Història
Cultura28/04/2024

Nicolás Sesma: "Franco és l'arbre que no ens va deixar veure el bosc"

Historiador. Autor del llibre 'Ni una, ni grande, ni libre'

BarcelonaNicolás Sesma (Osca, 1977) és historiador, professor a la Universitat de Grenoble-Alps i ha publicat el llibre Ni una, ni grande, ni libre (Crítica, 2024), una revisió actualitzada del franquisme.

¿Franco no ens ha deixat veure el franquisme?

— El sistema polític no es pot entendre sense ell, però fins que els assumptes arribaven a la seva taula passaven per alts comandaments i quadres intermedis que són imprescindibles per entendre la dictadura. Franco ha estat l'arbre que no ens ha deixat veure el bosc.

I què veiem si traiem Franco de l'equació?

— La complicitat d'una part important de la població. Ja sigui per acció, omissió, oportunisme o venjança.

Diu que Franco no era ximple.

— La cultura popular ha contribuït al fet que ho pensem, i a qui fa més mal és a l'antifranquisme. Si era tan ximple com es va mantenir 40 anys al poder? La dictadura va ser hàbil, i també es va veure afavorida pel context internacional.

Cargando
No hay anuncios

També diu que Franco va tenir sort.

— Inicialment, va copiar molt la manera d'exercir el poder de Hitler i Mussolini: no escoltar i basar-se únicament en les intuïcions personals. Mussolini entra a la guerra en contra del consell de la seva cúpula militar i de l'opinió del rei Víctor Manuel. I Franco volia seguir aquest camí sense fer cas del que li deia una part del cos diplomàtic i dels seus militars. Però Hitler acaba rebutjant el seu oferiment, i quan veu el que la guerra ha suposat per a Itàlia i fins a quin punt ell ha estat a prop de l'abisme, n'aprèn una lliçó. I l'aprèn per sempre.

Escoltar els seus.

— Era una manera de tenir-los lligats, perquè si tot el gabinet aprovava una condemna de mort, després no es podien diferenciar del règim. I la corrupció també va ser important. Franco va veure que era una benedicció, perquè li permetia tenir les peces controlades i impedir una alternativa.

Parla del risc de l'any 1943.

— La monarquia va fer caure el règim de Mussolini a Itàlia i va ser el moment en què els aliats van estar més a prop d'intervenir. Però al final Espanya no estava en el camí cap a Alemanya i tampoc hi havia una alternativa clara, perquè l'exili republicà estava molt dividit. A més, la lògica de la Guerra Freda s'imposa molt ràpidament. Hi ha un informe d'un alt funcionari del Foreign Office que diu: “Odiós com és el seu règim i ell mateix, Franco no és un perill per a ningú i, no obstant, desestabilitzar la península Ibèrica seria una cosa que ens posaria en risc a tots”.

Cargando
No hay anuncios

També diu que Spain is not different.

— Els moviments socials que existien en diferents punts del món als anys seixanta i setanta arriben també aquí, però són gestionats per una dictadura i, per tant, amb menys transparència. I el desarrollismo és la recepta que el Banc Mundial i l'FMI apliquen a molts països. Sovint sembla que Franco i Navarro Rubio es van asseure i van redactar un pla d'estabilització. No va ser així, però sí que els va servir per donar una imatge de modernitat, malgrat que l'objectiu final no era l'obertura, sinó la continuïtat del règim.

Per què va aguantar?

— Probablement perquè va necessitar una guerra civil per arribar al poder. Això no va passar a Itàlia, ni a Alemanya ni a Portugal. I és sempre un esdeveniment traumàtic en què es generen una sèrie de lleialtats, germandats de sang i interessos. A més, per a alguns Franco era un bon negoci, perquè la mà d'obra era barata. Hi ha un tema laboral del preu del treball que està sempre subjacent a qualsevol classe de dictadura de tipus feixista.

Cargando
No hay anuncios

Per què cau?

— Perquè es va acabar construint una alternativa, l'antifranquisme. El règim cau per la voluntat de l'oposició –la classe mitjana i la classe treballadora– de no permetre que hi hagi una continuïtat.

Quin paper juga Catalunya en aquesta dictadura?

— Una part de l'elit econòmica tradicional catalana va pensar que la dictadura seria una reedició de Primo de Rivera. I van deslocalitzar les seves indústries pensant que després serien ben tractats. Es van adonar que no. La dictadura franquista va imposar una penalització molt gran sobre tot el món catalanista. Però el règim va aprendre de seguida que necessitava comptar amb gent d'aquí i, en aquest sentit, va ser important la vaga de tramvies de Barcelona de l'any 51. El nou governador civil, Felipe Acedo Colunga, s'adona que necessita un personal respectat en l'àmbit territorial. I és quan entren alguns grans cognoms: Carreras, Samaranch, que després seran els homes del franquisme a Catalunya. Hi ha un feixisme català? No, hi ha feixistes catalans. Hi ha un franquisme català? No, hi ha franquistes catalans. Grups socials que participen en el manteniment de la dictadura perquè els representa un mal menor, perquè també hi ha molta memòria de la repressió revolucionària i perquè és bo per als negocis.

De vegades hi ha discursos en què sembla que Catalunya va patir més. És cert?

— No es correspon amb la realitat dels fets. La dictadura va ser patida per tots els territoris i per tots els pobles d'Espanya, però a Catalunya hi ha elements particulars de tírria contra la llengua i contra un món cultural determinat. En el cas de Catalunya, sí que hi havia una oposició molt desenvolupada i, sobretot, de caràcter unitari. I hi ha una part de l'oposició catalanista amb molta repercussió internacional, perquè no és el mateix donar un cop de porra a un pobre jornaler a Andalusia que a Jordi Pujol.

Cargando
No hay anuncios

El seu llibre acaba amb una escena imaginària protagonitzada per George Orwell.

— Orwell va combatre al front d'Osca i sempre deia que algun dia es prendria un cafè a Osca. I em semblava interessant que hi pogués tornar i fer un cafè al centre. El problema és que, quan hi arriba, obre el diari i es troba que el penúltim secretari general del moviment és el primer president de la democràcia i que, a més a més, sembla que el seu pas pel moviment sigui simplement una anècdota. Crec que podria pensar que fins a cert punt s'ha reescrit la història, com feia el ministeri de la veritat a la seva obra 1984.