Salvador Sunyer: “No ens han de preocupar només els clients sinó els ciutadans”

BarcelonaEl Temporada Alta reuneix al cartell del trentè aniversari més de cent espectacles: noms internacionals de primer ordre, una aposta per la producció local i una tria de creadors per exportar. El festival, dirigit per Salvador Sunyer, arrenca aquest cap de setmana creuant els dits perquè es permeti ampliar l'aforament al 100% divendres, per incrementar taquilla i, sobretot, per retallar les cues virtuals que hi ha a la web en més de 25 espectacles.

Cada any passa el mateix. Amb tants problemes d'ocupació, per què no fan més funcions?

— Al Temporada Alta les taquilles cobreixen de mitjana el 23% del que costa una obra. Si ho omplim tot i cobrim això, hi ha dues opcions: o encarir els preus o fer només teatre barat. I nosaltres no podem apujar els preus. Dels espectacles nacionals en podem fer més funcions, i n'hem afegit 25. Però dels internacionals no, perquè ja tenim el calendari i el pressupost tancat quan comença el festival.

Més enllà d'aforaments, com creu que haurà afectat la pandèmia al teatre?

— La gent de l'ofici ho ha patit molt, i el més greu és que molta haurà quedat fora del circuit i alguns no hi tornaran, sobretot la classe mitjana i la gent que comença. Com a cosa bona, crec que ens haurà ajudat a aturar-nos i pensar, treure rutines i canviar algunes coses.

Farà que els creadors busquin un teatre més útil?

— La utilitat del teatre i de qualsevol de les arts no és canviar el món. En té moltes, per a cadascú diferents. Crec que haurem de deixar de pensar en el públic i pensar més en el ciutadà, almenys allà on hi hagi diners públics. Però crec que no està bé fer el que vol l'espectador o el ciutadà. Si poses a l'escenari el que la gent vol i vol sentir, que és el que ja coneix, treus del teatre un element essencial, que és el de fer-nos progressar i donar-nos mirades diferents. Si no, no evolucionaríem, no haurien existit el Modernisme ni el cubisme ni cap dels corrents artístics. En aquest moment està de moda dir que l'espectador ha de programar, en teatres o museus. Jo crec que l'espectador s'ha d'escoltar, però el programador ha de fer una proposta molt variada i intentant anar un o dos graons més amunt del que et demanen.

Per trencar la pròpia bombolla.

— Amb els discursos polítics passa igual. Estem en un moment en què hi ha una autocensura que jo no havia viscut mai, ni en l'inici de la Transició. Es diu el que és políticament correcte. Moltíssims projectes que ens arriben són de manual de coses que els que anem al teatre ja estem convençuts. I hi ha temes que ningú gosa tocar si no és per dir el que ja sabem. Però sobre un escenari es pot dir absolutament tot, encara que siguin barbaritats! No hi ha aquests límits! I el que és a baix pot xiular o marxar o fer el que vulgui. Jo mai he estat partidari que es prohibeixi res.

Ara el teatre beu molt de l'actualitat, temes com la manipulació de masses o el gènere.

— És veritat que hi ha uns temes molt tractats. Shakespeare també parlava de l'època i de qui pagava. I Txékhov parlava de la seva societat. Però el teatre més interessant és el que sap transcendir de l'anècdota a la categoria, i el trobo a faltar. L'oncle Vània parla de la quotidianitat però paral·lelament planteja quin món deixarem, i et fa pensar quin sentit té la vida. A vegades la ficció és més bona per explicar la realitat que una fotografia.

Fa anys que deia que el model del festival havia de canviar. En què ha canviat?

— El que nosaltres hem fet no és espectacular, però ens sembla que té sentit: l'hem fet créixer cap a baix. A Girona i Salt hi ha 60 escoles i instituts, i 54 tenen activitats del nostre projecte A Tempo. No ens han de preocupar només els clients sinó els ciutadans. L'altra línia on posem esforços és en fer que artistes de primera línia del món treballin amb gent d'aquí, no només exhibir les seves obres: a l'espectador d'aquí li facilita veure el teatre de fora i els artistes d'aquí es relacionen amb els internacionals.

El festival fa una feina de selecció d'artistes per exportar, però es dona la paradoxa que és més exportable un tipus de creació avantguardista, que és just la que no es programa als nostres teatres.

— Són dos problemes. A la gent de fora els interessa la creació contemporània i el que és una veu pròpia. Uns Angélica Liddell, Roger Bernat, Agrupación Señor Serrano o La Veronal. El teatre de text fet a la clàssica ja se'l fan ells i amb el triple de mitjans. Un altre problema, per a mi essencial i greu, és que la creació contemporània no tingui pràcticament circuit a Catalunya ni a Espanya. Si això no s'arregla, malament. Catalunya va ser una potència europea quan el teatre de creació avançada -Fura, Comediants...- es veia a fora i aquí. I ara hi ha un divorci. En part pels ajuntaments i institucions d'aquí, que a l'hora de programar teatres, probablement per raons econòmiques, han tirat massa de fer el que es ven fàcilment sense portar el públic a coses més excitants. Si la conselleria de Cultura arriba al 2% del pressupost, serà molt important, però ho serà més veure amb què se'ls gastaran. Una part important ha d'anar destinada a fer entrar les arts al món de l'ensenyament, i una altra, a ajudar a fer que es vegi la creació contemporània.

Al cartell d'enguany hi ha molts noms internacionals clàssics del festival. On és l'equilibri entre el que coneixem i el que hem de conèixer?

— Nosaltres creiem que dels artistes internacionals que tenen una veu potent és bo veure'n l’evolució, si pot ser fins que perdin potència; per això portem Platel, Marthaler o Cassiers. Però aquí hi hem afegit noms com Christiane Jatahy, que per a nosaltres és boníssima, i tenim interès en seguir treballant amb ella perquè acabi dirigint artistes catalans. I cada any portem alguns noms nous.

Com està, econòmicament, un festival de 2,8 milions de pressupost?

— Anem any rere any, però més o menys amb estabilitat. Necessitaríem més antelació, de tres o quatre anys. Nosaltres ja estem parlant del festival del 2024 i tirem pel dret, però després ens trobem que l'Ajuntament de Girona ens ha abaixat un 15% el pressupost i el ministeri ens va donar la subvenció la setmana passada. Hem de tenir en compte que un festival com el d'Avinyó té un pressupost de 14 milions i que un teatre com el de Perpinyà té més pressupost que el TNC o el Lliure.