"Per molt que t’estimin persones vives ja ningú ho farà tant com els pares"

BarcelonaGairebé dos anys després de la mort de la mare, Neus Canyelles (Palma, 1966) recull en un llibre els records que conserva ben vius d'aquella dona "tota bondat, molt senyora", que es deia Rosa, però a qui ella anomenava Milady. Així, Milady (Empúries), ha titulat un llibret on aboca la felicitat d'haver tingut una relació tan íntima i poderosa amb una mare a qui admirava, però també el desemparament brutal que va sentir en acomiadar-se'n, fins al punt de perdre ella mateixa les ganes de viure. "Tot m'és igual –escriu. I continua–: No vull absolutament res del que veig. No sent el més mínim desig. Ni de la bellesa. Aquestes coses, jo per què les vull? És que no té sentit; per què les podria voler si tu no les veus".

Canyelles va cuidar la mare els dos últims anys de la seva vida, quan el pare ja començava a donar senyals de demència. Fins i tot es disfressava d'infermera per jugar amb ella i alleugerir-li els dolors. Després vindria el temps que les cuidadores trastocarien tant la llar familiar, que li costaria fins i tot anar-hi a visitar el pare. "En un any i pocs mesos se n'han anat tots dos, mare i pare. Ho he viscut així, com el desemparament total. Vaig pensar: per molt que t’estimin persones vives ja ningú serà com ells, ni m'estimarà tant com ells", reflexiona. La paraula mamà creu que és màgica, perquè "al darrere sempre hi apareix aquesta persona que t’intentarà entendre o t’estimarà encara que no t’entengui", afirma.

La vida sense ficció

Milady (Empúries) és "una nova peça d'una narració que té en marxa Neus Canyelles i que és el relat de la seva vida", diu l'editor Josep Lluch. "Per a mi viure i escriure és el mateix, no hi ha fronteres", confirma des de la llibreria Ona de Barcelona. Senzillament per això ha escrit de la mare, perquè és l'únic que li ha interessat els darrers temps. "Jo sempre estic escrivint. Vaig veure que em posava a escriure sobre ella i de la relació que havíem tingut. Notava que a mesura que escrivia, no és que em trobés millor, però m'ajudava a viure millor", recorda.

Tots els llibres de Neus Canyelles són radicalment veritat i són brutalment personals, sense deixar de ser també relats universals i humanistes. Hem conegut la seva incomoditat i desconcert davant el món als contes de Mai no sé què fer fora de casa (premi Rodoreda 2014), els seus internaments psiquiàtrics i intents de suïcidi a Les millors vacances de la meva vida i la seva infància feliç en contrast amb la seva adultesa a Autobiografia autoritzada (premi Lletra d'Or 2022), entre altres títols, sempre irònics. La seva literatura té una prosa transparent i lliscant, que evoca moments tràgics, íntims, còmics, dolorosos, amb una senzillesa i honestedat sorprenents. "No hi pensem gaire, en la mort. Jo ja sabia que la mare escaparia d'aquí. Jo també he intentat fer-ho algun cop. La mort no és la fi de la vida; n'és una part essencial", escriu.

La protagonista universal de Milady és la mare, però també el seu pare i la seva germana Meri. També la casa familiar a Banyalbufar on es tanca, amb la muntanya al darrere i el mar al davant. "La meva mare, amb una filla a cada mà, era la representació viva de la força més gran que es pugui descriure", escriu Canyelles. La seva filla Rosa, en canvi, hi surt només d'esquitllada, però amb l'esperança que aquest amor que ella va sentir per la mare d'alguna manera es transvasi a la noia: "Sí, m'agradaria que la meva filla em veiés com jo veia la meva mare", sentencia Canyelles.