Nascut per triomfar: les claus del fenomen Harry Styles

BarcelonaCada generació té la seva estrella sorgida d’una boy band. A principis d’aquest segle, Justin Timberlake va emergir triomfal dels N’Sync; als 90, Robbie Williams va aconseguir l’èxit després del seu pas per Take That, i els 80 van consagrar com a ídol global Michael Jackson, sorgit de la boy band familiar The Jackson Five. L’última baula d’aquesta cadena d’artistes forjats en l’èxit massiu i reinventats en solitari és Harry Styles, que després de conquerir el món amb la boy band One Direction, separats el 2016, ha necessitat només tres discos per convertir-se per dret propi en superestrella musical amb un poder de convocatòria similar al de fenòmens més consolidats com Lady Gaga o Taylor Swift. Styles, que dimecres defensarà a Barcelona el disc Harry’s house, representa el futur del pop mainstream: no en va és l’artista més jove que actuarà aquest any a l’Estadi Olímpic.

Producte de la seva època, el fenomen Styles va començar a prendre forma en els platós d’un talent show, The X-Factor, on el cantant britànic va interpretar el 2010 Isn’t she lovely de Stevie Wonder. Només tenia 16 anys i va caure eliminat en les rondes següents del concurs, però el creador del programa, Simon Cowell, va veure en ell un diamant en brut i va tenir la idea d’ajuntar-lo amb altres concursants eliminats per formar una boy band. Era una jugada mediàtica que podria haver-se esgotat en dos programes. Tanmateix, 20 mesos després One Direction eren la banda de pop més exitosa del món. Van situar els quatre primers discos al capdamunt de les llistes americanes i van recaptar més de 330 milions d’euros només per la seva gira del 2014.

Styles era el més jove dels cinc integrants del grup, i també el més popular entre els fans. Això no garanteix l’èxit en la transició a artista en solitari, com saben bé Jordan Knight (New Kids on the Block), Nick Carter (Backstreet Boys) o Mark Owens (Take That). One Direction es va començar a fer miques amb la sortida de Zayn Malik el 2015, i quan la banda va plegar veles l’any següent cadascú va marcar distàncies a la seva manera. El camí escollit per Styles va ser envoltar-se de músics i productors solvents (Kid Harpoon i Taylor Johnson són la seva mà dreta) i enregistrar un disc prou sòlid, Harry Styles (2017), en què el folk psicodèlic de Meet me in the hallway es barrejava amb el glam pop de Carolina o el rock expansiu de Kiwi, cançons molt influenciades pel pop i el rock soft nord-americà dels 70.

Amb els discos següents, Fine line (2019) i Harry’s house (2022), cada vegada més orientats al pop d'estadi, Styles s’ha anat desmarcant de la imatge d’ídol juvenil sense substància que sol associar-se a les boys bands. Però ell no renega de la seva etapa amb One Direction ni del seu exèrcit de fans adolescents. "Les noies adolescents són les més honestes, tenen un detector d’estupideses. I com més honest sigui el teu públic, millor", afirmava el 2019 Styles, que fa seu un discurs semblant al de l’escriptora Caitlin Moran, molt crítica amb els grups que s’avergonyeixen de tenir moltes fans adolescents.

Icona d'estil sense etiquetes

Un altre element amb el qual Styles marca distàncies amb la seva etapa amb One Direction és la moda. En la seva carrera en solitari, el cantant ha apostat sense complexos per les faldilles, el maquillatge i els complements tradicionalment femenins, convertint-se en una mena d’icona d’estil de la generació Z. El 2020 va ser el primer home a protagonitzar en solitari la portada de Vogue, on va aparèixer, de fet, amb un vestit de dona. I malgrat que només se li coneixen relacions amb dones, Styles s’ha resistit a definir-se com a heterosexual. Aquesta posició desafiant amb els dogmes estètics i les convencions heteropatriarcals també l’ha apropat al públic LGTBI, tot i que també l’han acusat de desplegar aquests gestos com a ganxo per atreure aquesta comunitat.

Igual que tantes estrelles musicals, Styles ha provat sort en el cinema. El seu debut va ser al Dunkerke de Christopher Nolan, una pel·lícula tan monumental i sensorial que el seu treball interpretatiu no va acabar de lluir. El seu paper més interessant fins al moment és potser el de Don’t worry darling, faula distòpica dirigida per Olivia Wilde que va donar peu a una espiral de polèmiques i safareigs a causa de l’afer del cantant amb Wilde i d'una teòrica escopinada a l’actor Chris Pine (desmentida per totes les parts). La vida sentimental de Styles és objecte d’un escrutini intensíssim, però ell no n’ha parlat mai públicament. Es limita a oferir bons discos (Harry’s House va guanyar el Grammy al millor àlbum), grans senzills (Watermelon sugar, As it was) i concerts pletòrics en què transmet aquella confiança serena de qui ha nascut per ser una estrella del pop.