No deixis que la realitat t'espenyi un bon titular

PalmaSi “no deixis que la realitat t’espenyi un bon titular” és una dita, malèvola, que s’atribueix al gremi periodístic –“pitjor seria haver de fer feina” n’és un altra–, el cert és que no té res de nou: periòdics i periodistes del passat, a les Illes Balears, publicaven molt més marcats per les seves tendències ideològiques que no per la veracitat de les notícies. Ho recordam ara, quan hem celebrat aquesta setmana –dimarts, 3 de maig– el Dia de la llibertat de premsa.

No n’hi hagué, de premsa periòdica, a les Illes, fins a final del segle XVIII. De fet, els primers diaris serien concebuts, sobretot, com a òrgan d’expressió de les noves idees, il·lustrades i liberals –o com a manera de combatre-les–, més que com a eines estrictament informatives. Encara “a les darreries del segle XIX”, assenyala l’investigador Arnau Company, “el nombre de capçaleres diàries que predominaven numèricament eren les lligades a tendències polítiques”. Amb una taxa d’analfabetisme que encara al 1900 era del 73%, sovint els pocs que sabien llegir explicaven de viva veu els continguts del diari a la resta.

El primer periòdic de la nostra història fou, el 1779, el Semanario Económico de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País –per descomptat, en castellà, que era l’idioma ‘de cultura’ i l’imposat per la Corona–, que es mantingué fins al 1820. Els seus continguts, explica el doctor en Història Valentí Valenciano, versaven sobre l’economia, les millores tècniques, el foment de l’educació i la cultura i, en definitiva, “propagar l’ideari de la Il·lustració”. Afegeix l’escriptor Bartomeu Rosselló-Pòrcel que “els comerciants i industrials” de llavors “foren absolutament refractaris a l’anunci en un periòdic –astori’s el lector– que s’oferia gratuïtament”.

Però el veritable boom de la premsa a Mallorca es produeix coincidint amb la Guerra del Francès, a partir del 1808. No tan sols pel conflicte en si mateix, font inesgotable de propaganda –més que de notícies, com qualsevol guerra–, sinó perquè aquest coincideix amb les Corts de Cadis, la primera Constitució i la revolució liberal –amb els seus defensors i detractors– i, a més, Mallorca, no ocupada per l’invasor, acull milers de refugiats, entre els quals actius propagadors de les noves idees, o de les velles.

El primer diari illenc, el Diario Político de Mallorca, apareix el 15 de juny del 1808 –tot d’una començada la guerra– i el promovia un capellà castrense, Sebastián Hernández. Curiosament, els clergues –dels pocs amb una certa formació, llavors–, jugarien un paper cabdal als inicis de la nostra premsa. Com que Hernández fou traslladat a la Península, només perdurà fins a l’agost següent. Pel que fa als seus continguts, indica Valenciano que informava sobre el conflicte, a més d’“articles sobre moral, o moralitzadors”.

Els preus dels lloguers del 1813

El segon rotatiu, el Diario de Mallorca –capçalera recuperada el 1953 per una publicació actual–, va sortir al carrer el dia següent de tancar el primer: el 15 d’agost del 1808. A les seves pàgines, recull el periodista Carlos Garrido (Diario de Mallorca 1953-2003. El libro del cincuentenario), “hi apareixien tant composicions poètiques com un anunci sol·licitant un ajuda de cambra, el santoral complet i les indicacions astronòmiques del dia”. La seva informació sobre la guerra, encesa de “furor patriòtic”, afegeix Rosselló-Pòrcel, no era “sempre digna de creure” i, pel que fa a la de caire local, “son escassíssimes les relacions de fets succeïts a Palma; tan escasses que podríem afirmar que són nul·les”.

Una pràctica habitual dels primers periòdics illencs, apunta Rosselló-Pòrcel, és el canvi de la seva denominació. El rècord l’ostenta el Diario Balear, que entre el 1814 i el 1873 canvià de títol catorze vegades: Diario Constitucional de Palma, Diario Constitucional Político y Mercantil de Palma, Diario de Palma... Quant als continguts: “Alguns anuncis de lloguers (...), faules de poquíssim mèrit literari, alguns articles científics copiats d’altres periòdics (...), els anuncis de funcions religioses i teatrals” i poca cosa més. En bona mesura, els vaivens de noms o els tancaments es devien als canvis polítics: etapa constitucional fins al 1814, tirania de Ferran VII fins al 1820, nou període liberal fins al 1823, absolutisme de nou fins al 1833, i així successivament. Per aquesta raó, els periòdics eren, sobretot, una eina per defensar les idees pròpies i combatre les alienes, amb atacs personals creuats.

Rosselló-Pòrcel assenyala, com a primera publicació en català, la Gazeta Triunfo-mensual del centro de Sóller el 1812: el seu autor era “qui més tard havia de redactar El Amigo de la Verdad, el cèlebre pare Traggia”, però sembla que només es va publicar un número. Així que aquest honor recau, aquell mateix any, en el Diari de Buja, a càrrec del també capellà Miquel Ferrer, “de llengua desfermada i verinosa”, que a continuació publicaria el Nou Diari de Buja i la Lluna Patriòtica Mallorquina. El seu objectiu era l’atac contra La Aurora Patriótica Mallorquina, el diari dels liberals, inspirat per Isidoro de Antillón. El mateix feia el frare Raymundo Strauch, “enemic personal” d’Antillón, a les pàgines del Semanario Cristiano-Político.

S’ha de tenir en compte que, com precisa Rosselló-Pòrcel, en aquesta època la paraula ‘redactor’ no significava, com ara, un membre de la redacció del diari: “Redactor era llavors el director, únic autor, gairebé sempre, de qualsevol publicació”. La tasca no era tan sobrehumana com ens podria semblar, ja que era habitual que cada número només tingués quatre pàgines. De vegades, eren objecte de crítiques: el 1811, apunta Valenciano, un article “posà en dubte la manera de fer els periòdics i l’honestedat dels periodistes”.

El Diario de Palma (1811-1813) fou iniciativa de l’impressor català Antoni Brusi –per ell el Diario de Barcelona fou conegut com el Brusi– i a les seves pàgines, d’acord amb les informacions de Valenciano, hi trobam protestes d’una actualitat desconcertant sobre el desorbitat preu del “lloguer de les cases a Palma”. Hi escrivien “uns quants col·laboradors que denunciaven pretesos abusos –rarament demostrats– o presumptes il·legalitats”. Afegeix Rosselló-Pòrcel que “tractaven de totes les matèries amb la major desimboltura, amagats darrere un pseudònim, que els protegeix de futures venjances”.

Crema de diaris liberals

A la breu etapa de recuperació constitucional del 1820-1823, aparegué El Eco de Colom –en honor de Joanot Colom, cap de la Germania–, al qual, recull Rosselló-Pòrcel, la informació “es redueix a donar al lector notícies de política i a comentar-les d’acord amb les seves idees. Les noves de l’estranger eren publicades amb un mes de retard; les nacionals, quinze dies després dels fets”. A Menorca, en aquest període, es publicaren El Ciudadano Español, exaltat, i El Criticón Menorquín, moderat, segons l’historiador Miquel À. Casasnovas. En tornar l’absolutisme, “les torbes enfurides escorcollaren les cases dels liberals i cremaren totes les col·leccions que hi trobaren” d’El Eco, afegeix Rosselló-Pòrcel. Del 1846 al 1848 es publicà el primer periòdic eivissenc, El Ebusitano, del qual, indica la filòloga Margalida Torres, no s’ha conservat cap exemplar.

Cap al 1874, assenyala Garrido, sortia al carrer breument –només un any– un segon rotatiu amb el nom de Diario de Mallorca, amb seccions com “cultes sagrats”, “crònica local” o “nota dels cadàvers portats al cementeri rural d’aquesta ciutat”. Un tercer diari del mateix nom es va publicar del 1900 al 1907, a iniciativa d’un altre capellà, l’infatigable Antoni Maria Alcover, que també va fer del periodisme un dels seus camps d’actuació. El canonge –després bisbe– Josep Miralles estigué a l’equip fundacional del catòlic Correo de Mallorca (1910-1953) i el prevere Miquel Maura, germà de qui fou president del govern estatal, dirigí El Áncora (1880-1900).

El dia de Tots Sants del 1887 va néixer La Almudaina, a qui conferiria categoria la figura del seu director, Miquel dels Sants Oliver, fill del fundador, Joan Lluís Oliver. Tant arribà a ser el seu prestigi, diu Garrido, que “els polítics anaven a la redacció de nit per assabentar-se de les darreres notícies”. El 1883 havia aparegut el primer representant de la premsa forana mallorquina, El Felanigense, seguit de Revista de Inca (1883) i Sóller (1885).

Entre final del XIX i començament del XX, indica Company, apareixien a Palma, a més de La Almudaina i Correo de Mallorca –tots dos es fusionarien en l’actual Diario de Mallorca–, La Tarde (1903-1912) i La Última Hora. Aquesta, que ha arribada fins als nostres dies, la va posar en marxa l’impressor i llibreter Josep Tous Ferrer, l’1 de maig del 1893, amb la particularitat que sortia al carrer d’horabaixa i fou el primer “que es vendria pel carrer i a crits, cridant l’atenció del lector. Fins llavors, els periòdics es repartien només per subscripció, no es trobaven al carrer” (Última Hora. 125 años).

Fa prop d’un segle, cap al 1920, les redaccions dels diaris de Palma resultaven prou modestes en efectius. Company comptabilitza vuit redactors a La Última Hora, i només sis a La Almudaina i al Correo de Mallorca, tan sols vint periodistes en total. Així i tot, aquesta era “una nova premsa diària d’informació general”, ja no partidista. El 1921, es publicaven tants de diaris a Mallorca –La Almudaina, La Última Hora i Correo de Mallorca– com a Menorca: El Bien Público, La Voz de Menorca i El Iris, així com dos a Eivissa: Diario de Ibiza –que continua en actiu– i El Resumen. Aquell mateix any, el financer Joan March en creava al servei dels seus interessos un de nou a Palma, El Día, que al primer franquisme es fusionaria amb Falange per donar pas al Baleares, el 1939, mentre que només dos anys més tard, el 1941, veuria la llum el diari Menorca. Des de llavors, vuit decennis en què la transformació, tant tècnica com social, ha estat més intensa que en tota la història precedent.