Blaumut: "No té cap sentit aquest consum desfermat de la cultura"

BarcelonaBlaumut va tancar el recorregut del disc Olímpica i primavera (2022) i la celebració del desè aniversari del grup amb quatre concerts simfònics, inclòs un al Palau de la Música el 5 de maig del 2023. Un any després publica Abisme, capítol 1 (Fanatik - Blanco y Negro, 2024), les primeres cinc cançons d'un disc que es completarà a la tardor amb cinc temes més. Dia 20 de juliol seran a Mallorca, al puig de Consolació de Sant Joan, per presentar el disc en el marc de la programació de La Lluna en Vers, el festival d’estiu de la Fundació Mallorca Literària. En parlen amb l'ARA Xavi de la Iglesia, Vassil Lambrinov i Oriol Aymat, tres dels cinc components del grup del qual també formen part Manuel Krapovickas i Toni Pagès.

Per què publiqueu el disc en dues parts: cinc cançons ara i cinc més a la tardor?

— Xavi de la Iglesia: És una feina que potser trigues un any i mig a fer, entre compondre, gravar i plantejar-te tot l'univers del disc, però, en el context en què vivim ara, publiques un disc de deu cançons i al cap d'una setmana ja és antic. Intentem fer un consum una mica més assenyat: traiem cinc cançons, donem temps perquè s'assaboreixin, i d'aquí a un temps traiem les altres cinc i publiquem el disc sencer com a tal. Volem deixar espai perquè es vagi assaborint i entenent una mica més el concepte. No té cap sentit aquest consum desfermat de la cultura, aquest consumir en 30 segons una cosa que vol un temps, que vol una inspiració, un deixar reposar.

Publicar només cinc cançons ens permet parlar cançó a cançó. La primera és Amateur, que té aquell aire sintètic del Franco Battiato dels anys vuitanta.

— XI: Podria ser. Vinc molt d'aquella música, m'encanta, i suposo que les influències són allà i van sortint.

I el vers "amateur, ets un amateur" a qui va adreçat?

— XI: Aquesta és la cançó que parla de la síndrome de l'impostor, de les inseguretats. He vist que el disc té un fil conductor: parla d'enfrontar-te a tu mateix, a les teves pors, els teus abismes, per això es titula Abisme. Què passa si surto de la zona de confort? Què hi guanyo?

Calma, que arrenca amb un format més baladístic, també és molt característica de Blaumut. Quina por hi ha en aquesta cançó?

— XI: La por al futur. Et planteges com serà la vida d'aquí a deu anys, quins problemes tindràs, quins no tindràs... Seràs feliç, no seràs feliç? Però tot des d'una calma, com qui mira un turó des de lluny i es planteja el futur.

Aquesta incertesa també la viviu com a grup?

— Oriol Aymat: Segur.

— Vassil Lambrinov: No sabem quants anys durarà tot plegat... Una pandèmia va estar a punt d'aturar-nos i som aquí. Hi ha guerres, que mai ens hauríem imaginat que estaríem amb aquests merders al món, ara. Però, bé, crec que hi ha una tendència a l'optimisme, que tot serà com ha de ser i que al final tot és per a bé.

— OA: I, sent un grup, qualsevol decisió d'un sol pot afectar-nos a tots. Però és bonic de fer, el camí junts.

En aquest camí és important que es pugui ballar, que és el que proposeu a Camisa de palmeres.

— XI: Aquí també ens va fer gràcia anar cap a un terreny que no havíem explorat encara, amb aquest electrocaribbean barrejat amb corda.

A En el nom de la mare hi ha una corda més esplendorosa. L’he escoltat tres o quatre vegades i no sé si acabo d’entendre la lletra.

— XI: És la història d'una excusa. És un paio que va amb el cotxe, de cop i volta comença a ploure a bots i barrals, tot es comença a inundar, els animals corren, és una gran catàstrofe mundial, puja el nivell de l'aigua, al paio li surten escates, es converteix en un peix... i al final acaba dient l'última frase: "I és per això que t'explico que he fet tard".

I el títol En el nom de la mare?

— XI: Surt de la barreja entre resar que no passi res i "la mare que em va parir".

També hi ha Miopia. No recordo gaires cançons sobre la miopia. En teniu cap com a referent?

— XI: No. Cap ni una. Vaig voler fer una analogia entre els que som miops, que quan ens traiem les ulleres tot el que està lluny ho veiem borrós, i el passat, que se'ns va esborrant o va convertint-se en un record, però que tampoc l'acabes veient. I aquí també hi ha una por: a perdre coses. Els que som miops de sempre, per la nostra concepció mental, ens hem acostumat a una manera d’entendre les coses de vegades imaginant-les o intuint-les.

Vosaltres detecteu una evolució en les temàtiques que fa servir el Xavi en les lletres?

— OA: Sí, i en la forma d'escriure també. Crec que aquest últim disc és superpoètic i, a la vegada, molt més concís que els anteriors. És més clar el que diu, més intel·ligible per a tothom. A mi se m'ha fet molt més entenedor que el disc anterior.

— VL: Ostres, jo és que visc molt les capes sonores, i no tant les lletres. Dec tenir una mena de dislèxia intel·lectual respecte a les lletres, d’ell o de qualsevol artista.

Gaudeixes més amb la música simfònica que amb la simfònico-coral i el lied?

— VL: És curiós. L’Oriol i jo vam estudiar a Alemanya i parlem l'alemany, i un dia escoltant la Novena simfonia de Beethoven, una de les obres mestres de la música, amb l'últim moviment amb el poema de Schiller, que l'he tocat moltes vegades amb orquestra, vaig pensar "Que xulo". Però igualment em quedo amb la melodia, no amb la lletra. I amb l'òpera, que és un art únic i meravellós, mai no hi connecto mitjançant el que canten i la trama. En canvi, a Vocalise, de Rakhmàninov, que és cantada però no té lletra, la veu, la força sonora i musical de la veu, connecta directament amb l'esperit i l'ànima com cap altre instrument musical.

— XI: Un dels primers cops que et vaig veure tocar va ser al Liceu, fent L'holandès errant, de Wagner.

— VL: M'encanta tocar òpera, però no connecto amb la part de seguir una trama. Ara, admiro molt el famós periodista d'Òpera en texans, el Ramon Gener, que ell sí que és un mestre explicant una òpera: és com si veiessis una sèrie apassionant amb una trama superinteressant. Però jo sempre connecto més amb la part purament musical.

Heu canviat de discogràfica i de management, oi?

— OA: Per intentar estar millor.

— VL: Òbviament, ens encantaria no haver de pensar en aquest tema, però tot això afecta directament el funcionament i el futur del grup. Vosaltres veieu el resultat final, que són les cançons, la música i els concerts. Però, perquè això pugui passar, hi ha tants factors que quan començàvem segurament ni coneixíem...

— XI: A més a més, cada disc és diferent i té les seves necessitats, i pensem que potser l'ha de gestionar algú diferent. Si fem un contracte discogràfic, només és per un disc i anem pas a pas. Si estem bé i treballem bé, ens hi posarem d'acord. I ja està. Això sí que ho tenim molt clar, i penso que tots els artistes ho haurien de tenir molt clar a l'hora de gestionar el seu propi material. Ha de ser prioritari, perquè després veus contractes que signen companys que dius "Noi, aquí tens un problema". Faig una crida perquè tothom estigui ben assessorat i lluiti pels seus interessos i els seus drets.

Quin és el millor record que teniu relacionat amb la música i quin us agradaria oblidar?

— VL: El millor, fer música amb els companys, gaudir-la i que el públic hi combregui. M'ha passat amb Blaumut, però també amb projectes simfònics. Recordo que el 1999 Rostropóvitx, un dels més grans violoncel·listes de la història, va venir on estudiàvem l’Oriol i jo a tocar el concert de Dvořák i va ser una setmana molt intensa. Teníem allà història viva de la música, i el concert el recordo com una experiència molt bona, de transcendir la part real i connectar-te amb aquesta part única de l'ànima, de l'esperit, que és un idioma que només pot expressar la música. I el pitjor, les misèries humanes, que són en tots els àmbits i que a vegades toca també viure en el món de la música. En qualsevol cas, sense la música no podria viure.

— XI: El millor, veure que una cançó que has fet en una petita habitació de cop i volta l'estàs tocant al Palau de la Música amb els amics, i notar l'energia tan bonica que s'hi crea amb el públic. Això és preciós. I la part negativa és el que diu el Vassil, les misèries humanes que hi ha en el món de la música, que hi ha molt desaprensiu també, i molt aprofitat. Malauradament, ens hi hem trobat i hem hagut de lluitar i desgastar-nos amb coses que no són fer música, sinó que són coses extramusicals que realment marquen, deixen una empremta i també n'aprens de tot això, però, home, millor si pots no passar-hi.

— OA: Per no repetir-me, perquè això de viure en un escenari aquella eufòria col·lectiva és insuperable, recordo quan érem nanos i érem capaços de viure la música tan activament, escoltant-la amb una plenitud, com un somni viu: te n'anaves a un altre món i ho gaudies amb tots els porus de la pell. Després et fas gran, et vas professionalitzant i perds aquest gaudi absolut, però aquest record ens ajuda a tornar a buscar dins la música, dins el so i l'instrument, i anar a trobar aquella essència tan pura que teníem de petits. I, per oblidar, aquelles nits sense dormir, a vegades amb malsons i calfreds, abans de segons quina actuació, quan pateixes perquè et sents poc preparat, no has tingut el temps que volies o estàs estressat i creus que no arribaràs a fer-ho prou bé. Amb el temps aprens a gestionar-ho millor, però aquesta sí que és una cosa que m'agradaria no haver hagut de passar mai.