té la missió de posar en valor el patrimoni marítim de l’Ebre. El museu –i la festivitat marítima Orígens, que ha anat guanyant força– ha estat fonamental perquè l’ofici de pescador, per a molts poc reputat, tingui una mica més de reconeixement. Proporciona informació detallada sobre la rica biodiversitat de la mar de l’Ebre, la importància i la perillositat de la navegació, les formes de vida de la costa situada al voltant de la desembocadura de l’Ebre i la història d’aquestes terres, on van succeir fets tan extraordinaris com poc coneguts. Com aquest: el 1610 des del port dels Alfacs van ser expulsats els moriscos de la Corona d’Aragó. Van embarcar en aquest port ni més ni menys que 41.952 persones.

A la Ràpita, principal municipi de la gran badia dels Alfacs, la pesca no és cosa del passat. Avui és el lloc de Catalunya on hi ha més població que s'hi dedica i és el principal port pesquer de Catalunya, amb una notable activitat a les drassanes. L’Àngel Pascual ha viscut des de ben petit el món de la pesca: anava al port a esperar que arribés el seu pare. "Si un membre de la família és al mig del mar i es desferma una tempesta, i no en saps completament res, es passa molt malament", m’explica, amb la mirada fixa, com si la tingués clavada a l’horitzó per veure alguna embarcació. El dia de Sant Tomàs de l’any 1891 va haver-hi un terrible temporal: 27 mariners de la Ràpita van morir a la mar, entre ells el rebesavi de l'Àngel, que va deixar vídua i dos fills. "Sent pescador pateixes molt, esclar. I jo a la barca sovint em marejava i vomitava. Per això vaig decidir estudiar", confessa. "Per ser pescador no cal tenir estudis específics?", li pregunto. "El coneixement passa de pares a fills. Sí que hi ha formació per a patró d’embarcació i per a mecànic naval", em comenta l’Àngel, que s’està formant en la navegació tradicional per poder-la explicar bé. El problema és que queden poques barques tradicionals.

Quan una barca de fusta es troba en desús, s’aprofita per a altres coses. Així, per exemple, tot sovint, vaques i bous salten pel damunt d’una barca –mig enterrada, perquè no es mogui– en un espectacle típic d’aquestes contrades. La majoria de barques tradicionals han estat cremades a la foguera per Sant Joan. "El pal de la barca, el que sustenta la vela, és ideal com a pal per al centre de la foguera", em comenta l’Àngel, que els darrers anys ha esmerçat un munt d’il·lusió i d’hores a restaurar una embarcació de vela llatina, quasi centenària, semblant a la que tenia el seu avi per pescar. Per una qüestió de nostàlgia, sí, però també per recuperar part del patrimoni marítim que s’estava perdent.

SEBASTIÀ JUAN ARBÓ, ARTÍFEX DE L’EXPRESSIÓ 'TERRES DE L’EBRE'. A la planta baixa del museu hi ha una exposició permanent dedicada a l’escriptor Sebastià Juan Arbó (1902-1984). Fill de famílies pageses i marineres, es considera el creador de l’expressió Terres de l’Ebre.

UNA TORRE ENTRE AIGÜES. Envoltada d’aigua, la Torre de Sant Joan va ser feta construir per Felip II per protegir el port dels Alfacs. Ara en queden runes. Situada a tocar del Poblenou del Delta, força cases d’aquest llogarret tenen pedres de la torre.