Antònia Monroig: “No som artista, faig coses”

PalmaEl seu pare tenia 44 anys quan ella va néixer (Petra, 1993). Abans de tenir-la, havia estat capellà. “Un activista total”, explica la seva primera filla. “D’aquests capellans rojos que durant el franquisme feia reunions clandestines amb treballadors dels hotels a la sagristia”, concreta. Va conèixer la seva mare, mestra a La Porciúncula, un cop ja secularitzat. Ella va anar a escola a Petra, a l’institut a Sineu i va fer el Batxillerat artístic a Manacor. Després, set anys a Barcelona estudiant Disseny Gràfic, el seu ofici.

La resta del temps és de tot, però sobretot i des de petita, és música. Darrerament amb Partícula i ara amb Téntol, però ja penjava cançons seves sota l’àlies Nina Mars quan tenia poc més de 15 anys. Ha guanyat premis (de disseny i poesia), però sempre s’ha sentit un poc incòmoda sent la protagonista. La casa on la padrina d’Antònia Monroig es va instal·lar quan va menar la família a viure a Palma es troba aferrada a les cases de Corea. Ara hi viu ella. Conversam mentre fuma ran de les balconeres.

Quins són els vostres primers records musicals?

— Ma mare sempre em conta que ja cantava abans de xerrar bé. És com si sempre, més enllà de la paraula oral, la música i cantar hagin estat més connectats amb mi. Des de molt petita feia música.

En vàreu estudiar?

— Vaig fer llenguatge musical. Vaig començar amb el violí, però vaig trobar una professora de merda que em feia plorar i ho vaig deixar al cap de sis anys. Després vaig pegar al piano. I a l’institut vaig començar a tocar la guitarra elèctrica. Aquí se’m va obrir un altre món. Vaig entrar en un grup de música de versions i, abans d’anar cap a Barcelona, em vaig trobar un professor de piano jove, Toni Sánchez, que toca a The Wheels, que em va mostrar el piano modern i em va empènyer a escriure i compondre. A 15 o 16 anys vaig publicar la meva primera maqueta, amb piano i veu, com a Nina Mars. Devia fer primer o segon de Batxillerat.

Deis que aquells anys estudiant el Batxillerat artístic a Manacor varen ser determinants…

— Perquè, a part d’estar amb gent que tenia la mateixa sensibilitat que jo, vaig descobrir el disseny gràfic i vaig conèixer tota l’escena musical de Manacor. Tota l’ESO la vaig passar escoltant rock en català i anant a Acampallengües, el que es duia, i després, en un moment determinat, vaig descobrir Radiohead. I tots els col·legues que vaig fer a Batxillerat tenien grups: Pujà Fasuà, Nit… Això em va marcar.

I després, a Barcelona…

— A mi que m’agrada molt mirar, contemplar i passejar-me, Barcelona era molt estimulant. Allà escrivia molt. A més, el grau de Disseny a la facultat de Belles Arts tenia un plantejament molt transversal i això m’alimentava les ganes de fer coses. També em va ajudar conèixer gent, com l’actriu Francesca Vadell. No sé com vàrem coincidir, però amb ella vaig fer el primer espectacle poètic amb música inspirat en les poesies de Miquel Àngel Riera. Ho vàrem fer dos pics, justament a Barcelona. No va venir molta gent.

Heu fet un poc de tot. Sou difícil de definir.

— Jo sempre ho dic: no som artista, faig coses. Sempre he tirat molt de fer el que em venia de gust i aprofitar les oportunitats que em sortien, però no hi ha un pla ni un objectiu. Simplement, es tracta de provar diferents mitjans d’expressió. L’any passat vaig fer els 30 i vaig tenir una crisi fortíssima. Fent un poc de retrospectiva em demanava per què havia fet tot això. I la resposta és que ho vaig fer perquè vaig tenir l’oportunitat i em venia de gust i perquè vaig trobar persones que varen valorar el meu potencial. Ho vaig fer i ja està, sense pensar-ho molt. Un propòsit? Potser seria aquesta cosa de viure poèticament.

I què significa per vós viure poèticament?

— Intentar fer de cada dia un dia més guapo, fer un món més bell, que tingui un significat, que sigui emocionant, sentir coses… Just sentir, perquè amb la crisi aquesta de merda dels 30 t’adones que has començat a fer feina, que ets adult i ja no pots fer tot allò que vols fer. Ja no tens aquests impulsos tan creatius perquè ja no tens el temps, i la vida et passa un poc per damunt. Llavors valores més tenir aquests espais, aquests moments, aquests amics, aquesta xarxa per fer música, per poder xerrar…

És això el que heu trobat a Téntol?

— Hi vaig entrar el maig, tot i que és un grup que va començar el 96 amb David Delgado. Tot va ser perquè Pato Conde (bateria del grup i artista) feia la cloenda d’una exposició a Manacor, a la sala Mäus. En David i jo fa cinc anys que tocam en un grup de poesia i música que es diu Partícula. En David em va proposar d’afegir-m’hi i en dues setmanes vàrem armar cinc temes. Els vàrem tocar per primera vegada allà i ara ja estam fent temes nous de zero i jo també hi estic aportant. La veritat és que ens entenem molt bé, musicalment.

Sempre heu intentat mesclar poesia i música, tot i que sigui una combinació que no sempre encaixa bé.

— Per mi és natural perquè et permet experimentar amb el ritme, amb el llenguatge. En el cas de Partícula ens ha permès fer molta experimentació sonora per poder-ho quadrar i que no fos un poema musicat, que moltes vegades és més una cançó i aquí ja entram en un altre terreny. A mi això em permet anar cap a nous horitzons musicals i provar coses.

Vós mateixa heu escrit poesia, tot i que mai heu publicat.

— No, tampoc era l’objectiu. Som molt d’èpoques. Per exemple, vaig tenir l’època del collage i tot el dia pensava en collage. I vaig tenir els anys de la poesia, que em servien en aquell moment. El disseny sempre hi és perquè al final és al que m’he dedicat, però l’única cosa que sempre ha estat constant és la música. Ara bé, sempre he preferit estar a l’ombra, en segona línia, perquè això em permet la comoditat de fer el que vulgui.

I no hi ha un poc de por en això?

— També. Hi ha un 40% de por i un 60% de comoditat. Sobretot ara; abans supòs que hi havia més por. I més que por és perquè realment no partesc de cap discurs, i arriba un moment en què sembla que has de tenir un discurs, un missatge, un corpus teòric: jo som això i vull aconseguir tal cosa... Però no hi crec, en això. Hi ha altres coses que em mouen. Seguesc la meva intuïció, els meus impulsos artístics, si es pot dir així, però el bessó és aquí, a provar coses i veure mem què passa. És fer i després veure què he fet, què n’he tret d’això.u