'La nit de Sant Joan' de Robert Gerhard veu la llum

‘La nit de Sant Joan’

Gran Teatre del Liceu. 8 i 10 d'octubre

El Liceu ha presentat al Foyer el ballet La nit de Sant Joan, de Robert Gerhard, i fa així justícia a una obra que havia quedat oblidada a conseqüència de la Guerra Civil. Soirées de Barcelone o Les feux de la Saint Jean, segons els títols originals, va ser un encàrrec dels Ballets Russos de Montecarlo a Gerhard, Ventura Gassol (llibret) i Joan Junyer (decorats i vestuari), i que havia de coreografiar Léonide Massine. L’obra, però, no es va arribar a fer mai, ja que l’equip català es va exiliar el 1939 i la companyia monegasca es va dissoldre durant la Segona Guerra Mundial. 

Estrenat el juny passat a la Fundació Juan March de Madrid, La nit de Sant Joan –del qual el Ballet Contemporani de Catalunya va presentar la seva versió aquest juliol al Dansàneu– es basa en la versió pianística de l’obra que va escriure el mateix Gerhard, una peça que combina la modernitat de l'època, apresa amb Arnold Schönberg, amb la tradició musical catalana de Felip Pedrell. 

Antonio Ruz ha creat una coreografia completament nova basant-se en les idees de Massine. El ballet s’inicia amb una dansa tel·lúrica que ens remet a La consagració de la primavera de Stravinsky per evolucionar cap a una estilització de danses tradicionals catalanes que inclouen tots els tòpics de la nostra cultura popular: diables, bestiari, capgrossos, gegants, sardanes i castellers. Tot i que amb una mirada actual pot semblar una mica antiquat, Ruz aconsegueix fer entrar l’espectador en la proposta gràcies a l'energètica coreografia interpretada per tres parelles i un Cupido que ho va embolicant tot, a l’estil del Puck de Shakespeare, en un espai oníric amb un dels telons de fons dissenyat per Junyer. Al final, tots els ballarins es reuneixen entorn del piano i de Miguel Baselga, que en va fer una fantàstica interpretació, en un homenatge a una partitura que, 82 anys després, ha vist la llum.