Joan Bibiloni: “No he fet una novel·la gai, és una rondalla d'amor prohibit entre homes"

PalmaTot i que va començar a escriure-la fa més de deu anys, no ha estat fins ara que el metge Joan Bibiloni Pou (Algaida, 1956) ha vist publicada la seva primera novel·la, Li diré Llibertat (La Campana, 2024). Aquesta història amorosa té tots els ingredients per seduir els lectors: un amor prohibit, la repressió social i el conservadorisme, la història de les migracions dels mallorquins cap a Amèrica i un llenguatge que el mateix autor compara amb el de les rondalles. Aquest Sant Jordi, Bibiloni signarà llibres a partir de les 12 h davant la llibreria Embat, a la zona comercial Els Geranis, a Palma.

Li diré Llibertat explica la història d’amor entre dos homes a principi de segle XX. La definiríeu com una novel·la gai?

— A mi la paraula 'gai' no m’agrada, com tampoc no m’agrada la paraula 'homosexual'. Especialment trob que 'homosexual' és una paraula lletja. Jo m’estim més parlar de marietes o, si tant voleu, de culers, que  eren la denominació que els donaven en aquell temps als homes que estimaven un altre home. En definitiva, a mi m’agrada dir que he novel·lat la història d’amor entre dos joves, un de mallorquí i un altre de foraster, ambientada a la primeria del segle XX, quan la pressió social era molt elevada i que dos al·lots s’estimassin estava mal vist. Aquesta obra no pretén ser una novel·la gai, jo pens que he fet una espècie de rondalla d'amor prohibit entre homes. La història comença amb el naixement del principal protagonista en una família de pagesos molt pobres. Devuit anys després son pare d'un d'ells els troba colgats in fraganti i engega el seu fill de Mallorca. Tots dos parteixen cap a Ciutat cavalcant una egua. Un cop són a Palma, s’embarquen en un vapor cap a l’Havana.

Trobaran aquesta desitjada llibertat, els dos amants, a Cuba?

— M’estim més no avançar gaire els esdeveniments de la novel·la, perquè el que m’agradaria és incentivar-ne la lectura entre el públic. De totes maneres, sí que puc dir que durant dècades en Tomeu i en Celestino viuran una gran passió. Ara bé, d’incomprensió aleshores n’hi havia a Mallorca i també n’hi havia a Cuba. De nin, record haver anat a unes matances, i sentir les converses del majors sobre joves del poble que havien emigrat a l’Havana i a Camagüey. Explicaven històries de les persones que eren de l’edat dels meus padrins i padrines, que feien vida a Cuba. Fins i tot deien que havien caçat cocodrils.

Aquesta és la primera novel·la que publicau, però és la primera que escriviu?

— Abans en vaig escriure d’altres que no es publicaren, i que estaven escrites en castellà. No vull dir que no tinguessin el seu interès, però el castellà no és la meva llengua, i escrivint en català em sent més jo, més natural. Si escric en castellà, sent que el resultat és un poc artificial. Un cop vaig tenir enllestida Li diré Llibertat, vaig presentar-la al Premi de novel·la Pin i Soler Ciutat de Tarragona. I en vaig ser un dels finalistes. Això va ser una gran alegria, perquè jo no feia comptes de res. Més content vaig estar que una editora s’interessàs a publicar Li diré Llibertat. Els comentaris que me n’arriben són molt bons. De fet, aquest dissabte vaig signar llibres a Sóller. La llibreria me’n preparà 25, i en vaig vendre 19. Trob que és tot un èxit. Fins i tot hi va haver persones que ja havien comprat el llibre feia temps, i vingueren perquè els el signàs. Un lector em va dir: “Joan, et vull donar l’enhorabona perquè el teu llibre m’ha agradat molt, però trob que és massa verd".

O hi ha escenes de contingut sexual?

— I tant! A mi no m’agrada fer voltes, m’agrada dir les coses clares. I descriure escenes de sexe entre dos joves per ventura ve de nou a qualcú, perquè encara hi ha persones a qui els pot xocar.

Hi ha alguna vinculació personal amb els personatges que heu creat?

— Home, la història està ambientada en una altra època i, per tant, tot és inventat. Però també és veritat que hi ha algunes coses meves. Per exemple, jo som metge i a la novel·la hi ha qualque personatge que és metge.

Vós sou algaidí. En Tomeu també ho és, d’Algaida?

— El meu personatge és originari d’un poble que m’he inventat i que es diu Binialfaraix. És un poble que en la realitat no existeix, però que podria ser qualsevol poble del Pla de Mallorca. He triat aquest nom perquè en llengua andalusina (la llengua que es parlava a Mallorca abans de la conquesta) vol dir “poble de l’alegria”. Fa 39 anys que visc a Sóller. Hi vaig arribar per fer feina de metge a la Creu Roja, atenent la que llavors s’anomenava la població transeünt. Es tractava d’atendre les persones que hi estaven de pas, treballadors de l’hostaleria o els mateixos turistes. Era una feina molt dura. Cada vespre hi havia trull: gent gata, infarts… Per això, al cap d’un temps vaig decidir obrir consulta privada com a metge de família. I fa just uns mesos que me n’he jubilat. A Sóller sempre m’hi he sentit molt bé, de tot d’una ja vaig trobar que la gent tenia una mentalitat més oberta que la resta de Mallorca.

Teniu qualque altre projecte en marxa?

— Ja he escrit la segona part de Li diré Llibertat, i m’agradaria molt que me la publicassin. A diferència de la primera, de bon començament la vaig escriure tota salada, és a dir, amb article salat. La segona part ja l’he escrita en la varietat del català estàndard de les Illes. Això té la seva lògica, si volem que allò que feim aquí tingui trajectòria a tot el domini lingüístic. De totes maneres, jo no renunciï a utilitzar les formes verbals pròpies de les Illes Balears, el nostre lèxic i, en qualque diàleg, també hi pos qualque conversa amb article salat.