L'antídot perfecte als mems de Nicolas Cage

La manera que té Nicolas Cage d’entendre la interpretació com un art expressionista l’ha dut a recórrer un solitari camí manierista, cada cop més allunyat del Hollywood que el va premiar amb un Oscar per Leaving Las Vegas. El culte al seu voltant és ferotge, fins al punt de merèixer un còmic en el seu honor (Las 100 primeras películas de Nicolas Cage, de Paco Alcázar i Torïo García) i un film consagrat a interpretar-se a si mateix (El insoportable peso de un talento descomunal, estrenat fa poc). Quan es creua amb el material idoni, els resultats són explosius (l’exemple més recent seria l’al·lucinògena Mandy), però l’omnipresència dels mems de Nicolas Cage podria fer-nos oblidar que també existeix el Nicolas Cage actor. Michael Sarnoski sembla haver concebut Pig expressament per revertir aquesta tendència, oferint-li el paper d’un xef retirat que viu aïllat al bosc amb la seva truja, ensinistrada per buscar tòfones. Fins que, una nit, uns indesitjables la segresten i forcen el personatge a tornar a la civilització per buscar-la en el fosc submon culinari de Portland.

La sinopsi pot fer pensar que tot està preparat perquè el protagonista s’incendiï en qualsevol moment, però Pig gaudeix desmuntant expectatives des de l'inici, més a prop de Kelly Reichardt que de John Wick, i Cage s’encomana d’aquest registre implosiu, deixant que cada nou xiuxiueig taciturn ens doni més pistes de tot el que ha perdut el personatge. Pot ser que el dispositiu i els elements en joc estiguin massa calculats, i que el film destaqui més per allò que no és que pel que aconsegueix en realitat, però sí que resulta un agradable contrapunt al fan service hiperbòlic que començava a tenyir la filmografia cageana de certa monotonia.