Narrativa dels 70, una prolífica primavera literària

PalmaAntònia Vicens, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Carme Riera, Gabriel Tomàs, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà… Tots ells, i d’altres, són escriptors que formen part de l’anomenada narrativa dels 70 de Mallorca. Una tropa que, entre el 1967 i el 1975, aproximadament, va publicar les seves primeres obres en un context polític, social, històric i cultural comú: les acaballes d’una dictadura franquista asfixiant per a la cultura i la llengua pròpies –i castradora en molts altres sentits, com la llibertat sexual– i una eclosió brutal del turisme de masses. 

“Josep Maria Llompart va ser qui va fer que aquesta idea de narrativa dels 70 tingués fortuna quan va definir els aspectes comuns dels autors: eren joves que rondaven la vintena, les novel·les que publicaven eren o bé la primera o la segona, i el seu posicionament polític era clarament crític amb la societat franquista i masclista i amb l’explotació turística del territori. Hi varen respondre a través de la denúncia i la imaginació”, diu l’escriptor Sebastià Portell, que participarà en la conferència inaugural del cicle Narrativa dels 70. Gir de guió en la literatura a Mallorca que organitza la Fundació Mallorca Literària. No és possible anomenar-les totes, però algunes novel·les cabdals d’aquesta època són: 39 graus a l’ombra, d’Antònia Vicens; Els carnissers, de Guillem Frontera; L’abisme, de Gabriel Janer Manila; Cròniques d’un mig estiu, de Maria Antònia Oliver, i L’adolescent de sal, de Biel Mesquida. Ara bé, un tret compartit és, també, la capacitat de producció: Frontera i Capellà varen escriure tres novel·les; Antònia Vicens, quatre; Janer Manila, cinc. I això, sense comptar els reculls de contes, que també varen ser habituals durant aquesta primavera literària.

Mig segle després  

“El 2020 es va complir mig segle d’aquesta narrativa. El cicle és una manera de reivindicar aquest moment de la història literària de Mallorca. Els autors, tot i que siguin diferents quant a forma, estan igualment travessats per una sèrie de condicionants”, explica Carme Castells, directora de la Fundació. El cicle començarà els dies 5 i 6 de novembre a la Casa Llorenç Villalonga, a Binissalem. La professora Catalina Borràs també participarà, amb Portell, en aquest col·loqui inaugural, que serà divendres dia 5. L’endemà, dia 6, es farà la jornada acadèmica, amb conferències relacionades amb aquesta narrativa pronunciades per Pilar Arnau, Carles Cabrera i Àlex Broch, entre altres. 

L’aparició d’aquests autors que, malgrat les diferències, compartien inquietuds i preocupacions, coincideix amb la crisi del realisme històric, de la poesia com a gènere principal i amb una sensació d’esgotament que apareix a finals dels anys 60. Ho explica el catedràtic de la UIB, recentment jubilat, Damià Pons: “La poesia no acabava de ser útil per reflectir la realitat social de canvi polític que succeïa; la novel·la, sí”. Els escriptors, per tant, introdueixen en les seves novel·les realitats noves: “El turisme de masses, la immigració peninsular que arribava a l’illa per fer feina en l’hostaleria, els canvis de classe social i de propietat de la terra, l’actitud inconformista i de revolta dels joves en un context franquista nacionalcatolicista… Tots aquests elements apareixien en les novel·les. Els més joves, entre els quals m’incloc, les llegíem i hi vèiem el reflex de les nostres vivències existencials. Per això varen tenir un impacte tan gran”, descriu. 

La doctora en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i professora de la UIB Margalida Pons també explica que les publicacions passen de representar la narrativa clàssica del segle XIX, més realista, “que seguia el model de Balzac” –representat a Mallorca per Llorenç Villalonga–, a apostar per una narrativa atenta a l’experimentació formal i a la narrativa de gènere. “Varen començar a revalorar gèneres com el policíac, que estava considerat com de segona línia. Això va lligat a l’intent de crear una nova literatura popular”. 

Consciència d’escriptors

La professora de la UIB apunta que són autors que tendeixen a la professionalització de l’ofici: “Per ells, escriure no és una afició. L’escriptura és la part principal de les seves vides i aspiren a viure’n”. Aquesta és una altra de les seves particularitats, “són escriptors de llarg recorregut perquè tenen la voluntat de fer l’ofici, narradors de tota una vida”, diu Damià Pons. 

Gairebé tots eren autodidactes en començar. Havien estat escolaritzats en castellà i la seva formació literària era escassa, pràcticament voluntària, explica el professor jubilat. Així i tot, prenen la decisió d’escriure en la llengua pròpia, el català, una manera de reivindicar la identitat en ple moviment de masses. “A poc a poc es van professionalitzant i afegeixen complexitat als seus relats des del punt de vista tecnicoformal, fan una evolució”. Per això, i perquè cada un pren el seu propi camí creatiu, no se senten gaire còmodes en la denominació de generació. De fet, no es parla de generació dels 70 perquè, en realitat, la primavera literària d’aquells anys és més aviat un fenomen. Hi ha autors que, per edat, podrien encaixar en aquest grup, però la seva producció literària comença més tard, com és el cas d’Antoni Vidal Ferrando. 

El cultiu narratiu d’aquells anys representa una hegemonia literària que encara avui dialoga amb el present. “Això és el millor que li pot passar a un escriptor”, diu Portell.