Maria del Mar Vanrell: “No està demostrat que les dones siguin més bledes i ieistes que els homes”

PalmaSegons la filòloga i professora de la UIB Maria del Mar Vanrell Bosch, fer el llenguatge inclusiu i no sexista és una qüestió “de sentit comú”. Aquest, però, no serà el tema principal de la seva xerrada Gènere i llengua: els homes són de Mart i les dones de Venus?, de dijous 9 de març a les 19 h a la llibreria Quart Creixent de Palma, amb motiu del 8-M.

Quines qüestions de gènere i llengua tractareu, idò, dijous que ve?

— N’hi ha moltes, com per exemple rebatre la idea que les dones són més bledes i més ieistes que els homes. És una afirmació que no té cap base científica, just parteix d’impressions subjectives. En idees com aquesta hi ha un biaix de gènere molt important, perquè, de la pèrdua de l’ús social del català o de la qualitat de la llengua, pareix que moltes de vegades en fan responsables les dones i els joves.

Moltes de persones que diuen ‘ioc’ en comptes de ‘lloc’ solen ser joves...

— Sí, però és un fenomen que experimenten moltes de llengües romàniques. El castellà ja l’ha perdut, aquest so, i encara que no n’és l’única causa, segur que això té incidència en el fet que ara el català el perdi. En la manera de parlar, però, hi tenen una gran influència les modes. Entre determinats grups de joves de Mallorca ara està de moda ser bleda i ser ieista, però això pot canviar en qualsevol moment. La ela bleda és un fenomen molt localitzat a Mallorca que, per exemple, no passa a Catalunya.

Per què pensau que ocorre això?

— Perquè la ela, en català, és velaritzada [es pronuncia aferrant la llengua al paladar, mentre que en castellà es pronuncia aferrant la punta de la llengua a les dents]. Una part de la societat de Mallorca pensa que això fa pagès. La realitat és que en català només hi ha una manera de pronunciar la ela, que és precisament aquesta. Les persones que fan ela bleda és perquè volen imitar la manera dels castellanoparlants. Ara te’n posaré un exemple. Ma mare, que té una vuitantena d’anys, és molt crítica amb la gent que fa la ela bleda i, si sent qualcú per la televisió que la fa, hi troba què dir. Idò quan li telefonen de Son Llàtzer per donar-li hora, em sorprèn sentir que la utilitza amb el personal de l’hospital. Jo li ho faig notar i ella em diu: “Pots pensar, no la faig, jo!”. Explic aquesta història perquè en la manera de parlar hi intervenen molts de factors inconscients.

Com quins?

— Probablement, si ma mare obra d’aquesta manera, com tants altres, és per combatre la idea que és una persona de poble. Molts de mallorquins catalanoparlants, en parlar en castellà, ens miram molt a no fer la ela a la mallorquina. Ens hi miram tant que, fins i tot, la feim més castellana que els castellanoparlants d’origen. Guard enregistraments de quan era adolescent i feia presentacions amb la banda de Llucmajor. En una present la sarsuela La alegría de la huerta i vull parèixer que sé xerrar tan bé en castellà que no sé què parec [riu].

Per què no succeeix a Catalunya?

— Cada societat té comportaments diferents. Al Principat, fer una ela ben marcada és una demostració de catalanitat. En lloc d’amagar-la, l’exageren, fins i tot quan parlen en castellà. Al País Valencià, en canvi, en aquesta qüestió funcionen de manera semblant a Mallorca i en major o menor intensitat també bledegen. Tot i que la ela bleda sigui un tema de conversa molt popular, no n’hi ha gaires estudis. El lingüista mallorquí Miquel Simonet, que fa anys que fa feina a la Universitat d’Arizona, n’ha fet diversos estudis. Caldria fer-ne més, per descartar o confirmar que hi intervenen qüestions de gènere, cosa no confirmada. L’uptalk és una altra qüestió molt interessant i hi faré referència, a la xerrada de la setmana que ve.

Què vol dir això?

— Ho podríem traduir com “parlar cap amunt”. És un terme molt popular als Estats Units, que identifica una manera de parlar que consisteix a pronunciar de manera interrogativa frases declaratives. Als EUA es relaciona amb un grup molt determinat de la societat: dones d’una trentena o quarantena d’anys i, sobretot, de la costa oest, de Califòrnia. En aquesta relació també hi ha un biaix de gènere, perquè els homes també ho fan, això. Hi ha dones que, fins i tot, fan cursos per evitar-ho, perquè interpreten que els limita l’ascens professional. Curiosament, a Mallorca també ho som un poc, uptalkers. Jo no n’era conscient. Record un pic que vaig telefonar a la secretaria del meu departament a la Universitat Autònoma de Barcelona i vaig dir “Bon dia, som na Maria del Mar Vanrell?”. “Tu sabràs!”, em respongueren. Una companya del grup de recerca m’ho va fer veure i amb una investigadora estatunidenca vàrem elaborar un article, que demostrava que tant els estatunidencs com els mallorquins tenim aquesta manera peculiar de parlar.

És millor dir els professors i les professores que dir senzillament els professors?

— És complicat respondre aquesta pregunta. La meva opinió personal, que pot no coincidir amb el departament de Filologia Catalana, és que si només deim els científics la gent es fa una imatge determinada, però si deim els científics i les científiques, se’n fa una altra. En el cas d’altres mots, per ventura és diferent. Per tant, pens que cada situació és un món i que cal sentit comú.