Una Nit de l'Art eclèctica i extraterritorial

PalmaA Es Baluard, s’hi pot veure l’escultura d’un home engabiat, dret davant d’una pantalla que mostra la mateixa escultura dins una barca mentre és engronsada per les ones. A l’Aba Art Lab s’hi poden veure pintures de colors i de formes lluminosament florals, esclats cromàtics meticulosament elaborats. A la Sala Pelaires hi ha pintures de moixets una mica kitsch i pintures de figures humanes tan fortes i personals que no fan sinó confirmar que no són els gèneres, els formats i els estils els que s’esgoten sinó que són els artistes que els saben o no els saben treballar. Alguns dels quadres que hi ha a la Fran Reus tenen uns regruixos tan divertidament grossers i enormes que més que no pas pintura semblen plastilina (però són pintura). A la Pep Llabrés hi ha escultures que mediten físicament sobre les possibilitats del quadrat però que també semblen objectes decoratius minimalistes i retrofuturistes. A la Bibi Gallery, uns imants que s’aguanten sobre fils de metall pugen des del terra cap al sostre i uns altres imants que pengen de fils de metall cauen del sostre cap avall...

Durant el segle XX i tot el que duim de XXI, el món de l’art ha expandit les seves fronteres, s’ha reformulat mil vegades i s’ha tornat a reformular mil vegades més. Ha jugat a fer-ho tot i a ser-ho tot, ha estat transcendent i frívol, grotesc i extravagant i tràgic. Ha estat expressiu, fàcil, obscur, ornamental, dens, banal. Tot s’hi ha valgut, tot encara s’hi val i per això tot pot ser art i tot pot no ser-ho. O això diuen. La 26a edició de la Nit de l’Art de Palma, en la qual participen tretze galeries (Aba Art Lab, Baró, CCA Andratx, Fran Reus, Horrach Moyà, Kewenig Palma, L21, Maior, Pelaires, Pep Llabrés, Xavier Fiol, La Bibi, Fermay) i set espais institucionals (CaixaFòrum, Casal Solleric, Centre Cultural La Misericòrdia, Es Baluard, Fundació Miró, Fundació Juan March, Sa Nostra), a més de nombroses propostes extraoficials, ofereix una experiència intensiva d’aquesta naturalesa de mescles virolades de l’art modern i contemporani.

L’art extraterrorial domina

A grans trets, hi ha dues menes d’art. Hi pensava mentre recorria la majoria dels locals que participen en una Nit de l’Art que permet confirmar, de nou, que aquests esdeveniments són més una festa social que una fita cultural, però que tampoc passa res perquè així sigui. Pitjor seria que no fossin ni una cosa ni l’altra.

Dues menes d’art, deia. D’una banda, hi ha l’art que està arrelat al territori on es genera, que reacciona amb indignació o amb esperit celebratori davant les circumstàncies que l’envolten, que aborda els dilemes i conflictes que travessen la realitat immediata. De l’altra banda, hi ha l’art extraterritorial, generat al marge de la realitat històrica, social, política, ètica i cultural del territori on ha estat fet. O del territori on s’exposa.

Mentre que el primer tipus d’art basa tota la seva força expressiva i tota la seva riquesa significativa en la concreció del que és local o específic, el segon ho basa tot en l’afany d’universalisme. Fer una mena d’art o fer-ne un altre no és garantia de res: tant l’un com l’altre han donat obres prodigioses i nyaps infumables, artistes genials i farsants sense gruix ni fons. I no cal dir que les millors obres són les que ho abasten tot, les que partint d’allò concret i local arriben a l’universal –sigui el que sigui que el vulgui dir això– o les que partint de l’abstracció de la universalitat tenen capacitat per ser específiques.

Sigui com sigui, salta a la vista que una part considerable de les obres que els assistents a la Nit de l’Art poden contemplar entren dins la categoria d’art fet amb un afany universalista. És igual el gènere, l’estil, el format: tant si és pintura o vídeo com si és escultura o instal·lació o, diguem-ne, conceptual, la majoria són obres desvinculades de cap realitat concreta, que existeixen en uns llimbs fets d’idees abstractes i de formes i colors no connotats. Aquesta dimensió extraterritorial de la 26a edició de Nit de l’Art és emfatitzada encara més pel fet que hi ha una escassa presència d’artistes de les Balears: Gori Mora, Amparo Sard, Francesc Rosselló, Susy Gómez...

En aquest sentit, és coherent que les dues llengües predominants en la immensa majoria d’exposicions siguin el castellà i l’anglès. L’extraterritorialitat sempre sol anar de la mà de la despersonalització, que en aquest cas és també desnacionalització. He dit que és coherent que la llengua pròpia de Mallorca brilli per la seva absència. El que ja no és gens ni mica coherent és que, si la Nit de l’Art rep unes ajudes públiques, no s’exigeixi de part de les institucions que la llengua pròpia del país hi tingui un paper protagonista. De vegades, en anar per segons quins carrers gentrificats de Palma, per segons quins pobles desfigurats de la Part Forana, la sensació és que Mallorca ja ha deixat de ser Mallorca. També des del punt de vista artístic, de vegades sembla que Mallorca ja no és Mallorca.

La ruta de l’eclecticisme

L’exposició Patent de cors, de Daniel García Andújar, aborda el tema de la relació amb l’altre, entre cultures i civilitzacions, sense edulcorar-la, centrant-se en el seu vessant de saqueigs i violències. Per això l’escultura de l’home engabiat, dins la barca que es mou damunt l’aigua. És la mostra més política de la Nit de l’Art, potser només equiparable, en el seu grau de politització, a la que es pot veure a la Kaplan Projects de Katharine Hamnet, una artista i activista britànica que ha treballat des de l’art i des de la moda –ha dissenyat samarretes, eslògans, pòsters– i que reivindica el vot i la implicació de la gent per salvar la democràcia i la salut ecològica del planeta. Tot i que s’hi especifica que l’activista s’ha implicat amb la comunitat local de Mallorca, les úniques llengües de la mostra són l’anglès i el castellà. És la contradicció de ser rebel amb les eines del poder, dels llegats imperials. També és la contradicció de la mercantilització de les ideologies subversives, de la monetització de la crítica. També a la Kaplan hi ha una exposició del duo Aggtelek, format per Xandro Vallès i Gema Perales. Life is a good place to be n’és el títol irònic i celebratori.

Si la Nit de l’Art permet detectar tendències de l’art mundial, diria que la tendència més evident és el retorn a la pintura, més ben dit a la centralitat de la pintura, perquè de pintors sempre n’hi ha hagut. L’abstracció suggeridora i absorbent de les pintures de Mercedes Laguens a l’Aba Art Lab en són un exemple, d’aquesta fe sense fi en les possibilitats de la pintura. També n’és un exemple la col·lectiva Pounding the pavement a la Pelaires, una mostra de diversos artistes britànics més o menys joves –també hi ha el mallorquí Gori Mora, que viu i treballa a Glasgow– que pinten recollint una herència de segles. Tot i que hi ha obres comercials, hi ha quadres ben interessants: de Charlie Billingham, de George Rouy o del mateix Mora.

A més de les pintures a l’oli amb regruixos d’Adam Beris, les quals simulen les icones de les màquines escurabutxaques, a la Fran Reus hi ha també dues exposicions més, una d’Abel Jaramillo i l’altra de Rafal Zajko, menys singulars, més immersives. Square és el títol de l’exposició de David Magán a la Pep Llabrés. Abans he dit que era o bé una exploració de la geometria o bé decoració retrofuturista, però potser és totes dues coses alhora.

A la Kewenig, al magnífic oratori de Sant Feliu, hi ha l’exposició de la xilena Sandra Vásquez de la Horra, que en aquesta ocasió ha treballat la ceràmica a Pòrtol, amb Pere Coll. A la Baró, s’hi poden veure escultures i quadres d’Amparo Sard. Els quadres estan fets amb la tècnica habitual de l’artista, que dibuixa foradant suaument el suport, cosa que genera un efecte alhora de delicadesa i violència. Al mateix espai, hi ha l’art de tres artistes llatinoamericans. Destaca Sidival Fila, un frare franciscà que durant anys ha viscut conflictivament les seves dues vocacions, la religiosa i l’artística, però que ara ha sabut conjugar-les treballant l’art franciscanament, des de la modèstia dels materials. Finalment, al Casal Solleric, avui a les 20 h s’hi podrà veure La Carn, una performança de Lluís Garau que suposa una exploració de la intimitat més secreta de la generació Z. El que dèiem: l’art contemporani i les seves mescles virolades.