Joan Cortès i Lluís Lleó: “No saber com acabaràs una escultura és el millor de la nostra feina”

PalmaJoan Cortès (Pollença, 1964) i Lluís Lleó (Barcelona, 1961) es trepitgen amb entusiasme creixent durant la conversa. Els escultors comparteixen l’admiració per l’artista romanès Constantin Brâncuși, “un miracle de l’escultura”. Havien coincidit en alguna ocasió “fa molts anys”, però debaten i expliquen anècdotes com si es coneguessin bé.

Un dels grans reptes d’un escultor és el moviment. Com l’aconseguiu?

— J.C. El que et marca el moviment és la forma.

— L.L. Hi ha coses que, per alguna raó, estan en moviment, i és impossible saber per què. És com una truita de patata: surt o no surt. L’espectador també hi fa una part molt important, perquè posa l’obra en moviment, o la para.

— J.C. En escultura, l’espectador pot anar descobrint diferents moviments, per a aquesta possibilitat de tridimensionalitat. Si puc, faig una escultura que no tingui base.

Quan creau, cercau la interacció de l’obra amb l’espai?

— L.L. Jo he pintat sempre. Començo amb l’escultura el 2014, 2015, i és l’escultura d’un pintor. De vegades em pregunten: “Vostè és escultor?”. Soc un pintor que pots mirar per davant i per darrere. En general les escultures que faig estan fetes expressament per al lloc. És com un vestit de casament. S’ha de fer una mica a mida.

— J.C. Els orientals deien que era tan important el buit com el ple. A segons quins espais, hi he fet instal·lacions, i m’hi he hagut d’adaptar. Sempre he trobat un repte els espais més clàssics per fer-hi escultura contemporània. Veus aquella contundència clàssica, i després peces més blanques, bosses de supermercat, guix, en relació amb una arquitectura densa. Hi ha una connexió d’energia entre el que l’artista fa i l’espai. S’ha de tenir el nervi i la seguretat de dir: “Funciona”. El que més m’emociona és començar una escultura i no saber com acabarà.

— L.L. És el millor de la nostra feina, i també el més emprenyador. Però el que ens enganxa és això. L’obra agafa vida pròpia, i després no l’atrapes.

Com és el vostre procés creatiu? Considerau la solitud necessària?

— J.C. Alguna vegada, quan he fet obra amb companys, quan es feien les 19 h, frissava que partissin per quedar tot sol. Després, hi ha processos sistemàtics en què has d’anar fregant, i és més pesat. El procés... Deixar-te endur. Un procés et duu a l’altre, unes formes a unes altres. I estar pendent del que està passant. És difícil d’explicar.Som un artista més de formes que no de concepte. No fa falta pensar tant.

— L.L. Tot té un concepte, el que passa és que n’hi ha de molt fàcils d’explicar, i d’altres que no, i som en un món en què si no ho expliques sembla que no en saps.

— J.C. I de vegades t’ho expliquen i ja no t’agrada l’obra! Sí, tot art té un concepte. Però faig feina amb un llenguatge d’escultura, no verbal.

— L.L. El nostre llenguatge plàstic ja és un llenguatge complet. No cal afegir-hi res. Allò interessant és el que no explica verbalment. L’espectador ha de fer una mica de feina.

Com creis que el públic percep l’escultura?

— L.L. Acabo de posar una escultura al passeig de Gràcia, i m’he passat uns dies assegut allà, per curiositat. De cada 500 persones que passaven, una veia l’escultura. Els altres ni se n’assabentaven. No veien ni l’escultura, ni l’arbre, ni la façana, ni el cotxe. Tinc dos fills que han crescut a Nova York. Anava a passejar amb un d’ells i l’obligava a mirar amunt. No tenim el costum de mirar la punta d’un edifici. És curiós. És com la gent que no sent els ocells, o no percep la llum, estem molt abstrets amb allò nostre.

— J.C. Cada vegada és pitjor: veus la gent amb els mòbils, i no hi ha manera...

— L.L. Intentem fer les coses ben fetes i et fa il·lusió fer-ho. Però el que he llegit a les xarxes socials de la meva obra és extraordinàriament dolent. “Que ho llevin, quin desastre, quin horror”. El món de l’art és molt, molt, molt petit.

Heu treballat la frontera entre abstracció i figuració.

— J.C. Jo vaig començar modelant, fent talles de fusta. Després la vida et cerca, o les inquietuds et duen a unes tendències. Calder va dir: "Tot el que faig ho veig, i com que ho veig, és real"

— L.L. Rothko tenia aquella frase fantàstica: “Tot l’art abstracte és l’art fidedigne d’una idea”.

— J.C. A les meves escultures els han posat tot tipus de noms. L’espectador vol tenir un punt de referència d’una realitat que existeix. Quan no el veuen, es diuen, “Què és això?”. Vaig fer unes formes un poc sensuals, i es pensaven que era un cul.

— L.L. És un debat que ara està menys vigent. La gent vol veure coses, però a vegades no n’hi ha i ja està.

Recomanen

Escultors que els emocionen especialment