Neus Català, la veu de les dones

Escriptora, autora d’‘Un cel de plom’Un dels regals més bells de la vida és l’amistat, si aquesta amistat té el gran do de fer-te millor persona, el regal és incommensurable i l’agraïment etern. La Neus Català tenia aquest do, s’entregava a les persones i a les causes amb tot el seu sentiment, amb una qualitat humana, una generositat, un coratge i una alegria enlluernadors i encomanadissos. Tenir-la al costat, llegir-la o escoltar-la, et fa replantejar el teu lloc en el món.

Vaig conèixer la Neus Català gràcies al monumental 'Els catalans als camps nazis', de la Montserrat Roig. Estudiava filologia catalana i vaig adonar-me que si volia aprofundir en la nostra història, ho havia de fer pel meu compte. Treballar i poder comprar el llibre era un triomf personal. Però no estava preparada per descobrir tant d’horror, i vaig fer-ne una lectura trencada. M’impressionava tenir en un llibre propi amb fotografies de la barbàrie. Hi havia la fotografia de la Neus Català amb el vestit de deportada: una vegada l’has vist, no l’oblides. Quanta història passada, present i futura, condensada en una imatge, i quina mestria, la Roig, en descriure-la.

“Uns ulls al·lucinats, d’una al·lucinació continguda, uns ulls que sembla que s’hagin aturat en algun punt concret i que els altres no podem arribar a copsar. Vestida amb les robes de la deportació, un vestit que li ve gran, arrugat, les mànegues llargues, els braços deixats anar, plens de fatiga, un rostre tapat per un mocador enorme, un rostre solitari, allunyat del que la volta, els llavis tancats, sense cap moviment que relaxi aquesta cara...”

Setze anys després, amb la voluntat de recollir testimonis molt diversos a l’entorn del món rural, vaig trucar a la Neus per demanar-li una entrevista, vaig especificar que era per parlar de la vida al camp, però no d’extermini, sinó del tros, de la terra. Va contestar, amb aquella alegria tan seva, que portava tota la vida parlant dels camps d’extermini i que n’estaria encantada.

Corria el 2 de març del 2010, quan amb l’Albert Carreras vam anar a Rubí a entrevistar-la. La Neus tenia 94 anys, havia caigut, s’havia fet mal al genoll i un cop a la cara, el blau es pot percebre en el magnífic retrat que li va fer l’Albert, però s’havia negat a ajornar l’entrevista per quan estigués més bé. La sensació era que anàvem a molestar una dona gran, però mentre l’escoltàvem, la vellesa es va fondre i tots dos vam ser conscients del privilegi de poder escoltar les vivències d’una gran dona.

Ens va parlar de la dura vida dels pagesos del Priorat, de la vinya, de l’hort i de l’orgull de fer un marge de pedra seca; del pare, que era pagès, barber, pintor i ajudava el metge, de com l’escoltava a la barberia, del que li deia: “No abaixis mai els ulls per ningú”; del safareig, l’àgora de les dones; de quan als 15 anys es va plantar davant del patró exigint igualtat de sou per a les jornaleres; de l’afició pel teatre i les representacions que feien pels pobles del Priorat; d’anar a peu fins a Capçanes per estudiar infermeria; de la República, la guerra i l’exili.

Ens va descriure la vida de pagesa a França durant la Segona Guerra Mundial com a feliç, es dedicava a l’hort i a les bèsties en un indret que va qualificar de bucòlic, mentre col·laborava amb la resistència fent d’enllaç entre els maquis de la Correza i la Dordogna; fins que els nazis van capturar-los a la granja on vivia amb l’Albert Roger, el seu marit, i va acabar parlant de la presó, la deportació i dels camps d’extermini nazis. Va tancar el relat amb l’expressió “L’ocell vol morir al niu. Quan em vegeu morir, porteu-me als Guiamets”.

Vam sortir commocionats. Vaig escriure la crònica i no me la treia del cap. El que havia sentit l’estona compartida amb ella, no ho havia sentit mentre llegia assaig per documentar-me. Així que vaig demanar-li una segona entrevista amb una proposta clara: parlar amb més detall de vivències concretes, relatar-les i, si li agradava la veu, escriure una novel·la sobre la seva vida perquè l’havíem de conèixer més. Li vaig preguntar com s’havia fet la fotografia de deportada, quan va respondre que mai ningú l’hi havia preguntat, encara vaig estar més convençuda que era una novel·la necessària.

Hi vaig tornar amb quatre fragments d’èpoques diferents, vaig llegir-los-hi en veu alta, crec que em tremolava tot. Va escoltar en silenci, en acabar em va dir “Endavant” i es va posar molt seriosa, d’expressió i de to, i la Neus seriosa feia tallar la respiració. Em permetia escriure una novel·la sobre la seva vida, però m’havia de quedar clar que no era perquè la coneguéssim més bé a ella, sinó perquè sabia que amb la novel·la donaria veu a les altres dones. L’eina seria la literatura, però el compromís que adquiria era moral.

Les oblidades dels oblidats, li havia dit a la Roig el 1977, en saber que cap deportat li havia explicat que també hi va haver deportades. Quan van alliberar del camp, es van prometre que explicarien el que hi havien vist i patit. Es va fer la fotografia mesos després de l’alliberament, no sabia què faria amb la seva vida, només tenia la certesa que compliria la promesa.

A l’estiu va anar als Guiamets, va tornar a caure i va ingressar al geriàtric del poble. L’escriptura de la novel·la va coincidir amb l’any d’adaptació a una nova vida. Va ser un viatge terrible i preciós. L’evocació d’una infantesa feliç, una joventut combativa i compromesa, el dur exili com a cap sanitària d’una colònia de 183 orfes, la resistència, l’interrogatori brutal a la presó de Llemotges, cinc dies i cinc nits en un vagó de bestiar amb vuitanta dones enllaunades fins arribar als camps d’extermini i passar d’una barbàrie a una altra amb fam, set, fred, son, por, tot alhora cada dia i cada nit.

Però l’amor i la solidaritat s’imposaven sobre la barbàrie. Va trobar famílies per als orfes, es va enamorar, va imitar el Xarlot per fer riure les companyes, van fer famílies de mares i filles, van menjar-se uns pensaments, van fer una vaga de fam i sabotatge, s’ha de ser molt valent. A la Mimí, la Simone i l’Hèlène les van penjar pel coll en ganxos de carnisser per haver fet sabotatge. En un món gris i negre que tremolava, la Jeannette dibuixava, per Nadal van fer un pessebre i sovint reien per ruqueries i, amb l’alè que els quedava, cantaven.

Hi havia escenes tan horroroses, que costava molt posar-hi paraules. “Si els mateixos deportats dieu que no es pot explicar, com puc fer-ho jo? Coratge, Carme, coratge.” I si la Neus et diu coratge, només pots tirar endavant.

El dia que em va explicar la bestialitat de pallissa que li van donar les Aufseherinnen, esgarrifada li vaig demanar que em repetís els insults que els deia en català mentre l’apallissaven. Va ser el dia que vam riure més i em va fer sentir sentia vivament que la vida és bella.

Trobo que parlar de la Neus com la supervivent del camp de Ravensbrück és simplificar molt la seva vida. Què era col·laborar amb la resistència? Sortia de granja, on tenien maquis amagats, amb bicicleta. Carregava la bicicleta a la barca i creuava el riu. Descarregava la bicicleta i pedalava fins a Carsac i amagava la bicicleta al bosc. Arribava a Sarlat a peu i agafava l’autobús per fer el trajecte de nit fins a Briva. Davant del teatre es trobava amb l’enllaç, es besaven i s’agafaven de la mà fins al restaurant, on li passava el missatge en un paper recargolat. Dinaven al costat de nazis. Tornava en bus. A peu. Amb bicicleta. En barca. El que la defineix no és ser una supervivent, és el coratge i la seva incansable lluita contra el feixisme, per la memòria, per la justícia i la igualtat.

L’1 d’octubre del 2017, amb gairebé 102 anys i malgrat la repressió, va anar a votar pel referèndum. L’estiu passat no parava de preguntar pels presos polítics i els exiliats. “Alguna cosa haurem de fer per alliberar-los!”, exclamava emprenyada. Els darrers mesos la sordesa no la deixava seguir bé les notícies, i jo em debatia entre pensar que s’estalviava disgustos i figurar-me-la amb deu anys menys, combatent la repressió, el masclisme i plantant-se davant dels qui banalitzen el nazisme.

Vaig passar amb ella el 8 de març, portar-li visites i veure com els brillen els ulls d’admiració, també ha estat un regal preciós. Mantenia l’alegria, la vitalitat, l’esperit de lluita i les ganes de xerrar i de tombar. Portava un jersei lila, va cantar molt, va presumir de fills amb un somriure d’orella a orella. La maternitat i la memòria, victòria i dignitat.

Els reconeixements que ha rebut els darrers anys els ha acceptat en nom de la causa, ha gaudit de les visites i ha rebut centenars de cartes que tenen la dimensió dels grans monuments. Demaneu a la vostra llibreria de confiança De la resistència i la deportació, 50 testimonis de dones espanyoles, que el Memorial Democràtic va reeditar en la commemoració del seu centenari; recupereu les entrevistes de la Montserrat Roig i de l’Albert Om, i escolteu-ne l’horror, els ideals i les rialles. La lluita per la memòria continua, i en els temps que corren és molt necessària.

Neus Català Pallejà, pruna negra, Neige, Paulina, Puça, 27.534, 50.446, Neige, Neus, gràcies per un llegat immens. No t’oblidarem, ni a tu ni a les teves companyes.