El Niño de Elche consagra amb mel la 'capella' d'Antoni Tàpies

BarcelonaRemena la mel d'un plat amb una campaneta. En llepa el regalim amb cura, retenint l'instint animal que en un altre context l'abocaria a devorar el nèctar amb desig. Però mana la contenció espiritual. "Hi ha una contenció sonora molt radical. No havia fet mai res tan contingut", assegura el músic Francisco Contreras, més conegut com el Niño de Elche. Contingut i meravellat, camina meditant per la capella laica d'Antoni Tàpies a la Universitat Pompeu Fabra, l'anomenada Sala de Reflexió, que ocupa l'espai dissenyat per l'arquitecte Jordi Garcés al campus Ciutadella. En aquest bé de Déu del brutalisme espiritual, la campaneta dialoga amb la pintura de Tàpies Díptic de la campana (1991), que ocupa una part del mur que tanca la sala. La mel, explicarà després el Niño de Elche, té a veure amb les pintures de la sèrie Celebració de la mel que va veure fa uns mesos al Museu Reina Sofia de Madrid, a l'exposició Antoni Tàpies. La pràctica de l'art, que ara es pot visitar al Museu Tàpies de Barcelona fins al 12 de gener. "La mel com a cura", diu.

Tot plegat forma part de 3+2+1 formes de servei anònim, una acció performàtica ideada pel Niño de Elche i el cineasta i artista audiovisual gallec Lois Patiño, que ha treballat sobretot la part conceptual i el disseny de l'espai. És el tancament del cicle Les cadires de Tàpies, organitzat dins dels actes del centenari d'Antoni Tàpies, i que consisteix en un espectacle de vint minuts per a 25 persones que s'ha fet aquest divendres. Dijous, en una presentació per a la premsa, ja va quedar palès el respecte i el coneixement profund amb què els dos artistes s'endinsen en l'atmosfera de la capella laica. Més enllà de les connexions amb el número 6, juguen amb la tensió entre abstracció i figuració típicament tapiana. Hi ha una feina molt interessant del so com a matèria i una reivindicació de les classes subalternes i del "gest operari", el moviment prosaic imprescindible per construir una cadira o per pintar un quadre. També hi ha un cicle de vida i mort, de l'alè primer a l'espeternec final.

L'espectacle comença amb els espectadors asseguts en cadires de cara a la paret. Com el personal de seguretat dels camps de futbol, donen l'esquena a l'acció, al gol. És inevitable somriure amb el propòsit de frustrar les expectatives del públic, que, tanmateix, és sobirà i ho demostra de seguida. La disciplina gestual es trenca a poc a poc perquè guanyen la curiositat i les ganes de saber què està fent el Niño de Elche. El que fa és arrossegar una cadira fins al centre de la sala, on hi ha una altra cadira. Les remena, les bufa melòdicament, en grata l'espart amb ritme. El gest és un homenatge a l'avi, que arran d'una lesió medul·lar va haver de fer de cadiraire. "Feia el cul de les cadires", recorda. També llança l'alè a les esquerdes de la paret, com si hi volgués escolar l'esperit de Tàpies.

Amb la mel, la performance agafa un aire de ritu cerimonial, com si el Niño de Elche estigués consagrant la capella de Tàpies. L'acció avança d'acord amb la calma zen que pregonava Tàpies, però també amb petits sons i gestos que auguren tensions, com la tinta negra que marca les pintures. Finalment, davant del Díptic de la campana, el Niño de Elche s'acosta al Niño de Elche dels concerts. Primer pinta amb el so: esquitxa el quadre amb la campaneta seca, reproduint el moviment d'un pintor abstracte que també podria ser el del capellà beneint la parròquia. Després s'encarna en una creu de Tàpies, o en un Crist que en comptes del quejío flamenc de la saeta fa servir uns crits secs, continguts, com un batec de ritme misteriós que va perdent la vida... El ritu és laic, d'essència minimalista i ple de jocs simbòlics amb l'univers d'Antoni Tàpies, però la creu i la mort gairebé reclamen una mirada cristiana, en aquesta bella i emocionant consagració de la capella que demostra les ganes del Niño de Elche d'eixamplar el seu camí artístic.