Neus Canyelles: El joc i el dolor

PalmaCada llibre que publica Neus Canyelles (Palma, 1966) és una excel·lent notícia. Som uns quants els que estam convençuts que la seva obra és una de les propostes més serioses, honestes i interessants de l’actual literatura catalana, i és un plaer comprovar com, llibre rere llibre, aquesta convicció no fa més que refermar-se. Ara, Neus Canyelles acaba de publicar, amb l’editorial Empúries, Les millors vacances de la meva vida, una novel·la que narra dues estades a l’Hospital Psiquiàtric després de dos intents de suïcidi. Qui hi cerqui satisfaccions morboses, o una peça que li pugui ser útil per validar alguna teoria o alguna tesi prèviament fixades, valdrà més que se n’estalviï la lectura. També aquells que cerquin llibres que els reafirmin en els seus posicionaments sobre la vida. A Les millors vacances de la meva vida el que hi trobareu és bona literatura (en molts moments, alta literatura) i una mirada sobre el dolor desproveïda de tota impostura i de qualsevol efectisme. Un estil elegant i un pols narratiu ferm, que deixen el lector situat davant les seves pròpies pors, però no tot sol, sinó en la companyia d’una història que demana ser rellegida i disfrutada al llarg del temps. Una d’aquestes novel·les que fan que la vida sigui millor després de llegir-les.

A més de Les millors vacances de la meva vida, Neus Canyelles és autora de Neu d’agost (Di7 Edicions, 1998; premi Bearn de narrativa), Cap d’Hornos (Proa, 2003; premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga), L’alè del búfal a l’hivern (Proa, 2007; premi El Lector de l’Odissea) i La novel·la de Dickens (Proa, 2010), així com dels llibres de relats Els vidres nets i altres contes (Calima Edicions, 2002) i Mai no sé què fer fora de casa (Proa, 2014; premi Mercè Rodoreda). També publica articles en premsa, regularment, al diari Última Hora. I quedam per conversar a la plaça dels Patins, un lloc del centre de Palma, on bé podrien passar moltes de les seves històries. Fa un d’aquests matins quasi primaverals d’un febrer que ha estat càlid, tal vegada massa, i en què la gent es mou pel carrer amb l’aparent seguretat de ser persones normals.

-Na Neus, la protagonista de Les millors vacances de la meva vida, diu en diverses ocasions al llarg de la novel·la que se sent ridícula. No sembla un sentiment gaire estès, avui dia.

-De fet és com si la consciència del ridícul hagués desaparegut. Els poders aquests que no sabem ben bé qui són però que dirigeixen la societat i els seus gustos, ens venen una espècie de... pseudovida, per dir-ho així, que en realitat és molt limitada. Però que ens arriba en forma d’un bombardeig constant: per la televisió, les xarxes i la publicitat, però també en la música, al carrer, a tot arreu. Són estímuls que ens arriben constantment, i no és un ni uns quants, sinó molts i al mateix temps. I la gent hi sucumbeix amb una facilitat increïble, perquè se suposa que són coses divertides, o atractives, o gratificants, però resulta que només són banals, i quasi sempre ridícules. La gent fa paperots espantosos, com fer-se les pitjors fotos possibles i després penjar-les a les xarxes, i després encara en riuen. He d’admetre que la gent que fa aquestes coses m’arriba a fer com a enveja [riu]. I no te’n pots allunyar, perquè sovint és gent que tens molt a prop, i que sovint és molt raonable en moltes altres coses. En fi, no vull fer la impressió que vull renyar la gent, perquè només faltaria. Però sí que es troba a faltar aquesta consciència del ridícul, sí.

-Hi ha una frase que es va començar a sentir molt sovint en molts programes de televisió i que crec que ha tingut efectes temibles: “És la meva opinió”.

-Sí, com si les opinions de cadascú fossin sagrades. Però si les opinions es basen en la ignorància, o en les mentides, que són encara pitjors, no serveixen per a res. Ben al contrari, poden fer molt de mal. És com si tothom trobàs que ha de dir la seva sobre totes les coses, encara que no en sàpiga res, i això també és una cosa ridícula, a més d’una falta d’educació. És com si hi hagués un empobriment general de l’educació.

-Tornant a la novel·la, hi dones una visió pròpia i molt nítida de l’ambient en un hospital mental, un tipus de lloc que és gairebé un tòpic literari en ell mateix.

-Bé, és el que conta la novel·la, dues estades al psiquiàtric. L’ambient hi està explicat d’acord amb el meu estat d’ànim quan vaig ser-hi ingressada, però la novel·la no va ser escrita en aquells moments, sinó després, quan ja podia mirar-los amb una certa perspectiva. De les dues vegades, la segona va ser molt més dura, començant pel fet que jo estava molt enfadada i a disgust allà. A diferència del que va passar en la primera ocasió, a la segona el tracte va ser realment dolent. I vaig haver d’estar molt de temps en un espai completament tancat, això va ser el que vaig dur pitjor.

-En contrast, pren una importància vital el fet de convertir aquella situació en un joc.

-Sí, era una manera d’intentar fer que la realitat no fos tan negra. Això, i la convivència amb les altres persones que hi havia ingressades, gent molt diferent que és allà per motius molt diversos, i que segurament no haurien coincidit si no hagués estat pel fet de trobar-se allà. Això crea vincles entre les persones, amb alguns encara hi mantenc el contacte.

-La manera que tens d’explicar-ho és molt precisa, sense sobreescriptures ni subratllats.

-Intent anomenar i adjectivar en la justa mesura, tal vegada podria dir en la justíssima mesura. Evitava sobretot recrear-m’hi, i volia escriure des de la normalitat. Perquè la reflexió que et fas quan ets allà és: “Què hi faig, aquí? Jo soc una persona normal”. I en canvi t’adones que els altres han deixat de veure-t’hi, com una persona normal.

-Les malalties mentals continuen sent l’àmbit de la gran diferència.

-Sí, i en canvi són normals, precisament. Normals en el sentit que tots hi estam exposats, com a qualsevol altra malaltia. Però marquen una diferència enorme perquè fan por, i van associades a la por. Per a mi, tenir una malaltia mental significa saber que a partir d’ara he de viure amb aquesta por, i amb la por que es reflecteix en els altres. En aquest sentit, tampoc no hi ajuda gens que el personal que en teoria t’ha d’assistir també et tracti com a una persona no normal, que t’ho faci veure amb el seu comportament, que és el que em vaig trobar en aquell segon ingrés. La sensació de ser castigada com un infant que no fa les coses així com toca, en fi, tot el que surt explicat a la novel·la. Record que als pacients ens feien caminar en fila, i que quan passàvem prop de la cafeteria la gent ens mirava com si fóssim una cosa estranya. Aquest tipus de situacions no són agradables, i agreugen la por i la falta de normalitat. Ara bé, és cert que és una experiència de la qual s’aprèn. Especialment, en el meu cas, de la relació amb la meva filla, de la por que ha hagut de passar ella.

-Tornant al tema del joc, Mister Bob i Mister Plaudin són una troballa.

-És que són així, el joc és cert! [riu]. De petita vaig inventar aquests dos personatges, que es corresponen un a cada meitat del cos, la dreta i l’esquerra. Competeixen en mil i una coses i sempre n’hi ha un que guanya i un altre que sempre perd. I també és cert que amb la meva parella ens duim molt bé perquè jugam a jocs que ens inventam nosaltres mateixos i reim molt plegats. El joc, per a mi, és una manera de respirar.

-En el llibre surten mencionats explícitament alguns referents literaris.

-Sí, Katherine Mansfield, Natalia Ginzburg, Jean Rhys... I també William Saroyan, que era un autor americà (armeni, però nacionalitzat als EUA) que estava llegint quan em van ingressar la segona vegada, i que em va anar molt bé per desenvolupar la història de convertir l’estada en el psiquiàtric en el joc que surt a la novel·la. Saroyan té un personatge que és un escriptor, inventat per ell, que nom Yep Muscat, i és per això que el joc a què juguen els interns es diu també Muscat [cap a la meitat de la novel·la, la narradora ens parla de Saroyan i de Muscat en aquests termes: “(...) Muscat és l’autor d’aquesta frase: ‘Tard o d’hora arriba el dia en el capvespre del món en què l’únic que un desitja és tombar-se al llit i tancar els ulls’. Jo ja em trobava al capvespre del món des de feia estona i era bastant aficionada a tombar-me al llit i tancar els ulls”].

-A banda de William Saroyan, els altres referents que esmentes són femenins. Ho dic, clar, pensant en el debat sobre feminisme i literatura, que últimament és intens.

-Sí, però a mi sempre m’ha costat ubicar-me dins grups, o corrents, o qualsevol cosa que sigui col·lectiva. De la mateixa manera, no tenc cap pretensió de representar res ni ningú. Cont sempre el mateix tipus d’històries, d’aquestes que se’n solen dir petites, però que crec que són les que segurament importen més en la vida d’una persona. Pel que fa autores com Rhys, Ginzburg o Mansfield, són escriptores que sempre llegesc i torn a llegir, però no per feminisme, sinó perquè són escriptores que em fan gaudir com a lectora i que em fan aprendre com a escriptora. I sobre el feminisme, ara em diran carca, però hi veig coses que trob exagerades, i en què no trob el sentit. Com això de fer els plurals en femení, que ja entenc per què ho fan, però que al capdavall només és una falta gramatical i una cosa absurda. Jo som feminista com n’Antonina Canyelles, que no som família però sí que és una gran amiga meva i una poeta que admir: soc feminista dels drets, crec en la igualtat i la plenitud de drets per a les dones i per als homes. A partir d’aquí, el que veig és gent que sobreactua, allò del ridícul que dèiem abans. Per exemple, l’altre dia vaig mirar una estona la gala dels Goya i al cap de poca estona ho vaig deixar fer perquè m’avorria. Molt de reivindicar les dones, però al final allò és una festa i ja està. En acabar la festa ja no es recorden de cap dona que pateixi maltractaments, ni els importa. És cert que vivim en un món en què tot és espectacle, i segons el cas, l’espectacle és una comèdia o una tragèdia.