Per què ‘el nas’ és masculí però ‘la boca’, femenina?

PalmaLes llengües són plenes de convencions que donam per fetes i que sovint ni tan sols ens qüestionam. Una de les més curioses –i potser desconcertants– és la del gènere gramatical. En català, les paraules es classifiquen en masculines i femenines. Fins aquí, tot bé. El problema comença quan intentam entendre per què ‘una pàgina’ és femenina i ‘un llibre’, masculí. Hi ha cap raó que ho expliqui? Doncs en realitat, no del tot. En molts casos, la resposta a la pregunta de per què assignam un gènere determinat a les paraules és, senzillament, perquè sí.

El sistema ve de lluny. El llatí, del qual deriven el català, el castellà, el francès o l’occità (entre altres llengües), distingia tres gèneres: masculí, femení i neutre. Aquest tercer gènere es va perdre a mesura que es va evolucionar cap a les llengües romàniques, però no sense deixar rastre –mots com ‘això’ o ‘allò’, per exemple, en són reminiscències.

Classificació heretada

El que sí que ha sobreviscut és la frustració d’haver d’endevinar el gènere d’una paraula sense cap pista lògica. Per què ‘l’ordinador’ és masculí i ‘la màquina’ femenina? Per què ‘el nas’ i ‘la boca’ són de gèneres diferents en català però del mateix gènere (la nariz i la boca) en castellà? Si hi cercam una regla sistemàtica, no la trobarem: en realitat, en la major part dels casos, el gènere gramatical no té relació amb el sexe, ni amb la forma, ni amb la funció de l’objecte. És, normalment, una classificació arbitrària que s’ha heretat.

L’arbitrarietat és ben visible en casos com el del francès, en què la paraula ‘amour’ és masculina en singular (unamour éternel), però pot ser femenina en plural, especialment en textos literaris (les folles amours). Un altre dels casos més comentats en aquest sentit és el de l’alemany, en què el mot ‘Mädchen’, que vol dir ‘noia’, és neutre. No es tracta de cap missatge filosòfic ni de cap lapsus: simplement, ‘Mädchen’ és un diminutiu de ‘Magd’ (‘serventa’), i els diminutius amb -chen sempre són neutres en alemany. Fixem-nos que acaba igual que ‘Brödchen’ (‘panet’), diminutiu de ‘Brod’ (‘pa’).

Igualment, en català hi ha paraules que admeten els dos gèneres sense canvis aparents de significat, i la variació pot deure’s a qüestions geogràfiques, idiolectals (de la manera d’expressar-se de cada individu) o, senzillament, a inclinacions generalitzades. Així, podem dir “el mar” o “la mar” (tot i que solem parlar de l’“alta mar”), “una art” o “un art” (encara que hi ha tendència a referir-se al ‘difícil art de viure’ en masculí i a ‘les arts escèniques’ en femení), ‘una aglà’ o ‘un aglà’, etc. En resum: el gènere gramatical no reflecteix cap realitat objectiva, sinó més aviat els capricis acumulats de les llengües en evolució.

Hi ha idiomes que prescindeixen de tot aquest sistema de classificació. El xinès mandarí, el japonès, el basc i el finès, per exemple, no tenen gènere gramatical (alerta: això no vol dir que no tinguin paraules per distingir el sexe de les persones o d’alguns animals!), ni tampoc flexió de gènere en els articles i els adjectius. L’anglès és un altre cas curiós en aquest sentit: no té gènere en els substantius però sí en els pronoms de tercera persona del singular, que són he (‘ell’), she (‘ella’) i it (el pronom personal neutre, que sovint es tradueix per ‘això’).

Classes nominals

Altres llengües, en canvi, multipliquen les categories. Les llengües bantu, que es parlen a l’Àfrica, com el suahili, poden tenir més de dotze “gèneres” diferents, tot i que seria més precís parlar de classes nominals: les paraules no s’organitzen segons si són masculines o femenines sinó segons si són persones, objectes llargs, coses col·lectives, instruments, elements naturals... Pot semblar complex, però és sistemàtic.

Una pregunta que es pot fer veient tot aquest panorama és si el gènere gramatical pot influir en la manera com percebem el món. Hi ha estudis que suggereixen que sí. Per exemple, un experiment va mostrar que els parlants d’alemany (en què la paraula ‘pont’ és femenina, ‘die Brücke’) tendeixen a descriure els ponts amb adjectius com ‘bonic’o ‘elegant’, mentre que els parlants de castellà (en què ‘puente’ és masculí) usaven adjectius com ‘fort’o ‘durador’. Tanmateix, altres investigacions posen en dubte fins a quin punt això és realment significatiu. En general, sembla que, tot i que el gènere pot condicionar lleugerament el llenguatge metafòric o poètic, no altera ni la cognició ni la percepció del món.

La qüestió del gènere gramatical, però, no està exempta de polèmica i, de fet, avui dia és objecte de debat social. El masculí genèric s’ha posat en qüestió, i han sorgit formes alternatives com el desdoblament (‘tots’i ‘totes’) i l’ús de l’anomenat neomorfema -i (‘totis’). Aquest debat, però, podria considerar-se només la punta de l’iceberg d’un replantejament general sobre algunes de les maneres que tenim d’expressar-nos i de fer (in)visibles els diversos col·lectius que configuren la nostra societat (això, però, podria ser objecte d’un altre article i, per tant, ho abordarem més endavant).

En definitiva, el gènere de les paraules no obeeix a una llei universal ni a cap necessitat lògica, sinó que més aviat és una ‘casualitat’ gramatical que ha anat prenent forma al llarg dels segles. Per tant, la propera vegada que us entrebanqueu entre un ‘el’ i una ‘la’, no us desespereu. No sou vosaltres: és la llengua. I com totes les llengües, està plena de misteris, d’absurds... i de petites casualitats amb molta història al darrere.