‘Sinó’ o ‘si no’? Cinc consells per millorar el teu català

Palma‘Sinó’ junt i ‘si no’ separat. Quan s’escriu tot junt, ‘sinó’ és una conjunció adversativa. Serveix per expressar una idea de rectificació. Per exemple: ‘No m’agraden les mongetes, sinó que m’agraden els ciurons’. En canvi, quan ‘si no’ va separat expressa un valor condicional negatiu.

Perquè quedi clara aquesta idea, posarem d’exemple una frase condicional positiva: ‘Si surt prest de la feina, podrem sopar plegats’. I en farem una adaptació negativa, perquè es vegi clar quan és que ‘si no’ va separat: ‘Si no surt prest de la feina, no m’esperis per sopar’. Si el dubte persisteix, bastarà afegir un pronom personal a l’oració per determinar si va junt o separat. A l’oració anterior podem dir: ‘Si jo no surt prest de la feina, no m’esperis per sopar’. Però al ‘sinó’ de ‘No m’agraden les mongetes, sinó que m’agraden els ciurons’, no hi cap possibilitat de separar el ‘sinó’ per afegir-hi un pronom personal enmig.

Preposició + ‘què’ (accent). A moltes persones els costa d’identificar si ‘què’ ha de dur accent o no. Hi ha un cas en què n’ha de dur sempre: quan el ‘què’ és un pronom relatiu i va precedit de preposició. Per exemple: ‘La pel·lícula de què parles no em va agradar gens’. Hem d’escriure aquest ‘què’ amb accent perquè davant hi ha la preposició ‘de’, i podem substituir el ‘de què’ per ‘de la qual’. Així, també podríem dir ‘La pel·lícula de la qual parles no em va agradar gens’. Sempre que es pugui fer aquest exercici de substitució, haurem d’escriure ‘què’ amb accent. Fixem-nos en un altre exemple: ‘El motiu per què els cotxes varen col·lidir es desconeix’. Igualment es podria dir: ‘El motiu pel qual els cotxes varen col·lidir es desconeix’. Tots dos exemples són correctes, però si ens decantam pel primer, hem de pensar a afegir l’accent al ‘què’ perquè és un pronom relatiu i va precedit de preposició.

‘Confii en què’ o ‘confii que’? Verbs com ‘confiar’ o ‘pensar’ van seguits de la preposició ‘en’ perquè allò que s’expressa tingui significat ple: ‘Confii en els meus germans’ o ‘No m’ho puc llevar del cap: cada dia pens en les oposicions’. Ara bé, quan aquests verbs fan part d’oracions compostes la cosa es complica. Segons allò explicat al paràgraf anterior, quan un ‘què’ va precedit d’una preposició equival a ‘el qual’ o ‘la qual’. En l’exemple ‘Confii en què arribi prest’, però, aquesta substitució no és possible. El motiu és que aquí es dona un fenomen lingüístic que es diu caiguda de preposició. Així, haurem de dir i escriure oracions com: ‘Confii que arribi prest’, ‘Pens que aprovarà els exàmens de les oposicions’, ‘Aquesta subvenció ha contribuït que l’Ajuntament pogués renovar el poliesportiu municipal’.

‘Pensa en’ o ‘pensa a’? Per norma general, davant d’un infinitiu i en un registre formal, no és recomanable utilitzar la preposició ‘en’. Aquesta norma no coincideix amb la parla espontània de molts de catalanoparlants, que de manera habitual diuen expressions semblants a aquestes: ‘Estic d’acord en fer el descans a les 3 del capvespre’, ‘El meu fill confia en aprovar l’examen del carnet de cotxe’, ‘No varen pensar en pagar les quotes’. En tots aquests exemples s’hauria de substituir la preposició ‘en’ per ‘a’. Així, s’hauria d’escriure: ‘Estic d’acord a fer el descans a les 3 del capvespre’, ‘El meu fill confia a aprovar l’examen del carnet de cotxe’, ‘No varen pensar a pagar les quotes’. Altres exemples també admeten la preposició ‘de’. ‘Fes-me pensar de desconnectar el gas quan ens n’anem de viatge’. Hi ha un sol cas, però, que la preposició ‘en’ davant infinitiu és ben correcta tant en registres formals com informals, en la llengua escrita i també parlada. És correcte quan té un valor temporal. ‘En entrar dins la casa, treu-te les sabates per no fer potades’. Aquest ‘en entrar’ equival a ‘quan entris’. Si ‘en’ + verb es pot substituir per ‘quan’ + verb, és que la preposició està ben utilitzada. És el mateix dir: ‘En anar-te’n digues adeu’ que dir ‘quan te’n vagis digues adeu’.

‘Haver de’, sempre. Per interferència del castellà, és habitual utilitzar l’expressió ‘tenir que’ en lloc d’‘haver de’. Cal saber, però, que ‘tenir que’ és una un calc de l’expressió ‘tener que’, i és incorrecte en català. Per expressar obligació o necessitat, en català es diu ‘haver de’. Així, podrem dir: ‘Has d’estudiar si vols aprovar’, ‘Hauríeu de venir prest si voleu dinar amb nosaltres’ o ‘Per coure el pa, has d’encendre el forn’.