Nekane Aramburu: "Me'n vaig amb la sensació d'haver tancat el cicle"

PalmaNekane Aramburu arribà a la direcció d'Es Baluard el març de 2013, en plena crisi econòmica, per la qual les infraestructures culturals foren dels sectors més perjudicats. Amb un pressupost "just per obrir la persiana" ha hagut de reinventar un centre a partir d'aliances amb col·lectius locals i col·laboracions privades. El mes de març es tanca el cicle de sis anys, els quatre del seu primer contracte i dos de pròrroga, de la historiadora de l'art, comissària i gestora cultural de Sant Sebastià al capdavant del museu d'Art Modern i Contemporani de Mallorca.

En el vostre projecte per concursar a Es Baluard començau amb una reflexió sobre el paper del museu centre d’art avui. D’aquella reflexió de 2013, ha canviat alguna cosa?

Pens que no. Pens que realment la revisió de la institució museística o dels centres d’art, comparant el que succeïa fa 10 anys i com estam ara, que sí que hi ha un qüestionament, continua sent un debat actual. Bàsicament és el camí en el qual se situen els museus i els centres de tercera o quarta generació a l’estat espanyol i que no s’ha modificat gaire des de fa sis o set anys. Crec que el debat és plenament actual i crec que és el camí en què hem de continuar construint.

Cap on va aquest camí o aquest debat?

Consider que un museu ha de continuar sent un museu, és a dir, un lloc que custodia, difon i conserva el patrimoni, en el nostre cas, de l’art modern i contemporani, i que no ha de perdre el seu rumb. Hi va haver un moment en el qual els museus es convertien en llocs de 'raves' o d’una contemporaneïtat rabiosa, però realment no s’ha de perdre l’objectiu d’un museu, i aquí hi ha un ampli espectre de com abordar-ho, des d’una mirada contemporània. La investigació ha de ser abordada des d’un pensament crític i divergent, amb allò patrimonial establert, però ha de produir-se. La part d’investigació i d’anàlisi crítica del patrimoni ha de ser inherent a la funció de qualsevol museu.

En el projecte incidiu també en les relacions amb agents culturals de l’entorn immediat. Com ha estat aquesta relació amb els de l’illa?

Jo crec molt en la idea de construir Es Baluard com un museu de territori, i s’ha pogut aconseguir perquè realment hi ha una massa artística i col·lectius molt vius. Llavors el fet de generar aquesta relació des de l’horitzontalitat vaig voler fer-lo des del principi, fent reunions amb diferents col·lectius, que he anat mantenint per sectors. Per tant, pens que és un lloc en què era molt necessari plantejar aquesta construcció des de l’horitzontalitat i que es perdés la mirada vertical, de museu com a lloc hegemònic tot i que en realitat el museu ha de ser un lloc de la construcció comuna, amb la memòria històrica i també amb el que és real.

El 2018 hi ha hagut fins a 16 exposicions, a més de la permanent. No són moltes per a un museu com Es Baluard?

Hi ha diferents escales: hi ha les grans exposicions de la planta principal, les de la sala temporal i les dels espais més petits, que et permeten dinamitzar en unes altres línies. A parer meu, en un principi, per consolidar Es Baluard com a museu de prestigi nacional i internacional, era necessari dotar de personalitat els espais. Per tant, espais que al final no són gaire grans, com és l’Observatori i el Gabinet, sí que permeten fer més exposicions, però són de cambra, tot i que necessàries. Crec que un dels inconvenients que tenen els grans museus és que se centren en grans exposicions, però quan parlam d’un centre que pretén ser contemporani necessita també tenir sales de fàcil mutació, com és l’Observatori, que pot passar d’una exposició d’un artista jove que ha guanyat el premi DKV a albergar el projecte de Rogelio López Cuenca. A mi m’han sortit gairebé 70 exposicions en sis anys, però sí que és cert que hi ha escales. No compararem feines d’investigació potent per a exposicions que es poden fer a la temporal, que requereixen un exercici més dur, i altres que són més senzilles.

A la memòria de 2017, es diu que visitaren el complex 692.347 persones, unes 59.000 de les quals hi accediren “per taquilla”. Per què són tan importants les xifres d’assistents que tots els museus tracten de maquillar?

Per una part sí que és cert que necessites moure’t per estadístiques, per conèixer els fluxos, però és molt difícil valorar això perquè hi ha moltes activitats nostres que se celebren als voltants o, fins i tot, quan feim “Es Baluard en moviment”, ens n'anam a una altra banda a fer un projecte. En qualsevol cas, les estadístiques serveixen per mesurar en l'àmbit intern dades que t’ajuden a millorar coses, però en realitat hi ha factors que no són computables. Sempre he dit que el que no és quantificable és allò que un museu, una exposició o una activitat cultural, com per exemple una pel·lícula, ha pogut canviar d'una persona per dins, i l’ha pogut regirar, emocionar, fer enfadar, que li ha canviat alguna cosa. De la cultura no n'has de sortir indemne, t’ha de fer pensar i t’ha de moure alguna cosa per dins; llavors això sí que no és quantificable. Pens que molta de la feina que hem fet a Es Baluard, tal vegada no en veim els resultats ni en cinc anys, però ho veuran generacions posteriors. Al final, els resultats de la cultura són de llarg termini, mai des de la immediatesa. Les xifres d’anys passats ens poden ajudar a entendre per què els fluxos de visitants van d’un lloc a un altre, però mai no ens diran el que aquella persona va sentir.

S’ha parlat molt de la manca de recursos del museu. Com ho heu gestionat?

Va ser el gran repte quan hi vaig entrar el 2013. El percentatge d’ingressos del museu s’havia vist reduït un 66%; per tant, vàrem haver de construir un sistema d’autofinançament que va partir de maneres de generar patrocinis, mecenatges, lloguers i esdeveniments. Això en una situació en la qual just es podia aixecar la persiana. Em vaig trobar que als treballadors se’ls havia retallat el sou i, en general, hi havia una crisi que qui la pagava era la cultura. Aquesta fase ja està transcendida perquè hem aplicat sistemes d’autofinançament i perquè hi ha hagut una identificació i una credibilitat amb el projecte d’Es Baluard per part de les institucions, però evidentment no és suficient. La cultura no és un luxe i l’art contemporani tampoc, i cal apostar molt més per les institucions, la cultura, els artistes i els creadors.

Un dels reptes dels museus és arribar a nous públics. Pensau que ho heu aconseguit?

Això ho ha de dir la gent, però sí que és un tema que ens preocupa molt. De fet, molts dels programes estan pensats per a públics que mai no hagsin anat a un museu sobretot perquè el repte d’arribar a persones que no s’han apropat a la cultura m’interessa també com a anàlisi sociològica. Hi ha molts de museus i centres que són el nou 'shopping mall' i a la inversa, amb grups i corporacions vinculades amb grans magatzems, la moda, etc. Per tant, és molt interessant veure aquest mestissatge de públics i com es mouen, tant el públic físic com el no físic, els seguidors virtuals.

L’IAC i les bones pràctiques exigeixen la despolitització dels patronats. Com a membre de l’IAC, heu intentat que es faci?

No és per no respondre’t la pregunta, però em poses en un compromís. Evidentment, hi ha dues coses que preocupen el sector. Una és revisar el codi que hauria d’anomenar-se codi de funcionament. Ben igual com allò del paper de les dones als museus, que hauria de ser l’habitual. Hauríem de fer feina amb la transparència i amb un sistema de feina digne per a tots. Això passa perquè en les estructures hi hagi especialistes i en les preses de decisió el director no hauria d’estar sol, sinó que hauria de tenir al costat un patronat d’experts. Des de les diferents associacions es pensa que allò correcte i adequat és que els patronats estiguin integrats per la iniciativa privada i per experts.

Com ha estat la relació amb el patronat?

N’he tingut de diferents i han canviat bastant. La relació ha estat normal, natural. Jo estic molt acostumada a fer feina amb institucions; recorda que venc de dirigir altres espais. A mi m’agrada treballar amb els polítics perquè si s’entén que des d’una gran pantalla cultural es poden fer canvis socials i d’una manera conjunta, des del respecte, és una manera magnífica de poder fer una societat més justa, més culta i menys cruel. Jo, sobretot, intent fer feina amb les persones i sintonitzar-me.

Us ha quedat alguna cosa per fer a Es Baluard?

Llegint el projecte de 2012, estic realment satisfeta del cicle. Coses que crec importants que s’haurien de desenvolupar són, en primer lloc, la sostenibilitat, que les infraestructures tinguin un major compromís mediambiental i a tots els nivells. I per altra part, projectes que crec que són importants i que jo no he pogut fer com és una biblioteca centre de documentació, tot i que està atomitzat, però un centre de documentació especialitzat en art contemporani des de la modernitat, físicament no ha estat possible. També el problema d’espai de magatzem, perquè hem augmentat el nombre d’obres de la col·lecció d’Es Baluard amb més de 200 peces, però no pot créixer més físicament llevat que només col·leccionem art digital.

Quina valoració feis d’aquests sis anys?

Me’n vaig molt satisfeta. Han estat sis anys, però són gairebé com 12, perquè no hem aturat de fer coses i de construir. Me'n vaig amb la sensació d'haver tancat el cicle. Crec que hi he aportat tot el que podia aportar i que, sent justa amb mi mateixa i amb l’estructura, és un cicle que veig rodó i està tancat, tot i que encara ens queden moltes coses en marxa.

Quant a contingut, de quin projecte de tots els que heu fet aquests sis anys us sentiu més orgullosa?

De tots els programes, com els de gènere i transgènere, els de formació, com les Clíniques, els expositius que han tingut un eix com el de Reproductibilitat. Els que marquen una línia i tenen un sentit entre si, com les revisions historiogràfiques dels artistes de les Illes.

Quins projectes teniu quan acabeu a Es Baluard?

No ho estic dient a ningú. Realment tenc moltes coses, però vull tancar el cicle; ja ho explicaré.

Però a l’illa no hi quedau?

A molta gent li dic que no me'n pens anar, que pens quedar. Encara que visqui a un altre lloc, no deixaré tot el que he construït. Vull dir que les persones i el teixit que hi ha aquí és únic. Per tant, la resposta és que no me’n vaig, no pens deixar el context perquè hi ha molt construït, independentment que estigui a un altre centre o a un altre lloc.