El músic conta que la idea de fer un curtmetratge amb tot aquest imaginari nou apareix molt al principi. Quan tenia “dues o tres cançons”, va escriure a Pablo Maestres i li va enviar, a més de la música, unes fotografies amb uns ninots que ell mateix havia cosit a casa. El director de cinema es va emocionar, perquè també estava treballant amb monstres... i tot va filar. La bola es va inflar. El resultat: un curt de vuit minuts, amb la participació d’una productora americana, protagonitzat per Bruna Cusí i Judith Mascó i un centenar de persones implicades. “Ha estat una aventura llarga i complicada, amb moments delirants. Hem gaudit i hem patit molt”, diu Palau. El curt, que agafa el nom del disc, Plora aquí, ja es pot veure a través de les xarxes socials.
PalmaD’ençà que va acabar la darrera gira, el 2022, Ferran Palau (Esparraguera, 1983) va estar més o manco un any gaudint del temps lliure: mirant pel·lícules, passejant per la muntanya, passant els caps de setmana a casa amb la família –per a molts, una de les coses més normals del món; no tant per a un dels grans noms del circuit musical dels Països Catalans. Ara, dos anys després de Joia (2021), publica Plora aquí, un disc –rupturista amb el Ferran Palau dels darrers anys– que va més enllà de les 13 cançons que inclou: el nou univers del músic disposa d’un curtmetratge amb el mateix nom –dirigit per Pablo Maestres i protagonitzat per Bruna Cusí i Judith Mascó–, dos monstres –Snif i Smosly– i un paisatge fotogràfic que convida a deixar-se seduir pels misteris i les històries amagades als boscos que van des de Collbató, el poble on viu, a Montserrat. Dissabte, dia 22 de juny, Ferran Palau durà aquest nou univers al jardí de la Casa Museu Llorenç Villalonga de Binissalem en el marc del festival de la Fundació Mallorca Literària, La Lluna en Vers.
El disc
Plora aquí és un disc que romp amb una etapa de Ferran Palau que va començar a reconstruir-se amb Joia; ara bé, hi ha coses que no canvien. El productor Jordi Matas i el músic Joan Pons, aliats del músic collbatoní des de fa anys, han participat en aquest nou procés; la novetat rau en un altre nom que no pot passar desapercebut: el Sr. Chen (Martí Mora), cantant i productor de hip-hop català que, juntament amb InnerCut (Adrià Domènech), s’ha encarregat de definir l’essència sonora del disc. Palau començà a intuir aquesta nova sonoritat quan gaudia del temps lliure: “Apuntava idees per al pròxim disc i vaig escriure que molta música estava feta massa digitalment. Em faltaven textures, tot sonava net, afinat i pulcre... En canvi, quan escoltava música dels 60 i 70 hi percebia una màgia flipant”, rememora el músic.
Tampoc no és, diu, que volgués fer un disc folk d’autor dels 60. No ho ha fet: han sortit cançons amb aires més folk, i d’altres més hip-hop. Ha fet feina amb la part tècnica perquè volia un resultat final més “juganer” o “brut”: “M’interessava mantenir aquesta textura més orgànica que trobem al folk, que el disc fos càlid, molt humà, amb imperfeccions. Amb el Martí, el Jordi i el Joan vam investigar com fer-ho”. I, per això, un dels elements més característics de Palau va desaparèixer: “Havíem d’eliminar els teclats vaporosos de Kevin (2019) i Parc (2021), i omplir els espais amb veus, o com fos”, explica. Les peces, a poc a poc, es van anar ajuntant.
Seduït pel misteri
De Ferran Palau, tampoc no n’ha canviat l’estil de les lletres: parlen a l’oient d’alguna cosa que no es pot concretar del tot. En aquest Plora aquí, el punt de partida són els monstres i les criatures fantàstiques del cinema dels anys 80, com ho era el cinema de terror a Parc. “L’univers dels monstres ha format part de la meva vida des de sempre. Per a mi és natural buscar idees a llocs, temes o disciplines que sempre m’han interessat, tinc un catàleg de temes que m’interessen. No tinc etapes creatives, visc de manera creativa: és una forma de ser. Hi ha moments de catarsi, però sempre has d’estar tirant la canya”, enraona. I és que, per a ell, “les cançons no surten quan t’asseus al piano o agafes la guitarra; les cançons són allà flotant –les veus quan condueixes, quan cuines...– i les has de muntar”. Així, el músic va fent, cada dia un poquet: “Penso que les coses han de ser instintives, poc cerebrals... Quan les coses venen soles és quan m’agraden; quan els dono massa voltes, sento que perden la frescor. Vaig fent. Algunes cançons sobreviuen, d’altres se’m moren a les mans”.
Tornant a les lletres, Ferran Palau és voluntàriament misteriós. Parla: “Em sembla que el que fa l’art interessant és el misteri, i el misteri està a no acabar-ho d’entendre, no saber de què va. Les coses que són clares i fàcils no m’interessen, les cançons narratives que saps de què parlen m’avorreixen, no em creen interrogants, i penso que l’art ha de ser com una pregunta”. Tot i això, té la sensació que les lletres d’aquest disc són més clares que altres. I encara que sembli que no hi ha truc, sí que n’hi ha: “Quan noto que alguna cosa sona massa transparent hi afegeixo una frase, una paraula, per rompre aquesta claredat i generar dubte. És com si les cançons fossin un vidre net i necessités entelar-lo”.
La família
De la mateixa manera que aquest disc és més que les 13 cançons que podem escoltar-ne, el que coneixem com Ferran Palau també va més enllà del músic. Per començar, la Louise Sansom, la seva parella, és la seva mànager, i a qui li confia les cançons, la persona amb qui resol dubtes, a qui li desvetlla les primeres idees: “Quan vaig començar a treballar amb el tema dels monstres, tampoc tenia clar com agafar-ho. La Louise em deia: ‘Agafa-t’ho amb la mirada neta i innocent’”. Un altre pilar indispensable és el Leo, el fill de la parella, a qui li encanta la música i cada vegada s’involucra més en els projectes dels seus pares.
Palau, al fill, li deu el títol del disc, Plora aquí: va ser el Leo qui li va dir a Ferran Palau, que un dia no s’aturava de queixar, “plora aquí”, amb ironia. No se’n va poder estar i el músic ho va agafar al vol: “El que m’agrada d’un títol és que tingui diferents lectures, que sigui elàstic”. Compte, idò, si algú us convida a “plorar aquí”.