Neil Hannon (The Divine Comedy): "La Costa Brava està plena de gent que no m'agradaria gens trobar-me al Regne Unit"

BarcelonaNeil Hannon (Derry, 1970), el líder del grup The Divine Comedy, és divertit i va sempre a la seva. Potser per això des del 1989 ha tirat endavant un dels projectes musicals més originals i sorprenents de les últimes dècades. A més a més, l'any passat va compondre la banda sonora de la pel·lícula Wonka i l'obra simfònica As the sun brightens, the shadows deepen. El dimarts 2 de juliol actuarà al Poble Espanyol, dins l'Alma Festival de Barcelona.

El 2022 va publicar Charmed life. The best of The Divine Comedy, una recopilació dels grans èxits del grup. Després de tants àlbums, té la necessitat de mirar enrere i ordenar la feina feta?

— Aquest disc era per celebrar els trenta anys del grup. Volíem celebrar que encara som aquí, fent música, que no és poca cosa. Vam fer aquest disc recopilatori i una gira amb les cançons més populars. Però també vam fer dos concerts, a Londres i a París, en què vam tocar tots els àlbums seguits. Unes 170 cançons. Va ser molt difícil, però extremament satisfactori. Potser ho podem fer a Espanya algun dia, si ens pagueu prou diners. [Riu]

Al Poble Espanyol tocaran sobretot els grans èxits?

— Potser sí. Depèn de si aconseguim assajar abans o no...

Què vol dir?

— Si no aconseguim assajar, només tocarem els hits, perquè ja ens els sabem. Si podem assajar, farem les cançons més estranyes i interessants. Però no patiu, assajarem. No serem avorrits.

D'on li ve l'interès pels discos recopilatoris? Té afició pel col·leccionisme?

— No, no gaire. Sí que tinc alguns amics espantosament obsessius amb aconseguir singles dels 60, edicions limitades i coses per l'estil. Jo, si tingués esperit de col·leccionista, el que compraria serien sintetitzadors dels 70 i dels 80. Tinc un Prophet 5 del 1979 i m'encanta. El toco i fa sorolls graciosos. Però als meus fans no els agrada que faci servir aquests sintetitzadors a les gravacions.

Un dels seus últims projectes és l'obra simfònica As the sun brightens, the shadows deepen (2023), estrenada per l'Orquestra d'Ulster. Per què li agrada compondre per a orquestra?

— Perquè no en tinc ni idea. M'agrada fer coses que no tinc dret de fer. Si em limito a fer cançons, m'avorreixo i em torno mandrós. Fer àlbums és una feina fantàstica. Però, si no fes res més, el meu món es tornaria cada vegada més petit i em quedaria arraconat en una cantonada.

Juntament amb Joby Talbot, ha escrit la banda sonora de la pel·lícula Wonka, protagonitzada per Timothée Chalamet. Treballar amb un pressupost tan elevat devia donar molta llibertat com a compositor, oi?

— Sí... Ni jo mateix em podria haver inventat una feina millor! No em podia creure que m'ho haguessin proposat a mi, perquè no soc famós. Només de tant en tant la gent coneix el que faig. Va ser un treball molt col·laboratiu, amb el meu amic Joby Talbot i també amb Paul King, el director de la pel·lícula. I, a més, em van pagar molts diners. Va ser genial.

Quina relació té amb l'univers de Willy Wonka?

— De petit vaig veure la primera pel·lícula, la de Gene Wilder. M'encantava, forma part de la meva infància. I les cançons també. El que més m'agrada d'aquestes cançons és que els nens les escolten sense tenir ni idea que algú s'ha tancat en un estudi per escriure-les. Com també passa amb les bandes sonores de Disney o amb el Per molts anys, són cançons que simplement existeixen. Volia aconseguir això, volia escriure cançons que sonessin com si sempre haguessin existit.

Amb quin personatge de Charlie i la fàbrica de xocolata se sent més identificat?

— No soc gaire més alt que els Oompa-Loompa... Però crec que seria el comediant fracassat de la sala de la bugada.

El 2019 va publicar el disc Office politics,que parla sobre la vida d'oficina. És un tema molt representat en sèries i pel·lícules, però potser en música no gaire, no?

— Jo recordo unes quantes cançons sobre l'oficina, sobretot de finals dels 70 i principis dels 80. "La meva vida és molt avorrida, treballo d'auxiliar administratiu", cantaven Martha and the Muffins [a la cançó Echo beach]. Però sí, tens raó... I mira que molta gent treballa en oficines! Molta gent es passa el dia a la feina. Hi ha moltes cançons sobre relacions sentimentals i, en realitat, és una part molt petita de la vida. Sempre he intentat no limitar-me a un sol tema. Escric sobre qualsevol cosa que m'interessi.

Creu que s'escriuen massa lletres sobre amor i desamor?

— No vull dir-ho així, perquè sonaré com un iaio que ho troba tot malament... Però el problema de les cançons d'ara és que estan molt centrades en el jo. Tothom parla dels seus problemes, tothom està molt trist i espantat. Potser és veritat, tothom ho està. Però, en qualsevol cas, és molt avorrit escriure només sobre tu mateix. No sempre ho aconsegueixo, però intento escriure sobre altres persones.

El 2020 va representar Espanya a l'Isolation Song Contest, una mena de paròdia del festival d'Eurovisió. Va compondre la cançó Te amo España sota el pseudònim d'Eduardo Maldonado Castellano de la Cruz...

— Oh, mare meva. Faig moltes coses estúpides, em sap greu. Vaig concentrar en una cançó tots els clixés i ximpleries que imaginen els britànics quan pensen en Espanya. Gairebé tot són ximpleries. Però hi ha una part de pathos, perquè la vaig escriure per la pandèmia, quan la gent no podia viatjar...

Podria encaixar amb el prototip de turista britànic que passa els estius a la Costa Brava?

— No ho sé. Hi vaig anar una vegada, just després de casar-me amb la meva primera dona. No tinc clar si hi tornaria. Està plena de gent que no m'agradaria gens trobar-me al Regne Unit.

Suposo que ja l'hi han dit mil vegades, però té un humor molt britànic...

— Suposo que sí. Tot i que també miro molta televisió americana. Però he crescut amb la tele, la ràdio i la música del Regne Unit. El meu humor és deutor de Morecambe and Wise, The two Ronnies i molts altres programes que no coneixes i que mai necessitaràs conèixer. També de Blackadder [L'escurçó negre] i Monty Python. No em fio de les obres d'art que no són divertides. Si veig una pel·lícula que és seriosa del principi al final, no me la crec, perquè la vida no és així. Per això m'agraden tant autors com Evelyn Waugh, Graham Greene i E.M. Forster, perquè són molt divertits.

Tinc la sensació que, com més vell ets, més fàcil és tenir sentit de l'humor, perquè vas entenent de què va la vida. Hi està d'acord?

— [Riu] Crec que és una qüestió generacional. La meva generació ens podíem permetre riure més, perquè abans els problemes no eren tan seriosos. Ara vivim en una pel·lícula de catàstrofes. En qualsevol moment es cremarà el planeta sencer. Quan jo tenia 20 anys el medi ambient ja era un problema, però no sabíem que ens moriríem tots. Per això podíem riure i fer cançons estúpides sobre temes banals.

Hi ha gent que el descriu com un dandi. Creu que és una etiqueta anacrònica?

— No sé què vol dir, la veritat. Visc al món modern, no soc Oscar Wilde... Això em fa pensar que la gent té una imatge molt caricaturesca de mi. M'imaginen com un home engalanat que camina amb bastó pels carrers de Dublín. I ni tan sols visc a Dublín. En realitat, simplement soc un old folkie, que diem nosaltres. Porto jaquetes de pana, trec els gossos a passejar i vaig al supermercat a fer la compra. I llegeixo el Guardian. Soc exactament com t'imaginaries un professor de geografia de 53 anys.

Les seves cançons tenen moltes referències literàries. Suposo que és un gran lector, oi?

— Temps enrere, m'emocionava tant després de llegir algun llibre que li dedicava una cançó. Però això era perquè no tenia vida pròpia. No tenia res sobre què escriure, i per això escrivia sobre el que llegia. Ara cito alguns llibres o n'extrec idees, però intento desesperadament no limitar-me a sintetitzar el que llegeixo.

"Dona'm el teu amor i et faré la cançó d'amor perfecta, amb una línia de baix divina dels Beatles i el so dels Beach Boys", canta a Perfect lovesong. La cançó d'amor perfecta seria realment així?

— La resposta és que no, perquè els Beatles ja van escriure totes les millors cançons d'amor. M'encanten els Beach Boys. Però Brian Wilson va escriure cinc de les millors cançons de la història, mentre que John Lennon i Paul McCartney van escriure'n 50.