Oriol Pla: "No hi ha res més sexi que veure algú fent el que li agrada"

BarcelonaL’Oriol Pla (Barcelona, 1993) té l’habilitat de moure’s entre el teatre independent i l’audiovisual comercial mantenint l’ànima de pallasso que li va inocular el fet de néixer en una família de teatrers: a les entrevistes sempre hi treuen el nas els seus pares, Quimet Pla (fundador de Comediants) i Núria Solina (vinculada al Circ Cric), i la seva germana Diana. Des de molt jove ha fet malabars per tastar tot el que li agrada. Aquest divendres torna a ficar-se a la pell de Ragazzo dins el festival RBLS (al gener anirà a La Villarroel), al novembre continua la gira de Falaise amb Baró d’Evel a Madrid i al desembre recupera l’espectacle familiar Travy a la Sala Beckett. Al cinema hi té Girasoles silvestres de Jaime Rosales. El 2023 ja el té ple, amb una sèrie d’arrel barcelonina i altres projectes que no pot explicar. La seva agenda va pel 2024-2025. Viu entre Barcelona, Madrid i França, i assegura que té ganes d'afluixar el ritme però també té ganes de passar-ho bé.

Acabes de rodar Creatura amb Elena Martín i de presentar al Festival de Sant Sebastià Girasoles silvestres de Jaime Rosales, i tornes a Barcelona al teatre per presentar una obra petita, Ragazzo, que vas estrenar fa set anys. No és gens habitual. M’imagino que els teus agents et diuen: roda més!

— Que guai que vegis això perquè em costa d’explicar a algú què és per a mi ser a França creant al mig del bosc [amb Baró d’Evel]. Com li explico a la gent què és rodar amb l’Elena Martín? Difícilment puc demanar consell a ningú perquè no coneixerà totes les meves cares. Jo no volia representant perquè em semblava que em tirarien cap a fer televisió quan jo estava fent Odisseus amb els meus pares, amb 600 euros de pressupost, i aquesta era la prioritat.

¿Això té a veure amb el lloc d’on surts?

— I amb per què fas les coses. Esclar que mola poder anar a Sant Sebastià a la catifa vermella però també hi ha una part que pfff. I quan estàs en un bolo amb els col·legues és l’hòstia. Ragazzo ho havíem de tornar a fer per acabar-ho bé. Perquè va ser molt important per a mi. Era la primera vegada que sortia del cercle familiar i era amb un monòleg.

L'obra parla de l’antiglobalització i, pocs anys després, ja no se'n diu res perquè hem passat de pantalla. Però l’ecologisme en el fons demana el mateix.

— Replantejar els models econòmics, no capitalistes anarquistes sinó capitalistes liberals. Per a mi Ragazzo parla molt de la joventut. Quan la faig no estic tan pendent del discurs en si, com de les ganes de tenir un discurs, que és més universal. Perquè la gent de dretes també vol canviar el món, també hi ha idealistes de l’Opus.

Tu has agafat alguna bandera?

— La bandera de la nostra generació és el feminisme, més que res polític de partits, que jo últimament tinc una mica d’embolic. El Procés el vaig viure com una cosa molt propera. L’1 d’Octubre vam estar a l’escola amb la meva família i va ser molt fort, i el dia 3 també, amb la Brimo que gairebé ens atropella. Jo tinc amor, curiositat i respecte per les cultures i idiomes. I veia situacions injustes. Però quan veig que el discurs català agafa el mateix to que el fatxa espanyol, em poso nerviós. I és llavors quan és interessant poder veure-ho des de lluny, veure la gent com protesta a França o la gent d’esquerres de Madrid, això m’ha donat perspectiva. La pertinença a una cosa per oposició i anar a cegues en aquest sentit em posa en alerta, perquè és quan el pensament crític desapareix.

¿El teatre ha sigut la teva manera de militar?

— El teatre és com entenc la vida, és una identitat. És una paranoia perquè és com una metàfora de la vida mateixa: surts a la palestra a què et validin, a demostrar, a transitar, t’hi sents observat. Jo i la meva germana estem molt marcats pel teatre, l’artesania, el directe, el teatre de carrer. Per molt que faci moltes coses és en el teatre de carrer on em sento més a casa i més a gust, encara que sigui la cosa més catastròfica, més imperfecta, menys glamurosa i a vegades fins i tot dolorosa, però hi ha alguna cosa que és una meravella.

Travy permet veure dins d'aquesta família. ¿Sempre vas tenir clar que series artista?

— Sí, jo volia ser pallasso, volia ser Charlie Rivel. A l’adolescència se’m van obrir altres coses i vaig veure on m’ubicava. Distanciar-me de la família em costa una mica, perquè començant tan precàriament a nivell teatral, sent un bloc, tots quatre, on els rols de jerarquia són molt dinàmics, i hi ha una senació de comunitat i de cuidar-nos, i això genera un vincle. Quan vaig començar Travy tenia 23 anys i vaig pensar que tenia la legitimitat per parlar d’això, honestament. Tot i que també tinc ganes i por de trencar amb tot això, hi fantasiejo. Crec que ja és una miqueta tard. Jo el cinema no deixo de prendre-me’l com una commedia dell’arte. Vaig anar a fer Girasoles silvestres per passar-m’ho bé, des de la màscara.

Vols dir que on parles de tu és al teatre?

— És amb el joc. Les nostres infàncies són la nostra pàtria, no?

La teva carrera et podria dur molt lluny d’aquesta pàtria. Has tallat aquest camí?

— Algunes vegades m’he frenat. La meva família m’ha donat molta arrel i a la vegada, com totes, aquesta arrel potser no m’ha permès... sempre m’han dit: "Això puja, baixa, no t’ho creguis, segueix treballant". Per tant, quan hi ha hagut una onada que anava cap amunt he pensat que baixaria i quan ha baixat he pensat que pujaria. Tranquil i disfrutant. Però sí que he pensat que no podia fer algunes coses per no deixar-los penjats, projectes de televisió o anar a currar a Madrid. Sentia que anar a Madrid era trair els meus, el que era autèntic. La meva xicota llavors em va dir: "Uri, pots anar-hi i no deixaràs de ser un cabareter, no deixaràs de ser qui ets". Tenia un prejudici i crec que he anat evolucionant.

Ara ho vius diferent.

— Sí. En el fons, el cinema ha sigut el meu camí. Allò el meu pare i ma mare no ho coneixien tant. Jo he descobert aquesta illa que ells no havíen explorat.

Amb les ofertes que tens, ¿has sentit que se’t podia escapar de les mans?

— Sí, ara fa poc se’m podia haver escapat de les mans i em va agafar molta ansietat. Era una sèrie amb molts diners, una proposta molt xula, amb espases i cavalls, amb un director de Hollywood com a productor i un director sud-americà amb un Oscar, i havia de marxar mesos a Mèxic. Però jo llavors estava treballant amb el Blai Mateu, en un projecte que era molt guapo, i vaig pensar "No em toca". Si ha de passar, passarà. Escar, és una putada la tele, el cinema, l’star system, perquè jo també sóc vanitós i de vegades desitjo ser-hi. Però quan arribo cansat a casa després dels bolos d’Espai Dual o Travy hi ha alguna cosa que és que... m’agrada molt. És autèntic. No deixaré mai de fer teatre on la comunitat sigui important. I si faig cinema i televisió aniré provant, però si no tinc alguna cosa a explicar i la gent amb qui treballo no m’agrada humanament, el viatge no em val la pena. Perquè jo vaig a tope, i no puc anar a tope amb una cosa que no hi cregui del tot. Només m’ha passat una vegada i ho noto molt.

Al llarg dels anys ja he llegit uns quants articles sobre tu de "la nova promesa".

— I ningú s’hi fixa! [riu]. Jo no tinc ni Instagram ni Twitter i no m’assabento de res.

No pots ser un actor de menys de 30 anys sense xarxes!

— Per què? El fet de vendre’s no m’agrada. El mercantilisme està ficat dins de les arts. L’art és un mercat. No hem aconseguit que sigui un bé, un pilar. Hem de vendre, hem de convèncer, hem d’entretenir. Sí que tinc un conflicte en com em mostro, en una era en què el control de la pròpia imatge és una eina política. A nivell personal, no em vull enganxar a les xarxes. I tampoc vull alimentar la pròpia percepció, posar-me a fer-me fotos. Ja canto davant de 800 persones i ensenyo el cul en una pel·li. Potser tinc una autoestima molt fràgil i estar pendent que em validin i m’estimin sé que requeriria massa energia i que em causaria més dolor i patiment. Potser em pot donar més inseguretat. O vanitat. I si és així estàs perdut com a artista i com a persona. Me’n vaig apartar fa molt de temps.

La relació dels actors amb les xarxes pot ser perversa.

— Em deien que potser m’agafarien per a feines si tenia Instagram. La meva resposta era: "Si els d’aquesta feina em volen agafar pels meus seguidors d’Instagram ja et dic jo que aquesta feina no la vull".

Però pot fer-te arribar a grans públics. Ets ambiciós?

— Soc ambiciós, intento no ser avariciós. La utopia serveix per caminar. Però m’imagino més estar fent algo amb col·legues i gent estimada, algo que tu sents i que a la gent li moli, que no pas fer una pel·li amb tal persona a Hollywood, perquè potser és una puta merda. Jo tinc ambició perquè em ve de gust anar més lluny o més profund.

El Soleràs d’Incerta glòria o el quillo de Girasoles silvestres, com els treballes?

— El Jaime [Rosales] treballa des de la improvisació, des de la veritat, i jo això només ho veia possible si feia una encarnació. Vaig canviar una mica el mètode, vaig investigar i vaig entendre que el meu interior és el meu taller i que jo decideixo com fer les coses i com passar-m’ho bé. Hi va haver molta relació amb mi mateix. Mikhaïl Txékhov parla de les distàncies entre l’actor i el personatge. Jo hi tenia molta distància, per la violència, la masculinitat, la validació, la superioritat, la jerarquia social, molts aspectes. I vaig treballar això: un Oriol superfràgil, insegur i delicat, i l’altre era tot el contarri. Era a casa i em gravava al mirall, i feia de Doctor Jekyll i Mr Hyde. Va ser un salt sense paracaigudes.

Després d’un festival com Sant Sebastià et costa tornar a la normalitat?

— Quan torno de gira de França o de Sant Sebastià m’agafa un baixon important. És molta intensitat i després sol a casa m’agafa un relativisme que em replantejo la vida i la mort. Tots nedem segons el corrent i l’aigua. Jo intento ser el màxim d’honest al lloc on sigui. Sent una persona que sempre ha anat amb roba deixada i de segona mà, em va costar molt entendre que el fet de posar-se un vestit no té a veure amb la vanitat i el narcisisme, que és feina. Ho puc disfrutar i no necessito anar amb les meves sabates velles per cridar l’atenció, que és el que no vull.

Amb la teva feina, on vius?

— Tinc el camp base a Barcelona, la meva xicota a Madrid i la feina entre Madrid, Catalunya i França. Estic intentant frenar una miqueta. Perquè casa meva és un desastre. Fa dos anys que em vull comprar un sofà. Frenar i veure que potser no tot és a la feina. Cuidar les relacions amb la família, les amistats, l’espai, la comunitat, la natura. I buscar les coses que t’agraden, perquè està tan unit amb mi el teatre que quan tinc temps lliure tot és per a un projecte. El preu que pagues és la soledat. És molt solitari. Tinc amistat amb la gent amb qui treballo, i tinc altres amistats molt fortes però que veig de tant en tant. Jo si vull plantejar-me un viatge llarg ha de ser el 2024 o 2025.

La soledat és el preu de l’èxit?

— És el preu que pago per poder fer tot el que vull fer o puc fer. És molt boig perquè he fet clown i teatre de creació, he fet teatre de text, cinema independent, sèries mainstream, circ, i que guai poder-me expandir, però a vegades m’agradaria escollir una cosa per aprofundir-hi. No ho sé, encara estic provant.

Et sents així.

— Penso de veritat que som joves fins als 68. La crisi dels 30? Si veig que la tenen als 40 i als 50 i penso: així que tota l’estona és el mateix! És que no hi ha res a solucionar! Em recordo sovint que puc provar, que t’has de perdre en el procés, que hi ha moltes il·lusions. Si algú vingués a veure les hores que li fotem, és de malalts del cap. A la vegada, no hi ha res més sexi que veure algú fent el que li agrada. Es veu que en els estudis d’erotisme hi surt que t'erotitza molt quan l’altre és lluny i per tant juga la imaginació, i quan la veus brillar, a l’escenari, i pot ser la cosa més tonta o més elevada, però brilla. Estem més preocupats pel que hauríem de fer que simplement de fer el que ens agrada, i això pot ser molt revolucionari. Sempre he admirat els artistes que creien en el que feien. Van Gogh, Antonin Artaud. Ara mirem què hem de fer per ser exitosos, perquè si seguim el nostre camí potser a ningú li agrada i això és supertrist. Potser és més sa per a l’ànima viure un fracàs feliç que un èxit horrorós.

Ara que parlaves de la teva xicota. La fama. Et sents observat?

— No. Una vegada ens va perseguir un paparazzi i jo no veia res. Ella: "Mira, paparazzis". I jo: "What?" I ella: "Corre!" I jo: "Cap a on?" Una vegada a Formentera estàvem amb uns amics actors, el Ricardo Gómez, el Nao Albet, la meva xicota... I una amiga i jo anàvem en boles. Estavem en una barqueta i van veure que ens feien fotos. I al cap d’uns dies: "Oriol, que quasi surts a l’¡Hola!" Sortia una foto de la meva xicota amb un amic: "Irene Escolar i el seu nou nòvio". I a mi i l’altra noia en boles, que érem al costat, ens havien retallat. És que no saben ni qui soc! Així que sentir-me perseguit, en absolut. M’agrada no haver de defensar la meva intimitat.