Imma Colomer: "No tinc glamur ni res per ser diva"

BarcelonaEns trobem en un cafè de Gràcia a prop de casa seva, on des de la finestra veu el Teatre Lliure. Imma Colomer (Barcelona, 1946) rememora la seva extensa carrera sense cofoisme ni medalles. Es treu importància sempre que pot. Diu que els 75 anys que farà al desembre li han passat volant. "El millor de fer-se gran és tenir salut, i el pitjor, perdre amics pel camí". El 7 de desembre actua a El Canal amb I només jo vaig escapar-ne i ha dirigit Solitud a Stromboli, que està de gira. Aquest dilluns li entreguen el premi Butaca Honorífica Anna Lizaran 2021.

Premi honorífic Anna Lizaran. Vostès eren amigues.

— Com a mínim vam estar 13 anys treballant juntes, tres amb Comediants [1970-73] i deu al Teatre Lliure [1976-86]. Després la vaig dirigir en un espectacle poètic. Aquest és el premi Anna Lizaran, haver pogut conviure amb ella; hem sigut com germanes. A vegades penso que no li vaig dir prou com m'havia impressionat en algunes obres.

Va deixar de ser mestra i va entrar en dues de les companyies més importants de la història del teatre català. Com ho recorda?

— Va ser la meva escola. Amb el Joan Font vam aprendre la performance, la utilització de materials, la improvisació... Ens ho fèiem tot, amb totes les hores del món, encara que jo no vaig viure mai amb ells. Jugàvem molt i ens divertíem. Després ens va cridar en Fabià Puigserver a l'Anna, a en Fermí Reixach i a mi, i ens va agradar el que ens proposava. Llavors ningú sabia què seria el Lliure, però tenien un projecte molt potent i ens va enlluernar. El Fabià era un geni; tot el que tocava ho convertia en una cosa important.

Allà hi ha l'essència de l'actriu que és avui?

— Totalment. És una època de vida extraordinària, amb èxits i fracassos. Qui venia al Lliure una vegada, hi tornava, sobretot per aquella proximitat, per posades en escena molt originals. En Fabià s'havia educat a Polònia i en [Lluís] Pasqual viatjava a Itàlia per l'Strehler, i portaven les coses que els emocionaven. Els amics que ens rodejaven eren amants del que passava a Europa; jo vaig anar a veure l'Anna a l'Escola Lecoq. Cada obra et portava a un món i era una sorpresa. Només començar, Camí de nit. Va ser un bombasso, personal també, descobrir que podies fer un tipus de coses que no havies pensat. Les tres germanes, La bella Helena... Vaig tancar l'etapa del Lliure perquè no volia repetir-me i ja no donava més de mi, també pel bé de la història del Lliure. Vaig marxar a l'HB Studio de Nova York.

Ha tingut una vis còmica potent.

— A pesar de mi. Jo he dit coses serioses i la gent s'ha petat de riure, i m'ha sabut greu. La primera obra amateur que vaig fer, del Manuel de Pedrolo, amb la Carme Elias, jo feia de minyona i quan vaig sortir la gent es va pixar de riure. Em vaig girar per si portava la faldilla arremangada. Suposo que tinc cara d'acudit. Potser ho hauria pogut aprofitar més, però és que jo soc molt seriosa i m'agraden les coses dramàtiques.

Ha actuat en els principals teatres catalans i amb grans títols. Com va ser viure aquesta professionalització i institucionalització del teatre?

— Va ser més estable i això vicia una mica. Quan tens algú que fa el vestuari i algú que et pentina, costa anar enrere. Amb l'Elsa Schneider de Sergi Belbel (1987) em vaig adonar que només m'havia de preocupar per la interpretació i era una satisfacció. Penses que va seriosament.

Als seus espectacles sempre s'ha entregat a l'equip. On queda la diva?

— Soc l'antidiva. No tinc glamur ni res per ser diva i m'acostumen a prendre el pèl quan negocio preus. Fa molt temps que estic treballant i he treballat en llocs emblemàtics, això sí. El meu tresor és tot el que he viscut, aquells anys 70 i 80 que van ser convulsos en tots els sentits i després l'assentament. Per ganes de ser-hi, en alguns casos he fet papers petits, i no m'han caigut els anells. Quan treballo, acostumo a empatitzar i a entendre'm amb tothom. M'ho he passat molt bé amb molts directors, en Belbel, l'Albertí, en Pau Miró, el que deia en Pasqual era molt interessant; jo disfruto quan la persona m'enriqueix. El Jérôme Savary era terrible i estupend; jo al·lucinava pepinos, allò era un peliculón. Amb el Gabriel Calderón vaig patir perquè no l'entenia, caçava mosques, però era apassionant. També n'hi ha dels que no he après res i no hi tornaria a treballar.

Es diu que costa trobar papers per a actrius grans, però en els últims anys vostè ha treballat molt: Talking heads, I només jo vaig escapar-ne, Un dia qualsevol, Qui bones obres farà...

— Molt no. He treballat. Costa trobar feina. Hi ha més papers per a joves, però ara és quan tens més saviesa i tens ganes d’assaborir-ho millor. Als 50, als 60, o a la meva edat, que d'aquí uns dies en faig 75, puc dir que fa temps que em costa trobar papers. Últimament es parla de gent gran i trobo que està bé, perquè la meitat de la població és gran i és gent amb energia i vida, i són els que omplen el teatre.

El 2005 arriba la Dora de Ventdelplà i no sé si és com un huracà, que sembla que s'emporti 30 anys de carrera.

— Els serials tenen una potència increïble, et fan arribar a tot arreu. Ja m'havia passat amb el Digui, digui... i Laberint d'ombres, però Ventdelplà va quallar molt. És agradable que et coneguin i penses que així et tindran en compte i et donaran més feina.

Ha patit, per això?

— Jo tinc un aprenentatge de viure amb poc. A casa érem onze germans, amb Comediants no teníem ni un duro..., però quan tens una criatura és quan pateixes. Per això em vaig enrotllar la manta al cap i vaig pensar en fer projectes de direcció, de pocs diners. I ja no espero que em truquin.

Quan apareixen els seus problemes de salut?

— Jo tinc tremolor essencial. Això va començar cap al final de Ventdelplà, quan vaig fer 60 anys. Quan va començar era més lleu, però va ser un cop dur. Per això ja no vull fer televisió. M'han ofert fer de mare que té això, però ara no em ve de gust, potser algun dia ho faré. Això també va reforçar més que em passés a la direcció, perquè aquest és el meu món i m'apassiona.

Però no ha deixat la interpretació.

— Agraeixo als directors que m'han donat feina, perquè et pots ensorrar, i jo no en tinc gens de ganes. Jo estic bé, estic bé, però és això que es belluga.

D'on li ve?

— Pot ser per estrès o genètic. D'estrès n'he tingut el que vulguis, sobretot fent televisió. I tinc algun familiar que ho té, però ni els pares ni els germans. Em sap greu per la meva filla i la meva família, que m'han de veure així. També és que no em medico, perquè són medicaments molt forts i pots perdre la memòria o l'equilibri, i dic: "Que me quede como estoy". Ho has d'encaixar.

¿La pressió estètica l'ha patit, com a dona?

— I tant, sobretot al principi. Jo no tenia l'estil de bellesa del moment. Reps menyspreu, és insultant.

Què li ha costat, la interpretació?

— M'hauria agradat tenir més fills, perquè la meva filla no fos única, però era tot tan pengim-penjam... La meva parella també és músic i jo aprenia tant fent teatre... Ara, emocionalment s'ha de saber gestionar. Hi ha alts i baixos psicològics i econòmics. Vius moments dolorosos en què no surt el que voldries, però això és part de l'ofici. Jo he estat un any sense feina. Té costos, sí, com que t'ho puguis creure gaire, que jo mai m'ho he cregut, però té tants beneficis!

Ha guanyat uns quants premis (el Gonzalo Pérez de Olaguer, el de la Crítica, el Margarita Xirgu, el Ciutat de Barcelona, la Creu de Sant Jordi...). Se sent estimada i reconeguda?

— Molt. Crec que hi ha influït que tinc el tremolor i veuen que és un entrebanc. Però és gratificant. I també penso: "Però jo què he fet i què puc fer per aquesta gent?"