“A la música que es fa avui dia aquí li falta una mica de trempera”

Barcelona“Continuem en actiu, tenim repertori nou i volem donar-lo a conèixer i mostrar com sona la banda avui”, explica Jordi Bastard, cantant de N’Gai N’Gai. En actiu continua el grup encapçalat per Bastard i el guitarrista Paco Garcia -“el motor constant del projecte”, segons el cantant-, tots dos fundadors d’una banda pionera del pop en català creada als anys 80, en guaret a partir de principis dels 90 i reactivada el 2010. El repertori nou és el del disc N’Roll (2019), una quinzena de cançons noves que arriben set anys després de la publicació de l’àlbum Revenant. “Aquell disc era una mena de pont amb l’etapa anterior, i per això hi havia cançons noves però també altres d’antigues enregistrades de nou amb arranjaments diferents”, recorda Bastard sobre aquell Revenant, la naturalesa híbrida del qual combinava “el so més sintètic i pop de la primera etapa i el so més rocker posterior”.

Precisament el caràcter més rock predomina a N’Roll, un treball que també traspua blues, aromes d’AC/DC a temes com Jo amb mi, detalls funk, sonoritats celtes i fins i tot una balada a la manera de l’oest, Lluny però més a prop que mai, que Bastard dedica al seu pare, a qui “li agradaven molt les pel·lícules clàssiques de l’oest”. També hi ha una repesca dels 80, Drama palustre, “una cançó molt antiga inspirada en Radio Futura” que mai no van publicar.

Líricament, les cançons també remenen els paisatges del rock, experiències pròpies que desfilen a temes com Serps de cascabell, Rock’n’roll, cervesa i rutes i La missió ; i d’altres d’enuig polític com El candidat. “No us penseu que són els N’Gai N’Gai aquells més pop de tota la vida, sinó una cosa molt més rockera, més viva i més directa”, diu Bastard, portaveu d’una banda que, a més de Garcia, completen avui Pol Maresma (baix), Manel Rubira (guitarra) i Xavier Espàrrech (bateria). “El so del disc és el reflex dels músics que formen el grup avui. Ells s’hi troben còmodes, i el Paco i jo també”, explica Bastard abans de recordar que Garcia i ell es van formar en orquestres de ball, “on havies de tocar el que fos”. “Un dels motius pels quals vam fotre el camp de les orquestres de ball va ser que quan havíem de tocar pasdobles i ranxeres ens agafava urticària”, afegeix.

El rock català dels 90 va arraconar el pop dels N’Gai N’Gai, i ara que el pop té més quota de públic Bastard i Garcia aposten pel rock’n’roll. “No em pots obligar a fer la mateixa música que Txarango, Els Amics de les Arts, Manel o qui sigui que hi hagi; per això ja hi són ells, que ho fan molt bé”, diu un cantant que té com a referents David Bowie i Elton John, “no tant estilísticament, sinó perquè són artistes capaços de fer, en un mateix disc, cançons absolutament diferents i cantades de maneres diferents”.

Publicar el disc N’Roll era també un compromís vital. “Els músics, si no fem cançons ni toquem, què hi pintem? No podíem seguir vivint del disc del 2012. A més, de tant en tant també m’agrada posar-me un disc que m’agradi. A la música que es fa avui dia aquí, amb tots els respectes, li falta una mica de trempera. Tot està molt ben fet, molt ben posat, però hi ha molt poques coses que m’excitin, que em transmetin...”, dispara Jordi Bastard, que durant molts anys i fins fa pocs mesos ha treballat a la discogràfica Discmedi.