‘El nadó en cap 2: Negocis de família’: a la recerca (frenètica) del paradís perdut de la infància

‘El nadó en cap 2: Negocis de família’

(2,5 estrelles)

Direcció: Tom McGrath. Guió: Tom McGrath i Michael McCullers a partir dels llibres il·lustrats de Marla Frazee. 107 min. Estats Units (2021). Animació. Estrena als cinemes

Amb la divertida primera entrega d'El nadó en cap, la factoria Dreamworks s'apuntava un èxit en la seva voluntat de fer una mica d'ombra a les produccions animades de Pixar. El Tim s’ha fet gran i al tàndem que formava amb el seu germà en aquella pel·lícula l’han substituït una dona emprenedora i un parell d’espavilades jovenetes. Però la maquiavèl·lica revolució de criatures que planeja un professor boig obligarà els germans a retrobar-se i a fer-se literalment petits un altre cop per aturar-lo. La família Templeton ha crescut, però Tom McGrath, que repeteix com a director, replica sense gaire enginy una estructura que acumula situacions estrafolàries fins a arribar a un enfrontament final que deixa cert regust a déjà-vu.

Un aspecte atractiu ja present al primer film és la utilització inesperada d'algunes cançons populars: aquí descobrirem el potencial sedant de l'Orinoco flow d'Enya o rememorarem la comèdia de culte Harold i Maude a través d'un dels temes que Cat Stevens va escriure per a la seva banda sonora, tot i que aquest homenatge pot passar desapercebut a la versió doblada. El nadó en cap 2: Negocis de família comparteix amb el film de Hal Ashby i amb algunes produccions del molt més escatològic Adam Sandler la reflexió sobre l'abisme de fer-se gran, tot convidant-nos, com diu una de les millors cançons de Christina Rosenvinge, a no tenir tanta pressa per créixer.