Nadia Ghulam recupera els contes que la seva mare li explicava a l'Afganistan

BarcelonaNadia Ghulam escoltava atentament els contes que la seva mare li murmurava a cau d'orella mentre es recuperava de les ferides de la guerra a l'Afganistan, i ara, 20 anys després, la jove afganesa recopila les històries que li "van curar les ferides del cor".'Contes que em van curar' (Columna),és una compilació de relats orals tradicionals afganesos explicats per Ghulam, la protagonista del llibre 'El secret del meu turbant', on explica els anys en què es va veure obligada a viure sota l'aparença d'un home per sobreviure al règim Talibà i els dos anys que va estar ingressada en un hospital de Kabul.

Ara viu a Badalonas, aquests contes li "fan companyia" i li recorden que hi va haver un dia en el qual la seva terra

–ara trepitjada i perduda– era un lloc esperançador amb històries meravelloses entre "boscos, cérvols i guineus". "Aquesta era la manera amb la qual la meva mare m'explicava la història i cultura del meu país", explica Ghulam mentre recorda com, des del llit de l'hospital, aquells móns de fantasia li permetien tocar, per uns moments, la felicitat infantil que la guerra li havia arrencat d'entre les seves mans. Sense llibres i sense possibilitat d'anar a l'escola, aquests contes van ser per a Ghulam, que llavors tenia 8 anys, l'única "formació" que li va donar eines per seguir endavant i superar la duresa de la dècada següent en la que, per poder treballar en un país dominat pels talibans, va haver d'amagar la seva identitat sota l'aspecte d'un noi.

Una manera de tancar les ferides del cor

"Moltes vegades -explica- no sabia què havia de fer davant algunes situacions, era llavors quan recordava les reflexions dels personatges i en les seves maneres de resoldre els problemes", assenyala l'autora. És precisament per aquest motiu que cadascun dels 29 relats inclosos en el llibre, mai abans publicats a l'Afganistan, estan precedits d'un petita reflexió de Ghulam, que explica el context en el qual li van ser narrats i els pensaments que acudeixen a la seva memòria cada vegada que transita per aquells escenaris.

Amb l'ajuda del pedagog i bon coneixedor de la cultura popular Joan Soler i Amigó, Ghulam ha plasmat sobre el paper uns contes que fa 20 anys li van tancar les múltiples ferides del cor i que ara comparteix amb els lectors amb la finalitat de què el nom del seu país els resulti una paraula pròxima i els porti imatges allunyades de la guerra i la violència, convertint-se en una bona manera per "començar des de zero a estimar l'Afganistan".