Nit de festa i terror al Fòrum

BarcelonaEntre el confeti de Tame Impala, la festa de LCD Soundsystem i la música de cine de terror de John Carpenter. Així va transcórrer la nit de dijous al Fòrum, la primera veritablement forta després de la jornada gratuïta de dimecres i una vetllada en la qual els assistents encara se senten amb forces per aguantar el que sigui, tot i haver patit per arribar (per la vaga de metro), trobar-se després amb veritables rius de gent (el festival ha fet 'sold out' abans de començar) i tenir dificultats per agafar un bon lloc als concerts dels caps de cartell.

Air en un Primavera Sound asfixiantAmb aquestes energies encara intactes, hi havia qui sortia de l'Auditori del Fòrum, on havien actuat primer Suede i després Kamasi Washington, per trobar-se ja en la fosca del festival. Era moment, per exemple, per explorar algun dels escenaris més apartats, com el Pitchfork, on actuava Vince Staples, jove raper californià amb un sol àlbum, 'Summertime'06' (2015), celebrat per la crítica i que el situa com un dels principals renovadors del gènere, una mena de revers fosc i incòmode de Kendrick Lamar. Al contrari que el de Compton, però, el de Long Beach no porta músics en directe i el seu concert es va limitar al format bàsic del hip hop: un MC i un DJ. Tot i així, Staples suplia la falta d'elements escènics amb un 'flow' convincent, una gestualitat enèrgica i algunes consignes (“fuck the police”) que li van permetre connectar amb el públic.

A l'altra punta del recinte, el postrock d'Explosions in the Sky ja aplegava una multitud assedegada de clímaxs instrumentals que els d'Austin, Texas, van saber sadollar amb solvència. La munió d'espectadors només havia de moure's uns metres per posicionar-se davant l'escenari on actuaria un dels caps de cartell indiscutibles de la nit, els Tame Impala de Kevin Parker. La música dels australians semblava perfecta per a l'hora i el lloc: pop somiador, lleugerament psicodèlic (però sense elements inquietants), amb melodies líquides i ganxos perfectes. El viratge cap a les textures electròniques del seu darrer disc, 'Currents' (2015), afegia interès a veure l'espectacle dels de Perth, que finalment no van aconseguir traslladar al directe la gràcia del disc. A banda d'una aturada del concert per problemes tècnics, el so arribava flonjo, poc musculós, com si escoltéssim el disc en CD més que no pas un directe, malgrat les grans cançons i les canonades de confeti.

Molt més contundent va estar el cineasta i compositor John Carpenter, que als seus 68 anys i per primera vegada a la seva vida ha decidit portar al directe la música de les seves pel·lícules i dels seus treballs recents 'Lost themes I' (2015) i 'Lost themes II' (2016). Mastegant xiclet i acompanyat d'una banda que incloïa el seu fill Cody Carpenter i Daniel Davies (fill de Dave Davies, dels Kinks), el director de 'Halloween' i 'La cosa' va interpretar fragments de músiques de les seves pel·lícules mentre se'n projectaven algunes imatges. El públic, entusiasmat, va demostrar veneració per un creador que va homenatjar Ennio Morriconne i que va aconsellar als assistents que conduïssin amb compte de tornada a casa, ja que Christine, el terrorífic Plymouth Fury del film del mateix nom, corria per allà.

Els tercers caps de cartell de la nit de dijous eren LCD Soundsystem, un grup que no ha tingut problemes per tornar als escenaris després d'anunciar que el concert de 2011 al Madison Square Garden seria l'últim de la seva història. Una decepció per als que van anar al xou de Nova York pensant que seria l'última oportunitat de veure'ls en directe, i una alegria per a tota la seva resta de fans, que s'han trobat un James Murphy i companyia en plena forma (com diu ell, “ja era gros i vell quan vaig començar”, i per tant no s'ha de preocupar per això). En tot cas, el concert dels novaiorquesos va ser l'autèntica cirereta de la nit de dijous, amb un 'setlist' idèntic al que van fer a la sala BARTS la nit de dimarts i la mateixa dosi de música de ball, diversió i postpunk per part d'aquesta antiestrella del pop, que representa l'home atribolat que encarna amb agredolça alegria les contradiccions del segle XXI.