PalmaNascuda al Caire, l’any 1963, l’artista egípcia Ghada Amer no s’ha d’esforçar gaire per mantenir viu l’esperit juganer a l’hora de crear. “Basta veure el que fan els infants: ells juguen, i creen amb el seu joc, sense pensar en si algú entendrà allò que volen dir o si allò que fan encaixa millor o pitjor en un moviment o un altre… Es tracta de jugar amb allò que tu tens al cap, en realitat”, argumenta. En el seu cas, el joc passa per qüestions com el feminisme, l’artesania, la llibertat o el poder, conceptes presents a l’exposició Playing with mud, que es podria traduir com “jugant amb fang”, que s’acaba d’inaugurar a la galeria Kewenig, de Palma. És la primera exposició individual d’aquesta artista a Mallorca i inclou ceràmiques recents i altres de les primeres que va fer.
Començàreu amb la pintura i el brodat, heu passat per les intervencions orgàniques a espais exteriors i ara explorau la ceràmica. Com hi arribàreu?
— Va ser fa tot just deu anys, i no perquè m’agradàs la ceràmica, sinó perquè volia poder ser capaç de fer jo mateixa les meves escultures i vaig pensar que seria una bona manera d’aprendre’n. I sense jo esperar-m’ho me’n vaig enamorar: t’obliga a aprendre a fer amb les mans allò que penses amb el cap. I no és aquesta, en realitat, la feina de l’artista?
L’experiència d’altres formats us va ajudar a endinsar-vos en el fang?
— En absolut! Pensava que em seria fàcil precisament per això, perquè ja tenia experiència en el món de l’art, però és ben complicada la ceràmica. Però a poc a poc em vaig anar amollant i vaig ser capaç de sortir de les regles establertes i experimentar, que al final és el que més m’agrada, crear coses noves, tot i que sigui anar contra allò que el mercat cerca.
Què voleu dir?
— Si aconsegueixes reconeixement o si comences a generar vendes, el mercat t’empeny a continuar fent el mateix, i jo això no ho suport. No vull fer el que s’espera de mi, vull fer el que crec que he de fer. Per mi, la creació ha d’implicar un risc, una innovació, perquè si no, esdevé avorrit. Si no arrisca no és art, és disseny. Però depèn de cadascú saber què vol fer amb la seva carrera i, sobretot, amb la seva existència com a artista.
Entenc que no sempre han estat ben rebudes, doncs, les decisions que heu pres en relació amb la vostra obra.
— Creis que a la galeria on treballava els va agradar que començàs a fer ceràmica? Gens! Amb el temps ho arriben a veure i et donen la raó, i et diuen que has de seguir per aquí, però costa aprendre a conviure amb això. Jo he arribat a llençar una escultura que ningú volia! Després l’he tornada a fer, però de vegades aquesta situació et deixa en una posició molt complicada. I al final ets tu qui ha de decidir seguir, sigui com sigui.
En aquesta incomprensió, quin paper hi ha jugat el fet que sigueu una dona artista que, a més, parla i reflexiona sobre el paper de les dones artistes?
— Jo no sé quina és la situació aquí, però als anys 80 a França hi havia terror cap al moviment feminista: érem totes unes bruixes, la paraula feminista era negativa i semblava un insult que anava contra els homes. I la situació a poc a poc ha canviat, però crec que el moviment del Me Too ha ferit el mateix concepte de feminisme.
En quin sentit?
— Ara sembla que siguin dues coses diferents, el feminisme i el MeToo, i un serveix per enfonsar l’altre. I a l’inici jo vaig trobar que estava molt bé, tot aquest moviment, però amb el temps he arribat a pensar que s’ha centrat tot en la sexualitat i això no és bo. On són les converses sobre els salaris, sobre els drets que tenim a ca nostra, sobre tota la resta de problemes que ens afecten? Si t’assetgen a la feina, no té a veure només amb la sexualitat, i parlar exclusivament d’això ha fet que no parlem de tota la resta de coses. I, que quedi clar, que jo soc una gran feminista.
O hi ha qualcú que ho posi en dubte?
— És que ara estam a un moment que… Saps quan abans no es podia dir que no es creia en Déu? Idò ara sembla que no puguis dir algunes coses que surtin del corrent establert, és un altre tipus d’inquisició.
Sembla que ara tot sigui una qüestió d’extrems, de blancs i negres.
— Exacte! I això no és un partit de futbol, és una lluita a llarg termini on no ens podem permetre fer cap passa enrere. També necessitam que els homes siguin feministes, que siguin els nostres aliats, però què s’ha aconseguit fins ara amb tot això? Que hi torni a haver un moviment de dones que opten per quedar a ca seva, per fer tasques de la llar?
Tot això és present de maneres molt diferents a la vostra obra. Fa uns anys, de fet, ja féreu una intervenció a Palma amb una frase de Simone de Beauvoir que deia “All opression creates a state of war”, que es podria traduir com “tota opressió crea un estat de guerra”. La guerra continua, doncs.
— Abans el feminisme ni estava de moda ni era rellevant, i ara està de moda i és rellevant. Jo crec que hem vist l’elefant de l’habitació i ja no hi ha manera de deixar de veure’l. Ara bé, el meu treball és, per damunt de tot, un treball artístic, i de vegades només es parla de l’activisme polític. I sí, puc parlar dels temes i de les qüestions que m’inspiren o em mouen, que és el que al final nodreix les peces, però per damunt de tot voldria que també se’n valoràs l’aportació artística.
Ja sabeu cap on us durà el camí de l’art d’ara endavant? Quin serà el pròxim repte?
— Doncs tenc un parell de coses dins el cap. Una és només una idea, que no sé ni com podria posar-la en pràctica, ja que m’agradaria molt treballar amb pedra. I l’altra, ja comença a agafar forma i esper que pugui tirar endavant. Estic treballant amb la idea de fer una font, que és un element molt màgic, que a mi em recorda a la meva infantesa. Mon pare era diplomàtic i el vèiem poc, però quan el vèiem solíem anar a una font amb totes les meves germanes. I en record aquella part màgica i preciosa de les llums i els colors que ara voldria fer-me meves. I ara per ara estic jugant amb això.
