"Ningú espera que Bob Dylan faci un disc de reggaeton"
El grup valencià La Habitación Roja presenta el disc 'Crear' a Barcelona i Tarragona
BarcelonaLes mares dels quatre components del grup ocupen la portada de Crear (Intromúsica, 2024), el nou disc de La Habitación Roja. És un homenatge i una declaració de principis sobre l'honestedat. La banda valenciana, fidel a les melodies del pop de guitarres des de fa trenta anys, està immersa en una gira de sales que passa el 30 de gener per Barcelona (La Paloma) i l'1 de febrer per Tarragona (Sala Zero). En parla Jorge Martí, cantant i guitarrista del grup que completen José Marco (bateria), Pau Roca (guitarra) i Marc Greenwood (baix).
Quin balanç en fas, dels trenta anys de La Habitación Roja?
— N'estem molt orgullosos, d'haver aguantat trenta anys. No és fàcil formar una banda i treure un disc, però més difícil és consolidar-se i aguantar tant de temps. Per tant, el balanç és positiu perquè encara som ací, tot i que és molt complicat ser un grup totalment independent, que ha desenvolupat la seva carrera des de la independència, en un món que està en mans de grans corporacions, d'algoritmes i de xarxes socials que ens tenen agafats pels collons... Compartim una visió del món i de la música, i La Habitación Roja és un lloc segur en aquest món tan lleig que ens envolta.
Quan vau muntar el grup, la vostra aposta estètica tenia a favor un context internacional d'indie-rock que ara ja no és hegemònic ni de bon tros.
— Ens agrada una música amb unes certes coordenades: música de guitarres, melòdica, que barreja les influències anglosaxones amb un vessant més mediterrani. La Habitación Roja sempre ha aspirat a la condició de clàssic, però no en el sentit pejoratiu de clàssic antic, sinó d'estar per damunt de les modes: fer una música que serveixi per a gent de totes les èpoques. Ens agradaven molt, i encara ens agraden, els Teenage Fanclub, que ara els veiem com uns senyors majors que fan una música que no està de moda, però és que quan van eixir, el seu segon disc, Bandwagonesque (1991), va ser un dels millors discos de l'any i era com el més modern. I els Teenage Fanclub no han canviat gaire. A vegades, als grups que porten una carrera llarga se'ls demana evolució i sofisticació, però el que s'ha de demanar són bones cançons. Madonna cada vegada s'ajuntava amb el més modern de la classe. Però què passa? Que els discos bons són els que tenen bones cançons. Arriba un moment que suposo que travesses una línia i aleshores Nick Cave és Nick Cave, com Leonard Cohen era Leonard Cohen. Ningú espera que Bob Dylan faci un disc de reggaeton.
Certament...
— D'un solista ningú diria que ha de plegar, o d'un director de cinema. En canvi, amb els grups sempre hi ha una espasa de Dàmocles damunt: "A veure quan se separen. Ho haurien de deixar córrer". En el nostre cas, ara tenim una gira de sales i n'estem contents amb la resposta del públic. Encara ens sentim vius i tenim la sensació de fer les coses amb molta dignitat. Per què ho fem? Perquè ens ho passem bé, perquè continua sent sostenible i perquè és el que ens dona la satisfacció d'estar vius i fer alguna cosa que ens agrada.
La portada del disc Crear és prou explícita, perquè hi surten les vostres mares, les persones que us han creat.
— La cançó Crear siempre es mejor que destruir parla una mica de l'art com a teràpia per superar les depressions o moments difícils a la vida. I vaig pensar que les nostres mares, la seva generació, representaven una mica el que era La Habitación Roja, un grup amb una carrera llarga que ha treballat en l'ombra i que s'ha sacrificat moltes vegades, com ho han fet les nostres mares. Nosaltres vivim de l'honestedat, i les nostres mares estan en un moment de la vida que són totalment honestes. Diuen el que pensen, no tenen por al què diran. I a mi m'agradava pensar que nosaltres també estem arribant a aquest moment en què vas llevant-te de damunt el pes de prejudicis, de pors i de moltes coses que són un llast. Per això vam fer la portada amb elles al bosc del nostre poble, i vam fer que el títol del disc fos simplement Crear, que és el que han fet elles amb nosaltres, crear-nos.
¿Recordes què van dir les vostres mares quan van veure que us dedicaríeu a la música?
— Hem pogut ser músics perquè ens han respectat sempre. La mare del Pau, que és la més moderna i la més guerrera políticament, sempre li ha donat suport d'una manera més ferma, o no li ha paregut res estrany que es dediqués a la música. En el cas del José, que ens coneixem des que teníem quatre anys, el seu pare tenia un bar-restaurant i l'esperança de la família era que ell es dediqués a la restauració i continués el negoci familiar que venia del seu iaio. Estaven una mica decebuts en veure que es dedicava a la música. El José va prendre una decisió molt complicada que li va costar fins i tot una depressió per haver d'enfrontar-se i dir: "No vull que el bar sigui el meu destí. Vull ser músic". Va tenir un conflicte intern molt fort. De fet, el restaurant funcionava molt bé i, en canvi, la música sempre és incerta.
I en el teu cas?
— Ma mare pensava que la música era un hobby, una cosa passatgera, fins que va adonar-se que era el que volia fer, i que anava fent. Recordo una vegada que ma mare va tenir una crisi gran i va escoltar el disc Universal, de 2010. Em va cridar un dia i em va dir: "Que important és el que fas. Em sento reflectida en les cançons, en el que cantes. Sempre tinc aquestes sensacions en la meva vida, en la meva relació amb ton pare, aquesta frustració". Em va dir unes coses molt maques, que per a mi va validar tots els anys que mai s’havien preocupat gaire del que jo feia. Per a mi va valer més que qualsevol reconeixement.
Parlant de generacions, Lo más lejos de aquí fa la sensació que és una cançó adreçada a una filla.
— Sí, sí. Des que les meves filles van aplegar a l'adolescència, m'hi fixo molt, en elles, en com es relacionen amb les amigues i en com van abraçant la vida adulta, la música que escolten... A vegades m'agrada mirar el món a través dels seus ulls, com a Lo más lejos de aquí, que està feta a la manera de Thirteen, la cançó de Big Star, que és una cançó de primer amor adolescent. Reflexiono sobre la decepció que la meva filla major va patir en el seu primer enamorament. És la meva cançó favorita del disc, i n'estic superorgullós. A vegades em fa ràbia que la gent no es fixi en aquestes coses que fem a La Habitación Roja. És una cançó supertendra, molt bonica, amb uns arranjaments que ens alcen, i la lletra té una profunditat... Quan la vaig escriure la vaig enviar al Pau i tots dos vam dir: "Aquesta segur que va al disc". M'emociona molt d'escoltar-la.
Quan escoltes el disc, Lo más lejos de aquí hi destaca especialment pel punt de vista i per la tendresa de l'emoció que transmet.
— Tinc records molt vívids de la meva adolescència. Quan vaig escriure el llibre Canción de amor definitiva (Plaza & Janés, 2022), la part de l'adolescència n'és una molt important. És el moment del descobriment de la possibilitat de la vida adulta. Com a la cançó Thirteen, que et deia, que em pareix una de les millors cançons de la història. Nosaltres vivim a Noruega, en un lloc on es podria filmar Twin Peaks, i anar a una ciutat com Oslo o Trondheim és tot un esdeveniment. Les vesprades, si venia una amiga a casa, em fixava que jugaven a ser adultes hi havia tot un contrast entre la il·lusió i vulnerabilitat, que és el que he volgut reflectir a la cançó. La vulnerabilitat es va perdent amb els anys, i la vida, tal vegada, és una lluita per no perdre la capacitat d'emocionar-se, de no perdre la part idealista per no convertir-te en un cínic. L'adolescència és molt important perquè és quan s'estan creant els fonaments del que seràs. De fet, per a la gent a qui ens agrada la música, la que ens agradava d'adolescents encara és sagrada, i ho serà per sempre.
—
Per cert, és molt diferent crear des del nord, des de Noruega, que des del País Valencià?
— Bé, suposo que té un pes molt gran en la prosa i en les cançons. Per exemple, la melancolia, l'oratge que fa, la falta de llum (que ara a l'hivern és molt bèstia), la neu, el fred, el vent, la natura (que és superpotent), els colors del cel. En canvi, quan estic a València passo més temps amb amics, quedem a fer una cervesa, una paella... A Noruega escric de manera més reflexiva, i la música et dona un caliu, un refugi. Per a mi la música és terapèutica, és com la teva millor amiga. Sempre dic que creus que tu escoltes la música, però no és així: la música t'escolta a tu. Tinc la sensació que la música sempre t'acompanya, t'entén i t'abraça. És insubstituïble.
—