La ràbia d'una 'femme fatale' de colors vibrants

En un flashback de Nina, la protagonista, adolescent, mira embadalida la porta d’un cinema on projecten Johnny Guitar de Nicolas Ray mentre escoltem, des d’un evocador fora de camp, la cèlebre conversa entre la Vienna (Joan Crawford) i el Johnny (Sterling Hayden). En el seu segon film, la directora Andrea Jaurrieta també ens presenta una femme fatale envoltada de colors vibrants i fosques passions, però la ràbia de la Nina (Patricia López Arnaiz) no té res a veure amb la fúria de la Vienna de Nicolas Ray, tot i que la protagonista de Nina, com la de Johnny Guitar, també porti pantalons i una escopeta.

Tot adaptant l’obra homònima de José Ramón Fernández que reformula al seu temps La gavina de Txékhov, Jaurrieta trena a Nina la història d’una venjança dolorosa en què el passat i el present se superposen per mostrar-nos la manera en què el temps modela el trauma d’una relació d’abús. Entre els records i els desitjos de càstig, doncs, i sostinguda en múltiples referències cinèfiles, Nina cobra força en els moments més al·lucinatoris, quan la pel·lícula s’apropia de les passions de la protagonista i s’esquitxa de la seva sang vermellosa. Tanmateix, quan s’estanca en altres paranys més prosaics, la història perd bona part del seu nervi i poder de seducció, evidenciant alguns dubtes i rutines i, per moments, una sensació d’impostació.