Antonina Canyelles: “Si no fos pels escoltes, per ventura seria pepera i em fotria del català”

PalmaLa poeta Antonina Canyelles Colom aquests dies està trista. Durant anys, ha berenat un dematí a la setmana amb el novel·lista Antoni Serra, l’amic amb qui compartia curolles culturals i alhora el desencís de veure “com recula l’ús social del català arreu de Mallorca”. Amb el nom de La meva vida reclama llibres i jardins, l’Obra Cultural Balear retrà un homentage a la poeta dimarts que ve amb motiu del Dia de la poesia, a Can Alcover.

De què us coneixíeu amb Antoni Serra?

— Feia molts d’anys que ens coneixíem i no et sabria dir de què. De la vida, diria jo. M’ha afectat molt la seva mort, perquè l’enyoraré i perquè la seva desaparició em fa pensar en la meva pròpia mort. Ell en tenia 87, i enguany jo en faré 81. Cada dimarts dematí berenàvem plegats al cafè L’Illa, dels Geranis. Ell hi compareixia a les 9.30 h. Si jo no havia arribat, em telefonava: “Tonina, què fas que no vens?”. Li vaig haver d’arribar a dir que no em telefonàs, que jo no era tan matinera com ell, i que fins passades les 10 h no m’esperàs. Estàvem asseguts a la mateixa taula fins devers la una. Llavors ell ja hi quedava a dinar, al mateix cafè. I tu diràs: “I de què xerràveu tantes hores?”. Idò les persones sempre xerren de les mateixes coses, i quan han acabat, tornen a començar. En Toni tenia anomenada d’home malsofrit, cosa que no era gens. Era amorós i a la vegada molt esplèndid, sempre convidava tots els que s’asseien a taula amb nosaltres. Saps què feia, normalment?

Què feia?

— Idò, abans d’asseure’s, donava un bitllet de vint euros al cambrer, per pagar per avançat totes les persones que aquell dia convidaria. I, en anar-se’n, moltes de vegades encara n’hi havia d’afegir. No ho era, malsofrit, en Toni. El que li passava és que estava desenganat de l’evolució de la societat de Mallorca i de la pèrdua de compromís de determinades persones. “Con Franco luchábamos mejor”, deia ell.

Pel setembre us feren homenatges a Palma i a Barcelona, i ara n’arriba un altre. Com us sentiu?

— Home, tothom està content que li facin cas. Em fa molta il·lusió aquest recital de la setmana que ve, perquè totes les participants serem dones. Ara bé, els homenatges a mi m’afecten poc. Amb això no vull dir que no els agraesqui, sinó que m’estim més que em diguin que han llegit els meus llibres. Sempre m’he estimat més ser estimada que no coneguda. Som una poeta que no té generació, perquè no pertany a cap grup. L’únic premi que he guanyat va ser el 1979, quan Quadern de conseqüències obtingué el Marian Aguiló [guardó que concedeix l’Institut d’Estudis Catalans].

Qui us el va editar?

— Em donaren 50.000 pessetes, que aleshores eren molts de doblers. Amb aquesta quantitat em vaig autoeditar el llibre, i encara me’n sobraren. Llavors el món de la poesia estava molt masculinitzat. L’única persona que em va escriure per felicitar-me va ser el poeta Jaume Pomar. Em va proposar d’anar a fer un cafè, però no hi vaig anar mai [riu]. Gràcies al premi, vaig conèixer Vicent Andrés Estellés, perquè n’era jurat. Després de donar-me el premi, anàrem a sopar. Em va dir “Xiqueta, ets collonuda!”, i em va encantar.

D’on neix la vostra consciència lingüística?

— Als anys seixanta em vaig incorporar al Moviment Escolta de Mallorca. Tenia més de vint anys i, per tant, de tot d’una ja en vaig ser cap. Per mi, ser part dels escoltes va ser tot un descobriment en termes de pedagogia activa i de coeducació entre al·lots i al·lotes. Sobretot, però, ho va ser per descobrir el país i la llengua pròpia. Sempre dic que si no hagués passat pel moviment escolta, per ventura hauria sortit pepera i em fotria del català. Bé, amb això no vull dir que pel moviment escolta no hi hagi gent del PP. Qualcun n’hi ha passat que llavors ha acabat a les files dels populars.

Heu estat professora de català. Us hi veuríeu, ara, a l’ensenyament?

— Va ser als anys 80 quan vaig fer de professora de català a Pius XII. Havia fet els cursos de català de l’Obra Cultura Balear i això em va permetre accedir a aquesta feina. Llavors no era com ara. Els al·lots no tenien res i s’entusiasmaven per qualsevol cosa. Ara ho tenen tot i és difícil motivar-los. He fet moltes de coses en aquesta vida. No he escrit sempre. La cosa ha anat a temporades. Jo anava per violinista i ho vaig deixar. Escriure poesies és una cosa que pot fer qualsevol; fer música, en canvi no és el mateix. A veure, i escriure bé no és fàcil. A mi em du molta de feina. M’hi mir molt, amb la sintaxi. Allò fàcil és evitar les faltes d’ortografia. En canvi, saber quina preposició va amb un verb determinat ja no és tan bo d’aclarir.

Quan sortirà el proper poemari?

— Segurament serà pel juny. Crec que amb el meu editor, Jon López de Viñaspre, ja n’hem trobat el títol, però m’estim més no dir-lo, perquè sempre pot canviar. Per la primavera també aniré a participar a dos clubs de lectura a Catalunya, per comentar la meva obra. Un és Montornès del Vallès, a Barcelona, i l’altre a Marçà, a Tarragona. De poc temps ençà els ossos em fan mal. Em diuen que vagi al metge. Jo els dic que amb ossos vells no hi ha remei que valgui.