Eduard Fernández: “No faré un Vinícius, als premis està bé anar-hi”

BarcelonaEduard Fernández (Barcelona, 1964) és el favorit per guanyar el Gaudí, el Goya i tots els premis que distingeixen el millor actor de l’any. En poc temps se li han ajuntat les interpretacions esplèndides de dos personatges molt llaminers: Manolo Vital, a El 47, l’home que va segrestar un autobús i el va fer pujar fins a Torre Baró, i Enric Marco, l’impostor que es va inventar que havia estat en un camp de concentració nazi. Marco s’estrena divendres que ve i, tot i que ja han passat uns quants mesos del rodatge, Eduard Fernández encara viu posseït per la veu i la personalitat d’Enric Marco.

Aquest últim estiu has fet 60 anys. Què vol dir?

— Seixanta vol dir que és el meu any, l’any del drac. “Aquest serà el teu any”, em van dir, i déu-n’hi-do, em va bé.

La xifra espanta?

— L’estic rebent molt a gust, el 60 m’agrada. Vas fent coses, et recordes dels pares i dius frases directament del pare: “Això ja no ho entenc ni hi tinc cap interès”. Hi ha coses que no les entenc, però no m’interessa gens investigar-les, com per exemple les xarxes. De vegades he demanat que m’ho ensenyessin i he pensat: “Jo diria que no em perdo res”. Les informacions les tinc igual i tot això de m’agrada, no m’agrada, és un embolic i, tal com estic, tinc més temps lliure.

Hi va haver una gran celebració pels 60?

— No, no. Soc una mica tímid, introvertit. A mi m’agrada la intimitat. Ho celebro amb cinc, sis, set persones, anem a sopar i ja està.

El 2024, doncs, és el teu millor any?

— Pot ser. També m’enganxa molt bé a mi i coincideix que tinc treballs que estan molt bé. Hauria estat millor tenir les pel·lícules més separades en el temps, però bé.

Els dos últims personatges teus són Manolo Vital, d’El 47, l’heroi de barri, i Enric Marco, l’impostor nacional. La temptació és santificar-ne un i lapidar l’altre?

— Sí. El Manolo Vital és un heroi, una persona molt humil, emigrant, ningú emigra perquè vol, i és algú que va mantenir una dignitat social i personal, gens impostada, basada en idees polítiques. L’Enric Marco és un personatge. [L’imita]. Començo amb l’Enric Marco i ja me n’aniria cap allà. Té alguna cosa de Pujol, he he. Marco era molt manipulador, un personatge inacabable, molt complex, molt controvertit, molt contradictori. Ell va estar trenta anys mentint, dient que havia estat en un camp de concentració i no hi havia estat, però tanmateix és l’home que millor va parlar de què passava en un camp de concentració, precisament perquè no hi havia estat.

Això és el que deia ell.

— No, això t’ho dic jo, perquè la gent que hi havia estat té tal trauma, que no ho poden explicar, i també hi ha un cert pudor i una certa intimitat. 

Però la feina de l’actor és treure alguna cosa més d’Enric Marco, que no sigui només lapidar-lo, perquè diguem que ja ve lapidat de casa.

— Sí. En aquest sentit, per interpretar Enric Marco és millor un actor que el mateix Enric Marco. Jo li havia de buscar l’ànima. Vaig trobar que Enric Marco havia nascut en un psiquiàtric, que el van arrancar dels braços de sa mare, el van portar amb el seu pare, però també que el van treure del pare perquè no el cuidava. Amb tot plegat, m’imagino un nen de 2 anys buscant el seu lloc al món. Marco no va fer res més en tota la seva vida que demanar un lloc al món, barrejat amb un narcisisme brutal. Al final de la pel·lícula em fa certa pena aquell home, amb tot el mal que pugui haver fet. Saps què em passa pel carrer? Que m’imagino tothom amb 2 o 3 anys. Llavors, clar, veus el Rajoy o l’Aznar de petits i et desperten una certa tendresa. 

Què diria Enric Marco d’aquesta pel·lícula?

— [L’imita] “N’hem de fer una altra, aquests no ho han fet bé”. Mai en tenia prou. Encara que li agradés, sempre estaria buscant-hi defectes. Durant el rodatge em vaig tornar una mica boig, em vaig engreixar 15 quilos, no podia ni caminar, havia quedat amb un amic a Sant Sebastià i li vaig trucar que arribaria tard perquè m’havia d’anar asseient als bancs, com un vell. Era sempre amb el personatge i ja arribava al rodatge parlant com Enric Marco. [L’imita]. "El actor este que habéis cogido, ¿cómo se llama? ¿Eduard Fernández? No lo conoce nadie. ¿Y qué edad tiene? 60 años y no lo conoce nadie, tiene que ser malo. Javier Bardem, hombre por favor. Bardem mataría por hacer de mí." 

Li hauria semblat poc que Eduard Fernández fes d’ell...

— Sí, li hauria semblat poc. Javier Bardem li agradaria.

Amb aquests dos últims personatges, Manolo Vital i Enric Marco, tothom et dona com a favorit per guanyar tots els premis. El risc, ara, és fer com Vinícius amb la Pilota d’Or.

— No toquem el tema, no toquem el tema, he he. El problema real és que si em voten per un personatge i per l’altre pots no sortir escollit entre els quatre o cinc finalistes. Als Gaudí només hi anirà El 47 i no competirà l’una amb l’altra. Als Goya sí i ja es veurà. En fi, són premis.

Per què no podíem tocar el tema, quan t’he dit si et feia por fer un Vinícius?

— Jo hi aniré, jo hi aniré. Als premis està bé anar-hi, he he.

Quin és el sentit últim de fer d’actor?

— Poden ser moltes coses. Pot ser una manera de conèixer la humanitat, de traspassar aquest coneixement a la gent i, enmig d’això, el filtre soc jo. D’alguna manera, em mostro a través de tots els personatges. Ara ja no tant, però jo era molt tímid i molt insegur. Abans deia que jo era més jo amb un personatge que a la vida, perquè sent tan tímid no sabia gaire bé com portar la vida, però amb un personatge era molt capaç de ser a l’escenari o davant d’una càmera molt més despullat, molt més exposat. Això ara ja no ho dic, puc ser jo de qualsevol manera. Quina alegria!

Quines últimes feines havies fet abans de ser actor?

— No gaires. Vaig fer de cangur, quan era molt jovenet, de dos nens, l’Ignasi i el Josep, feia pastissos de pastanaga o de llimona per a la botiga de la meva mare, de saltimbanqui pel carrer i aquestes coses. Recordo una vegada que vaig fer de mim en una discoteca de Fraga, amb la gent allà bevent i ballant i tu fent de mim per guanyar-te uns dinerets. Em resultava bastant vergonyós. Fins que se’m van acostar unes noies molt pijes: “Ay, mimo, mimo”. I se’m va acudir dir: “Sor-do-mu-do”. “Ay, claro, qué ideal para hacer de mimo”. Hem fet de tot.

La teva filla també és actriu. La temptació és demanar-te quin és l’últim consell que li has donat, però potser t’hauria de dir què és l’últim que n'has après?

— Ella m’ha ensenyat moltes coses, per exemple, de feminisme. Ara ja tenim les nostres diferències, però és molt bonic poder parlar amb ella de tu a tu, d’home a dona, d’home més gran a dona més jove. M’ha ensenyat moltes coses. Hi ha molt masclisme a la societat, tant als homes com a les dones: als homes molt més, i penso que es triga un temps a prendre consciència que un és masclista, quines actituds ho són, quins comentaris. Ara fa poc vaig veure un tio que deia que no era gens masclista i vaig pensar que encara no ho sabia, que estava molt enrere. Recordo acudits que explicàvem fa quinze anys i que ja no fan gràcia.

O actituds nostres.

— O actituds nostres, moltes. Tot això, perquè sigui real i no sigui una cosa social, i canviem de veritat tots plegats, necessita un temps. En aquest sentit, la Greta m’ha ensenyat molt.

Som en dies de visites als cementiris. L’última mort a la teva família és la de la teva mare?

— Sí, va ser dur. Ens va enxampar tancats, jo era a Madrid, ella era aquí en una residència i no poder tocar-la... Soc molt de tocar, jo. L’hauria tocat, li hauria fet un petonet, encara que estigués freda, però després vaig fer l’obra de teatre, que va ser una mica com el funeral que no va tenir. La meva mare i jo teníem una relació molt simbiòtica, molt enganxada, que no és precisament gaire sana ni gaire bona per al fill, tot i que després t’ho treballes. La majoria de pares fan el que pensen que és millor per als fills.

L’última entrevista que he fet abans d’aquesta és amb l’escriptora Carlota Gurt, que té la mare amb Alzheimer en una residència. Em deia que, quan l’anava a veure, li agafaven ganes de matar-la. A tu t’havia passat mai?

— No tant, però sí de desitjar la mort. Ella volia morir, eh. Hi havia cert humor, a la família. Un dia, estàvem menjant i li vaig dir: “Mare, una possibilitat és deixar de menjar”. Però ella, per manera de ser, deia: “Jo vull que se m’emporti el Senyor”. Ella va tenir un final molt trist. La vida, de vegades, és tremenda. Una dona tan meravellosa com era ma mare, tan xerraire, tan d’esquerres de debò, cristiana de debò, de l’escola Casaldàliga, tan lluitadora, tan humil, l’última ensenyança gran que em va fer és portar amb dignitat aquest deteriorament profund. Això és molt bèstia.

Canviem d’història. T’he vist aquestes últimes setmanes a la Moncloa, quan el president Pedro Sánchez us va rebre a tot l’equip de la pel·lícula El 47. Què li vas dir o què et va dir ell?

— Va ser molt amable. Va estar una hora amb nosaltres, sense estar-hi obligat: per complir l’expedient hi podia haver estat vint minuts i ja hauria quedat bé. Home, mira, això ho he descobert fa poc: soc defensor de la sanitat i de l’ensenyament públics, però em costava una mica posar la cultura al mateix nivell. Pensava: “No sé si és una miqueta de pijos”. Però quan he vist que el primer que demana Vox quan entra en un govern és Cultura he pensat que realment té molta importància. Jo li vaig agrair molt al president que ens convidés i posés a aquest nivell algú que ha fet una pel·lícula. 

També últimament has anat a La Revuelta i a El Hormiguero. Quina diferència hi ha entre anar a un lloc i a un altre?

— Sí, he anat als dos programes. Tots dos són una miqueta xou.

És que has de ser de l’un o de l’altre, Eduard.

— No, no, els diners se’ls emporten ells, jo no me n’emporto ni un duro, no haig de dir ni d’aquest ni de l’altre. Això no va amb mi. Els dos són programes on no aniria mai de públic. A La Revuelta fa molta calor. Crec que tenen prou diners per posar refrigeració, porten molts anys en aquell local. Són programes molt festius que sembla que vagis allà a tallar el rotllo. Perquè, clar, hi vas a fer promoció, quan fas promoció hi estàs molts dies i no guanyes ni un duro, i sembla que hagis de tallar el rotllo a aquells senyors parlant seriosament d’una pel·lícula. No és fàcil. El que es demana és un cert retorn de qui t’està escoltant, com tu fas. De vegades no es fa tant i llavors costa molt parlar davant d’un full en blanc. 

Et deia això que sembla que hagis de ser d’un dels dos perquè és, una altra vegada, les dues Espanyes. Si ets progre i d’esquerres, com ets tu Eduard, hauries de ser de La Revuelta i no d’El Hormiguero.

— Això diuen, passa que sempre dono moltes voltes a les coses. S’ha de veure fins a quin punt això és així o no, no ho tinc tan clar. Jo em baso en la humanitat. I la humanitat és ser aquí i escoltar-te i si et conviden a un programa d’aquests, m’agrada que tinguin interès pel que explico. El primer que demano és: què vols saber de mi i per què m’has convidat al programa.

Quina és l’última cançó a què t'has enganxat?

— Ara n’hi ha una, Turnedo, com es diu aquest, busqueu-ho, que no em ve al cap [Iván Ferreiro]. I, si no, alguna de Radio Futura o d’El Último de la Fila.

Acabem, les últimes paraules són teves.

— Aneu a veure la pel·lícula. Serà allà amb una altra cara, un altre cos, però sempre penso que darrere de cada personatge, també de l’Enric Marco, hi ha un nen petit.