No era un bis i jo hi era

PalmaYuja Wang va aconseguir un rien va plus a Pollença, amb una llarga llista de coprotagonistes que varen anar apareixent per aquest ordre. El primer, Chopin, d’alguna manera l’origen de tot el que vindria a continuació, després foren Ravel, Scriabin Blumenfeld i Debussy, amb tres Balades del primer i cinc Preludis del segon. Era el que deia el programa oficial, però era un macguffin. Certament, tot una mica estrany. Mentre anava interpretant les diferents partitures, gairebé semblava que els aplaudiments li fessin més nosa que companyia. Tant és així que encara no havien acabat les mamballetes quan ella ja estava asseguda i disposada per a la següent exquisidesa. La sensació era que volia acabar com més aviat millor. No va ser així, però ni d’un bon tros. Quan acabà la seva particular i intensa versió de l’abundosa Balada núm. 4 en fa menor, de Chopin i rere l’esclafit per part del públic, el que va fer no va ser un bis, encara que ho semblava. Realment el que succeí fou que va començar el que va ser molt més que una segona part, no anunciada, d’una vetllada memorable. Talment. Per ventura va voler compensar el concert que va cancel·lar ara fa tres edicions. Una bona prova podria ser aquesta 'minsa' llista de la segona tongada, encapçalada pel Danzón, d’Arturo Márquez, a qui seguiren Xostakovich, Mendelssohn, Txaikovski, Kasputin, Prokóviev, Gluck, Schubert i Liszt. No cal dir que la follia i la sorpresa conqueriren el claustre de Sant Domingo, ubicant-lo en el seu lloc, sobre la peanya dels elegits. Els elegits també vàrem ser nosaltres, tots els que omplirem de bell nou l’històric espai i sortirem amb la joiosa emoció del “i jo hi era”.

Yuja Wang, indiscutiblement, és una estrella, que brilla amb una intensitat que ens deixà a tots tan enlluernats com bocabadats, amb un programa en el qual no hi havia cap concessió i més lligam del que podia semblar amb un primer cop d’ull. Va ser com una calidoscòpica exhibició de tot el que és capaç de fer, com també per la immensa varietat que pregonava el programa. És clar que no ho sabíem tot, o més aviat no sabíem quasi res de tot plegat. La seva primera intervenció ja va ser un regal, com és ara la Balada núm. 1 en sol menor op. 23, ja amb segell propi, de llargs silencis i calderons infinits. Tan sols un magnífic prolegomen de les Balades núm. 3, en la bemoll major, i la núm. 4 en fa menor op. 52, aquesta gran eclosió detextures i colors que d’alguna manera embolcava tot el que havia interpretat entre una i altres i que varen tancar la primera part del concert, quan pensàvem que s’havia acabat i conformats, ja n’hi havia prou. Havia estat un concert on gaudírem d’algunes joies, com per exemple els cinc Preludis de Debussy, inspirats en els de Chopin, amb els quals va capgirar tot el que havia interpretat fins al moment, o el rocambolesc Estudi op. 36, per a la mà esquerra, de Fèlix Blumenfeld, estudiós de Ravel i Debussy, que no oferia dubtes sobre el nivell que estava disposada a oferir la virtuosa, eclèctica i generosa Wang amb un control absolut del pedal tonal, de tal manera que rescabalava la mà que no hi era. Els lluminosos Jocs D’aigua, de Maurice Ravel encunyaven una altra dimensió de l’univers impressionista amb el qual la protagonista oferia aquest immens tast d’un complet i molt personal astrolabi pianístic. Una transcripció farcida de rubatos amb els quals feia palesa la seva intransferible i personal lectura de les diferents partitures. Així va ser com Yuja Wang convertí l’audició en única i per sobre de tot en alguna cosa més que una interpretació canònica, potser fins i tot en una vetllada històrica, després d’una successió de peces més enllà del programa, que es convertiren en gairebé un segon concert.