Mariana Enríquez: "No hi ha res que faci més por a la gent de classe mitjana que la pobresa"

PalmaConvidada per la Fundació Juan March a una xerrada conduïda per Sergio Vila-Sanjuán, l’escriptora argentina Mariana Enríquez (Buenos Aires, 1973) ha tornat a Palma. El col·loqui, que va tenir lloc aquest dimarts horabaixa, va ser un repàs per la seva trajectòria, en què destaquen títols com Nuestra parte de noche o Las cosas que perdimos en el fuego, i hi deixà anar, amb el seu humor i lucidesa habituals, sentències com que “la gent molt molt rica no serveix per a res” o que “hi ha més terror en les imatges que arriben dels nins a Gaza que a qualsevol ficció”. Una estona abans vàrem poder mantenir una conversa amb ella i hi aparegueren noms com Stephen King, Barbie o Javier Milei, cosa que demostra la gran varietat de referents, opinions i interessos de l'escriptora. I és que l'inici de l'entrevista va ser un comentari que una seguidora de la seva obra no pot evitar fer-li: es fa molt difícil triar un grapat de temes a comentar amb ella perquè amb Mariana Enríquez una té ganes de parlar de tot. 

I, tanmateix, el llibre El otro lado, un recull d’alguns dels vostres textos periodístics, comença amb la confessió que us costa d’entendre per què hi ha aquesta idea que els escriptors sou capaços de parlar de tot. 

— Em sembla estrany en el sentit que sigui una opinió tan cercada i autoritzada. Crec que perquè un escriptor treballi bé amb les paraules no necessàriament té una comprensió del món i la política, o una connexió amb la gent que sigui millor que la de qualsevol altre ofici. Hi ha escriptors a qui interessa la política i són intel·lectuals públics, però n’hi ha d’’altres que no, que viuen a bombolles on només es relacionen amb altres escriptors. 

I sempre ha estat així?

— Abans hi havia un prestigi, dels homes de lletres, perquè venien de llocs poderosos, o eren importants, i fins i tot influïen a la societat. I em sembla curiós perquè hi ha vegades que jo no tenc res a dir, i d’altres que tenc una opinió però la tenc, per exemple, com a ciutadana interessada en la política. 

De fet, la situació política i social de l'Argentina nodreix i apareix de diferents maneres a la vostra obra literària. 

— Sí, hi ha un fet molt complex que hi apareix sovint i de múltiples formes, que és la crisi econòmica, i hi surt tant amb personatges de contes que es van haver d’exiliar com, per exemple, amb un conte que apareix a Los peligros de fumar en la cama. És un conte sobre un home pobre que arriba a un lloc amb el seu cotxe ple de coses, les seves coses, i tot el barri l’insulta i tots acaben tornant pobres com ell. És la gran por de la classe mitjana, la pobresa. Res fa tanta por a la gent de classe mitjana com la pobresa. I jo he treballat molt la crisi econòmica argentina, que és endèmica i llarga, i que es va fer més profunda encara amb la dictadura, que va triar el liberalisme i no va funcionar. Quan es tractava de fer coses, totes anaven acompanyades de corrupció i traumes financers. 

I de la situació actual, a pocs dies de la segona volta de les eleccions que poden dur Javier Milei a liderar el govern, què en pensau?

— És inexplicable el nivell del daltabaix que hi ha hagut, va arribar un moment en què les opcions progressistes no eren capaces de resoldre les necessitats de la gent, hi havia una distància amb les qüestions del dia a dia. I el canvi d’època du candidats, generalment per la dreta, que són molt cridaners. Parl de Meloni, de Johnson, de Trump, de Bolsonaro i, clar, de Milei. Són personatges que, per dir-ho d’alguna manera, tenen un percentatge de paròdia i de bogeria que connecta amb la desesperació de la gent que està disposada a fer un salt al buit abans de continuar amb la frustració. Jo mai votaria un candidat així i parl des del privilegi de poder decidir no votar-los. Ara, m’agradaria que en tots aquests països hi hagués una dreta més racional. M’he resignat i ja pens que, si ha de governar la dreta, que no sigui la boja o negacionista. Hauria de ser possible. 

No ho serà si guanya Milei a l'Argentina. 

— I seria molt greu perquè parlam d’un país molt ferm institucionalment i aquest senyor pretén anar enrere amb certs drets i la reacció de la gent pot ser molt violenta. No vull que hi hagi una rebel·lió popular ni gent que es mati pel carrer. Però és que tampoc es pot demanar a la gent que voti un candidat que és ministre de l’actual govern, si ho penses. És clar que jo el votaré, però és un disbarat, perquè no ha funcionat, el que han fet, i l’has de votar, no tens més remei. Aquests dies he estat a França i ho parlava amb uns amics que em deien que ells ja fa anys que ho fan així: allà voten contra Le Pen, qualsevol cosa, sempre contra Le Pen. I això és una degradació democràtica, no tens opcions per escollir. 

A més de pels interessos personals, estau molt connectada amb l’actualitat perquè us dedicau al periodisme; al periodisme cultural, més concretament. De quina manera us ha influït, això, a l’hora de ser escriptora? Us ha donat més agilitat, per exemple, per pensar i escriure?

— Sí, agilitza molt. Hi ha coses com la por a la pàgina en blanc que a mi no m’han passat mai. Pot ser escriuré tres pàgines que no em serviran l’endemà, però les faré perquè tenc la veu dins el cap que em diu que “necessit 6.000 paraules” i li faig cas. Allò de “m’ha de venir la inspiració”... No, no funcion així. I també et dona agilitat en l’exposició pública. El periodisme fa que t’acostumis a ser llegida i criticada, a publicar coses que no acaben d’estar bé o que podrien haver estat millor… Veus que no és per tant, que la gent se n’oblida. La primera vegada que llegeixes el teu nom al diari impressiona, però quan el veus cada dia allà mateix… L’altre dia un lector em deia que havia escrit un doi i, mira, la veritat, tenia raó. Aquest múscul també és important exercitar-lo.

Una de les darreres publicacions que han aparegut vostres és aquest recull d’obra periodística, El otro lado, editat per una altra gran periodista i escriptora, Leila Guerriero. 

— Ella és una escriptora que fa feina amb la realitat, que em sembla molt complicat. Negociar amb la realitat és dificilíssim; jo m’ho invent tot i no he de negociar res. I sí, va venir a recollir les coses que havia escrit, molta part de les quals estava encara en paper, i es va endur tres maletes de viatge enormes plenes d’articles. I jo no vaig voler participar en el procés de triar què hi sortia o no, o com hi apareixia res. Feia falta una mirada llunyana per fer això. 

Tant per parlar de Leila Guerriero com per parlar de vostè es fan servir sovint certes etiquetes, com a dones llatinoamericanes que sou, que en el vostre cas també es relacionen amb el fet que escrigueu terror. Com us relacionau amb aquests calaixets on sovint us fiquen en funció d’on sou o el gènere que treballau?

— Amb mi s’han emprat moltes etiquetes, quan vaig començar era “l’escriptora més jove d’Argentina”. Quina cosa més absurda, no? Perquè, no sé, pots ser la més jove i també la pitjor, però supòs que servia com a eslògan. Quan vaig començar a escriure terror, es demanaven per què em dedicava a una cosa que “desprestigiava”. Així que em van ajuntar a gent com Samantha Schewblin i van crear allò de la “nova narrativa argentina”, que… Nova, nova... [s’assenyala els cabells, entre grisos, negres i blancs] Tenim certa edat totes, ja, i estic bé però, tampoc és per tant. Em deien la princesa del terror i ara que tenc més anys ja he assolit la qualitat de reina del terror… [riu] I tot això m’ho puc prendre amb cert humor. 

La resta d’etiquetes ja no, no?

— Quan em batien com a dona llatinoamericana la cosa es comença a complicar perquè hi ha una qüestió identitària… Això del terror té a veure amb el periodisme, fins i tot amb el mercat del llibre, però la càpsula de dona i llatinoamericana, sí, és un fet, però que en una fira del llibre m'asseguin a una taula amb altres tres o quatre dones que també són dones i llatinoamericanes... No ho sé. Podem ser molt amigues, però venim d’experiències molt diferents, una dona argentina i una colombiana ni parlen igual ni tenen la mateixa història ni els mateixos traumes. Em frustra haver d’explicar que Llatinoamèrica, per molt que s’hi parli el mateix idioma, és un lloc enorme format per països molt diferents. 

I us passa?

— Sembla que encara s’hagi de transmetre això, sí. I em deman què passaria si féssim el mateix amb la literatura europea i ajuntàssim un francès, un alemany i un italià? A ningú li passa pel cap ajuntar-los per això. I em passa una mica el mateix amb el fet de ser dona, que de vegades tenc més coses en comú amb escriptors homes o trans. Hi ha com un esforç per ajuntar “autores que escriuen coses estranyes” i parlar del nou terror llatinoamericà escrit per dones quan et puc dir deu homes que ho fan igual de bé. 

I això és una sensació generalitzada, que teniu arreu?

— Mira, em va passar fa molt poc, que vaig anar als Estats Units i havia de fer una xerrada. Vaig veure que sota el meu nom havien posat “escriptora de color”. Jo no tenc cap inconvenient en què se’m qualifiqui així, entenc que com que no soc caucàsica em qualifiquin així allà, però a l'Argentina hi ha gent que veritablement ho és, que és indígena, que és afro, i que no va tenir les mateixes condicions que jo. Si en el meu país veuen que m’han presentat així em linxaran i tindran raó, perquè jo mai no he tingut les experiències que han tingut per això. La qüestió és que ho vaig dir i em van demanar per què ho podien canviar, i vaig dir que millor posassin “llatina” però tampoc els va convèncer perquè podia molestar els llatins d’allà. Així que vaig dir “idò posa argentina, o no posis res”. No podem no posar res? S’ha de poder no posar res!

En tot cas, com dèieu, amb l’etiqueta del terror s’ha produït, a més, un fenomen més enrevessat, que és que sembla que amb la vostra obra heu donat prestigi a un gènere, com si no el tingués abans. 

— El terror és un gènere que m’agrada i que sempre he estimat i estic contenta si la meva obra serveix perquè més gent l’explori. El que em molesta, que ja no passa tant, és allò d'“és més que terror” o “no és només terror”. Tot el terror és molt més que terror. Si hi ha gent que no en llegeix no passa res, com amb el realisme, que n’hi ha de genial i fantàstic i de més esguerrat. Jo el que tenc clar és que si hagués volgut fer una carrera com a escriptora en castellà no hauria fet terror. Si ho faig és perquè m’agrada, i entenc que hi ha molta gent a qui no li agrada. Com a mi no m’agrada… Jo què sé, Barbie. 

La pel·lícula o la pepa?

— Tot, tot, m’irrita el concepte Barbie [riu]. El que vull dir és que si jo volgués ser una escriptora prestigiosa no faria terror, faria qualsevol altra cosa, i si el que jo escric serveix perquè hi hagi gent que s’hi acosti estic encantada. Una de les meves escriptores preferides de gènere es valenciana, Pilar Pedraza, i sé que no es llegeix gaire la seva obra. Supòs que ser d’una altra època també l’ha condicionat, perquè és més major que jo i pot ser ara hauria tingut més visibilitat. 

En quin moment es produeix aquesta obertura cap a la literatura de gènere?

— És estrany perquè la cultura pop està lligada al terror i al fantàstic. Pesadillas, Jason, els zombies… Ara acabam de celebrar Halloween, i pens en The Walking Dead, Stranger Things, també amb exemples locals com 30 monedas o la pel·lícula que ha guanyat a Sitges, Cuando acecha la maldad… Cada generació té les seves fites del terror, sempre hi ha estat i no només en l’àmbit sobrenatural. Pensa en Tauró! Quanta gent no ha tingut por tota la seva vida dels taurons per culpa d’aquella pel·lícula? I això que de taurons n’hi ha només a tres platges d’Austràlia, que és d’on és el meu marit, i t’he de dir que quan vaig veure gent mossegada pels taurons em vaig adonar que realment mosseguen. 

Què vol dir?

— Que no són ferides netes, que són mossegades que tenen les marques i… [fa carusses mentre amb les mans gesticula com si arrebassàs bocins de carn] En tot cas, sempre hi ha hagut terror a la cultura pop i a la literatura no ha estat tan bo de fer incorporar-la. Pot ser és perquè és més difícil fer por, o perquè és un gènere massa popular, o perquè hi ha escriptors que no han sabut trobar les metàfores del terror i n’hi ha de molt òbvies. Twim Peaks és la història d’una al·lota assassinada i abusada per son pare, i per molt surrealista i boja que sigui la construcció és un feminicidi. Jo ho vaig veure amb vuit anys i no entenia res però és que hi és pertot: els slasher de matar adolescents tenen una lectura política sobre com disciplinar la joventut, de la mateixa manera que Stephen King treballa la violència als Estats Units, la gran potència cultural i militar. Carrie és una massacre escolar d’aquestes que veim sovint, ella ho fa amb la ment, però si li poses una arma, és ben clar. Els terrors socials fa estona que han penetrat la literatura. 

Per acabar, quina pregunta faria la Mariana Enríquez periodista a la Mariana Enríquez escriptora?

— [pensa una mica] Quan deixaràs de ser periodista? [es queda en silenci uns segons] Quan serà que et dediquis només a l’escriptura?