Nahuel Pérez Biscayart: “Morir-se és una experiència molt recomanable”

BarcelonaEl Gilles és un jueu d'Anvers que esquiva la mort cada dia gràcies a un oficial d'un camp de concentració nazi que té la dèria d'aprendre persa. El Gilles no en sap, de persa, però es fa passar per iranià i ensenya al seu captor paraules d'una llengua que ell mateix s'inventa i memoritza diàriament, un castell d'impostures sempre a punt de caure. A Nahuel Pérez Biscayart (Buenos Aires, 1986), l'actor que interpreta el Gilles a El profesor de persa, no se li escapa el paral·lelisme entre el seu personatge i ell mateix, que al film actua en una llengua que gairebé no coneix, l'alemany. “Salvant les grans diferències, perquè jo no m'hi jugo la vida, quan actues en una llengua que no és la teva estàs lluitant tota l'estona per sobreviure –diu–. Però tots som una mica impostors. Jo em sento un impostor constantment i penso que algun dia tothom se n'adonarà i això s'acabarà”.

Tot i les seves inseguretats, la carrera de Pérez Biscayart sembla lluny d'acabar-se. L'actor argentí, establert a París des de fa uns anys, no ha parat de treballar des que el 2017 va protagonitzar dues de les pel·lícules més premiades als premis César d'aquell any, Ens veiem allà dalt i, sobretot, 120 batecs per segon, emocionant crònica de l'incipient activisme per visibilitzar la problemàtica de la sida, per la qual va rebre el César al millor actor. Allà el veiem enamorar-se, manifestar-se, ballar i, finalment, agonitzar i convertir-se en una víctima més del virus mortal de l'època. “Morir-se és una experiència molt recomanable –diu, tanmateix–. No hi ha cosa que m'aterri més que morir o la mort d'algú pròxim, però és gairebé una responsabilitat que tenim acostar-nos a aquest moment per comprendre'l millor. Sobretot a Occident, on hi ha un tabú tan gran amb la mort per culpa de l'Església catòlica”.

Si a 120 batecs per segon va haver de fer un treball físic exigent per aprimar-se set quilos –sembla poc, però l'argentí ja és prim de mena–, a El profesor de persa el més dur va ser aprendre's tots els els diàlegs en alemany i en fals persa. Ell i Lars Eidinger, que interpreta l'oficial nazi, se n'anaven a dormir sempre tard ensenyant-se mútuament a pronunciar paraules en alemany i en la llengua inventada. Un altre repte va ser controlar l'expressió quan el Gilles actua davant l'oficial nazi: “Si el fas molt bon actor i sembla tranquil, sense res per amagar, el públic no empatitza amb ell –argumenta Pérez Biscayart–. En el fons no deixa de ser una pel·lícula molt hollywoodenca i sostinguda per la tensió del guió, així que calia jugar una mica contra això”.

Sobreviure a l'horror

L'actor parla amb l'ARA durant els assaigs de la pròxima pel·lícula d'Isaki Lacuesta, Un año, una noche, que es comença a rodar aquesta setmana a Barcelona. Pérez Biscayart, que interpreta un supervivent de la massacre del 2015 a la sala Bataclan de París, és el protagonista d'un film que s'inspira en la novel·la de Ramón González Paz, amor y death metal (Tusquets). “Després de l'atemptat el Ramón va canviar de vida –explica l'actor–. Va deixar la feina i es va començar a dedicar a escriure. I la pel·lícula anirà flotant per aquest any posterior a l'atemptat, explorant com els personatges es veuen travessats per qüestionaments polítics i ètics i pel simple trauma físic de l'experiència. És una història d'amor, sobre com l'amor ens pot salvar”.

Pérez Biscayart ja vivia a París quan es van produir els atemptats, però aquells dies van coincidir amb un rodatge a les Filipines. Recorda haver-se fet moltes preguntes i, bàsicament, “sentir molta por”. Però el més útil per preparar el paper no estan sent els records sinó llegir. “Però no només el llibre de Ramón, perquè hi hagut molta producció literària sobre l'atemptat, moltes víctimes es van llançar a escriure. Hi havia molta necessitat de posar en paraules l'experiència, suposo que perquè el fet físic i sensorial va ser tan fort que necessitaven posar el peu a terra d'alguna manera”. El que no sembla és que Un año, una noche pugui ferir la sensibilitat de les víctimes, que sí que van protestar a França per l'emissió del telefilm Ce soir-là et les jours d’après. “La nit dels atemptats estarà present, però sobretot a través dels records. La percepció queda molt trastocada després d'una experiència així, tothom ho recorda a la seva manera i hi ha molts falsos records, que és un dels temes de la pel·lícula”, diu.