BarcelonaElla va fent, persistent. "Són deu anys ja de la publicació del primer disc, i trenta anys de fer concerts. Ve de lluny, tot plegat. És una feina de formigueta", assegura Natàlia Miró do Nascimento (Barcelona, 1979), Namina per a l'art. Des que va debutar amb l'àlbum Orlando (2014), ha remenat diferents herències, “la brasilera i la catalana familiars i la nord-americana cultural”, que ha modulat d'acord amb les circumstàncies, a vegades prement l'accelerador del blues més auster; d'altres trobant inspiració en la literatura, tant de Víctor Català com de Mercè Rodoreda, i sovint deixant-se gronxar per la bossa nova.
De la incertesa postpandèmica va sorgir Un udol (2022), cançons que podia tocar desendollada a peu de carrer. Dos anys després, la constatació que se sent part d'un equip es reflecteix al disc autoeditat La nuit (2024), que també és fruit d'un procés d'alliberament, i que presenta en directe al Paral·lel 62 Club aquest dissabte, 21 de desembre, a les 21 h. "No sé si gens o molt poc, però encara tenia la síndrome de l'impostor, i ara tocava girar full i alliberar-me de tots els entrebancs que m'estava posant jo mateixa, que a vegades som el nostre pitjor enemic. Alliberar-me és deixar-me anar a l'hora de fer lletres, de cantar, de tocar la guitarra, d'atrevir-me a fer més coses", diu Namina. Prou clar resulta tan bon punt comença el disc amb Qualsevol arbre del jardí, una cançó en què para taula amb tot el desplegament instrumental, ple de swing, dels Barbarians, "l'equip" que formen Pep Gol, Pep Pascual, Pere Miró, Pep Rius, Gerard Nieto i Xavi Matamala.
"És una cançó molt especial", admet Namina, i tot seguit explica la història d'aquesta Qualsevol arbre del jardí, que és també la història dels camins imprevisibles que pot obrir la música. "Un dels mecenes del micromecenatge amb què vaig finançar el disc va contactar amb mi, perquè em volia proposar que li posés música a una lletra que havia escrit en portuguès una persona important per a ell. La lletra em va agradar i hi vaig estar treballant, en la música", recorda. La petició era una mena d'acord privat que no havia d'anar al disc; de fet, li va enviar la cançó amb la lletra en portuguès al mecenes. "Però quan vaig tenir la cançó, em vaig enamorar tant de la música que vaig decidir fer-ne una altra versió amb una lletra meva, que és la que surt al disc", diu. La lletra nova va sorgir durant una estada artística a la Fundació La Plana. "És un lloc que m'estimo molt", assegura.
A l'àlbum nou regira el blues-rock amb més consistència i groove que en discos anteriors; per exemple, en temes com Aforismes, a partir de les dites de Joan Fuster "L'amor ens permet ser imbècils impunement" i "Tens un cos, aprofita'l". També proposa jocs fonètics estirant el fil de Víctor Català, de qui a més a més adapta Policromi, un poema que dona una de les claus de la manera de fer de Namina: escriure amb el motlle del cor. "No hi cerquis primmirades fineses acadèmiques, / no hi cerquis ardideses sublims del pensament; / cerca-hi tan sols reflexes de sensacions endèmiques / que en altres dies feren mon goig i mon turment", diu la Víctor en uns versos que Namina subscriu al 100%. Igualment rellevant és I al bell mig un animal!, una cançó que canalitza amb pop-jazz ballable la ràbia davant la injustícia, el racisme i "la història esborrada de mitja humanitat". "És una cançó que feia molts anys que volia fer, per parlar dels que han de moure's d'un lloc a un altre per sobreviure. Per això vaig triar el nom de Barbarians per al grup, perquè tots podem ser considerats bàrbars. Volia parlar d'això d'una manera senzilla", explica Namina, que en el disc combina les composicions pròpies amb versions molt reeixides de Taj Mahal (Queen B) i Jorge Ben (Chove chuva).
El millor record relacionat amb la música... i el pitjor
Namina també respon a la doble pregunta que l'ARA fa als músics que entrevista: "Quin és el millor record que tens relacionat amb la música?" i "Quin record relacionat amb la música voldries oblidar?"
"El millor record és el d'aquelles vegades que hi ha hagut una connexió molt especial, encara que sigui amb una sola persona del públic, i s'hi han remogut moltes emocions. Quan passa això és meravellós. I el que voldria oblidar... Recordo anar a concerts quan era adolescent i haver sigut agredida per algú del públic, que em fessin tocaments i que ningú hi fes res. Va ser molt bèstia, perquè va ser molt agressiu i em va fer mal i tot, i quan em vaig girar es va fer un buit d'un metre al meu voltant...", explica.
