Yolanda Sey: “No m’agrada l’etiqueta de «negra catalana»: puc ser catalana i ja està?”

Han passat quinze dies dels premis Gaudí i encara ressona el discurs de Yolanda Sey (els Hostalets de Balenyà, 1991). Cinc minuts carregats d’ironia per denunciar els (pocs) papers que les actrius negres tenen al cinema català. Què ha passat després de la seva intervenció a la gala, què significa ser negra a Catalunya i el viatge dels seus pares de Ghana a Osona són els eixos sobre els quals gira aquesta conversa amb una actriu i cantant a la qual hem vist fent música amb les seves germanes a The Sey Sisters, actuant al Teatre Nacional o al Lliure i presentant un programa de llengua, El llenguado, a TV3.

L’1 de febrer va fer 40 anys que la teva mare va arribar de Ghana a Catalunya. Quina ha estat l’última vegada que n’heu parlat?

— En vam parlar ara per Nadal, allò que comences a mirar fotos i àlbums. Van sortir molts detalls que no sabíem. Per exemple, que ella va venir el dia del seu aniversari, l’1 de febrer, amb 24 anys. Molt fort.

Com has reconstruït aquell dia, a partir del que t’han explicat?

— Que va venir un febrer, que als Hostalets de Balenyà nevava, que era el primer cop que sortia de Ghana, que no havia agafat mai un avió, que va viatjar amb dues nenes petites, de quatre i dos anys, que va fer Ghana-Madrid, que van perdre el vol que les portava a Barcelona i que llavors van agafar un taxi que les va portar de Madrid als Hostalets. Ella no sabia com fer-s’ho, ningú li sabia explicar quin altre transport podia agafar. Molt poca gent parlava anglès en aquella època...

M’imagino el taxista de Madrid quan la teva mare li va dir: “Porti’ns als Hostalets de Balenyà!”

— El taxista segur que no sabia on eren, els Hostalets. El meu pare estava treballant en un hotel de Premià quan van arribar la meva mare i les meves germanes. Les va acollir una amiga. Van estar un o dos mesos sense el pare, elles tres soles. Van arribar vestides d’estiu i van veure nevar per primer cop. I sort que els van comprar roba d’hivern. Ho recorda molt dur, esclar.

El teu pare ja era aquí. Fent què?

— Un amic seu de Ghana el va trucar des d’aquí dient-li que en un hotel li havien ofert feina de músic i buscaven un bateria. Li van fer un contracte per treballar mig any en un hotel de Premià i mig any en un hotel de les Canàries. I al cap d’un any va portar la seva dona i les seves filles per fer vida aquí.

I passen 40 anys, pràcticament dia per dia, i m’imagino la teva mare veient el discurs reivindicatiu de la seva filla Yolanda a l’últim gala dels Gaudí. Què et va dir després?

— Estaven molt emocionats i molt orgullosos, tots dos. “És que tu no tens pèls a la llengua”, em repetia tota l’estona la meva mare. La part més activista l’hem tret d’ells. El meu pare va ser el primer president d’una associació ghanesa d’Osona i ells, des de sempre, han tingut molt present que la comunitat és molt necessària. Que tothom estigui bé, no que només nosaltres aconseguim “lo nostre” i ja està. Un cop ho hem aconseguit, com fem que tothom pugui estar millor? I això ho he tret d’ells. 

Quan va ser l’última vegada que vas anar a Ghana?

— Va ser just abans de la pandèmia, i va ser molt fort. Feia molts anys que no hi anava. En total hi he anat tres cops. És una sensació molt estranya. M’enrecordo que estava llegint Hija del camino, de la Lucía Mbomio, que parla d’aquesta dualitat de les filles de migrants que naixem aquí però estem en aquests llimbs d’identitat. Se suposa que hauríem de sentir-nos d’allà, però hi vam anar i la sensació que vaig tenir va ser que clarament no soc d’allà. Tothom ho està veient. Soc europea totalment. Tothom em deia o francesa o americana. La llengua tampoc la sé, parlo anglès, em vesteixo i actuo d’una manera que no és la d’allà, tothom ho veu. Vaig entendre més d’on venen els meus pares, els vaig entendre a ells, però no a mi. 

El que expliqueu tanta gent: “No soc de Ghana, però tampoc soc de Catalunya. Llavors d’on soc?”

— Esclar, jo em sento d’aquí, però hi ha molta gent que em va recordant que tampoc soc gaire d’aquí. Vaig allà, no em sento d’allà, i la gent em reforça aquesta idea. És una sensació agredolça. Tinc aquesta identitat que està als llimbs.

Quina ha estat l’última vegada que algú t’ha recordat que no ets catalana?

— Ara pels Gaudí, comentaris del discurs, sobretot per Twitter. Cara a cara la gent no m’ho diu gaire. Et trobes la pregunta: “I d’on ets?” “Soc dels Hostalets de Balenyà”. “No, no, però d’on?” T’estan dient que ets negra i no pots ser d’aquí. Al final els pregunto: “Realment què vols saber? M’estàs demanant per què soc negra. Vols saber això? Doncs pregunta-m’ho directament, perquè m’estàs donant a entendre que no soc catalana”.

Quina ha estat l’última vegada que has pensat, si és que ho has pensat mai, “M’agradaria ser blanca”?

— De petita molts cops. D’adulta no tan conscientment, però sí que m’agradaria passar més desapercebuda als espais. Aparec i dono la nota, hi ha alguna cosa que és diferent. Aquesta sensació de voler passar desapercebuda l’he tingut moltes vegades. 

I per què de petita volies ser blanca?

— Per no rebre insults, per la discriminació, per no sentir tota l’estona “negra”, “negreta”, “ves-te’n al teu país”, “marró”. A l’escola, a l’institut, al carrer... I al final penses:“Si fos blanca no em dirien tot això”.

Quants alumnes negres hi havia a la teva classe?

— Érem dos, en Carlos i jo. I a l’altra classe hi havia la Katy, perquè som bessones i ens separaven. En aquell moment hi havia molt poca gent negra als Hostalets, però als pobles hi ha una cosa molt positiva, i és que al final som les filles d’en Randy i la Regina, que viuen al carrer Nord. Vaig tenir una infància molt bonica, però després, parlant amb els meus pares, veus que hi havia situacions racistes, però de petita no ho vaig viure així.

Quina ha estat l’última vegada que tu has tingut una actitud racista?

— Uauuu, ara no sabria què dir-te... Mira, a vegades veig un grup de nois adolescents marroquins i tinc una mica de dir... “Ai!” I això és una actitud racista, ho reconec. És pel missatge que tenim socialment: que si són violents, que vigila. Són actituds racistes que tinc al cervell. Em passa amb grups de nois, també per la masculinitat i tot el que comporta.

Per tant, el racisme no és patrimoni dels blancs?

— No, no, esclar. És sistèmic, està incrustat a la nostra societat, igual que el masclisme. Hem de tractar-ho com una cosa greu, que hi hem de fer alguna cosa, però des d’un lloc en què assumim que és així, que totes ho som. Treure la part moral del racisme. És una actitud que hem après i, tal com l’hem après, hauríem de ser capaces de desaprendre-la.

Quantes ofertes de feina t’han arribat aquests últims dies, després del teu discurs als premis Gaudí?

— L’endemà, la meva representant va rebre dues o tres trucades per oferir-me càstings per a pel·lícules. És bo i alhora em reafirma que les coses s’han de lluitar. Si no defenses el teu punt de vista, si no reclames el que creus que és necessari, les coses no es mouen. I això és un clar exemple, va tenir una reacció molt ràpida. 

Algun polític present a la gala dels Gaudí t’ha fet arribar algun missatge?

— L’Ada Colau va parlar del discurs, i és una persona que sempre ha estat allà. I òbviament la Basha Changuerra, que és la meva supergermana.

La candidata de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona. Què vas votar a les últimes eleccions?

— Hahahaha. Jo, la Basha.

Tu has fet música amb les Sey Sisters, teatre en llocs com el Lliure o el TNC, has presentat un programa a TV3, El llenguado, amb Guillem Albà... La teva és una història d’èxit, no?

— Sí, sí, totalment. Una de les coses que em van fer acceptar la proposta del discurs als Gaudí va ser assumir el privilegi de tenir feina. Pots perdre feina, quan estàs criticant la gent que te n’ha de donar. Els estàs dient a la cara que no s’està fent bé, hi ha molt perill. 

Suposo que té a veure amb el que deies dels pares: una cosa és com et vagi a tu, i l’altra, que hagis de reivindicar una colla de coses per al col·lectiu. ¿Tu podries fer un discurs, en una gala, explicant el que ha anat bé, el que sí que ha funcionat els últims anys?

— Sí, sí que ho podria fer. El que passa és que el que està bé ja ho sabem. El que ajuda a millorar és dir les coses que fan falta. Òbviament, està bé dir que no estem on estàvem fa deu anys, o en fa dos, hi ha hagut moviment. Estem millor, però no és suficient. Anar a una gala a dir que estem millor ens col·loca en un lloc d’estar conformes. I no estem conformes, tal com està la situació. 

Quina ha estat l’última vegada que t’han dit que parles un català molt bonic?

— [riu] Això em passa al dia a dia. Jo visc a la Salut, però faig vida a Gràcia. Em passa comprant: “Ai, que bé que parles català”.

¿La gent se’t dirigeix en català o en castellà?

— Bastant en castellà. I jo continuo parlant en català, i a vegades ells segueixen en castellà o en algun moment ho entenen i canvien.

Això també és un tic racista, pensar que una persona amb la pell negra no pot parlar català.

— Sí, totalment. Assumir pel meu color de pell que no m’entendràs... Ja em diràs.

Quina ha estat l’última vegada que per ser negra has tingut problemes per llogar un pis?

— Jo, no, però la meva germana Kathy sí que n’ha tingut. I moltes amigues, i molts companys. Veus que fins i tot per obtenir un habitatge, que és una cosa que no hauries de lluitar, et veten pel teu color de pell.

Completa la frase: “Ser negra a Catalunya...”

— Ser negra a Catalunya... és complicat. Haver de ser forta i valenta. Un dels adjectius que em diu molta gent és valenta, i a mi m’agradaria no ser-ho. T’has de fer com forta, sí.

Quina ha estat l’última nit que no has dormit?

— Ah, abans dels Gaudí vaig dormir molt poc. Molt poc. Estava molt nerviosa, al llit tota la nit anar repassant el discurs. A mesura que arribava el dia, m’adonava de la responsabilitat que tenia. Patia per saber-me’l molt bé i anar tranquil·la. Quan vaig acabar em vaig treure un pes de sobre, i l’endemà vaig dormir molt bé.

Quina ha estat l’última vegada que has hagut de tractar amb la policia?

— Va ser un cop que vaig trobar una cartera, i em van fer unes preguntes molt estranyes. “On l’has trobat?”, “Què hi havia en aquesta cartera?”, “A què et dediques?” Estava fent un bon acte i em van qüestionar a veure si era jo que havia robat els diners. Una història molt estranya. Era a l’estació de metro de Fontana, amb els Mossos, em sembla. En moments així t’adones que hi ha tractes diferents i que la policia, com tot el sistema, també és racista.

Quin és l’últim projecte que tens entre mans?

— No sé què puc dir i què no. Ara estaré treballant amb una companyia teatral a França, i això em portarà uns dos anys de feina. 

Les dues últimes són iguals per a tothom. Saps alguna cançó d’El Último de la Fila?

— No, crec que no.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves. Acaba-la com vulguis.

— Doncs que el discurs als Gaudí ha generat debat de què és ser català, i sento que s’està tornant a posar l’etiqueta de “negra catalana”, i no m’agrada. Puc ser catalana i ja està? Sense cap altra etiqueta. Soc catalana, i no cal cap altre adjectiu.e