No te'n perdis ni una

La setmana que comença, amb Marcos Torío

Revisaré els horaris de la cartellera per escapar-me a veure la primera pel·lícula conjunta de María Alché i Benjamín Naishtat. El protagonista de Puan –que és com tothom coneix la Facultat de Filosofia de la Universitat de Buenos Aires– és Marcelo (Marcelo Subiotto), un professor de Filosofia que ha de competir amb un altre docent més carismàtic i manipulador (Leonardo Sbaraglia) per la càtedra que ha deixat vacant la mort inesperada del mentor de Marcelo. La cinta és també una reflexió sobre una Argentina que mai aconsegueix l’estabilitat política i social. Va guanyar els premis al millor actor (per Subiotto) i al millor guió al darrer festival de Sant Sebastià. CineCiutat.

Assistiré a la presentació a Quars Llibres d’Una ombra blanca (Edicions 62), la darrera novel·la de Carme Riera. Hi intervindran la periodista Cati Moyà i l’actriu Catalina Solivellas, que en farà una lectura dramatitzada. Riera conta una història de culpa i redempció que entrellaça diferents veus del present i del passat per resoldre un misteri. Dilluns, 15 d’abril, a les 19 h. 

Obriré per llegir Neguit permanent, la novel·la de Tsitsi Dangarembgare sobre el trànsit de la infantesa a l’adolescència de Tambudzai: vol estudiar per deixar enrere la vida lligada a la terra. L’Agulla Daurada. 

Veuré els primers capítols de Ripley. Intentaré oblidar-me del magnètic i inoblidable Jude Law a l’adaptació que va fer Minghella. Aquí l’atracció és el psicòpata que dona nom a la novel·la de Patricia Highsmith, al qual interpreta Andrew Scott. Netflix.

Visitaré l'exposició Constants vitals al Casal Solleric de Luis Gordillo, la més gran que l’artista ha fet a les Balears. La mostra reuneix alguns dels seus treballs principals del segle XXI amb un plantejament dialèctic i no cronològic. La revisió aprofundeix en les línies de recerca més destacades del seu període final i incideix en les tècniques de dibuix, la seva fixació per les cares i la creació d’extensos collages fotopictòrics. Fins al 9 de juny.

La setmana que comença, amb J. A. Mendiola

Recomanaré anar al Principal de Ciutat, on l’Orquestra Simfònica obre les portes al públic infantil. Una manera de fer planter sense menystenir l’essència de la música clàssica, ans al contrari. Una bona prova d’això són els compositors que formen part d’aquest recorregut, centrat en el final del segle XIX, en què campava la sempre esbojarrada Belle Époque, com són Jacques Offenbach, Maurice Ravel i el seu famós Bolero, La consagració de la primavera d’Igor Stravinski, i el Prélude à l’aprés-midi d’un faune, entre d’altres, amb una posada en escena que recrea les millors pintures de l’impressionisme. Nigel Carter, perquè no pot ser d’altra manera, en serà el mestre de cerimònies. Dijous, 18 d’abril, a les 20 h.

Aniré a la sala Petita del Principal de Ciutat, on Iguana Teatre ofereix el seu darrer muntatge, Filles de la Misericòrdia, la història de quatre dones que han passat la infància a la Casa de la Misericòrdia. Interpretada per Ana Berenguer, Rebeca del Fresno, Catalina Florit i Irene Soler. Dirigida per Pere Fullana i amb dramatúrgia de Pere Fullana, Carme Planells, Alfonso Plou i Aina Salom. Divendres 19 i dissabte, 20 d’abril, a les 20 h i diumenge 21 a les 18 h.

Conduiré fins al Principal d’Inca per veure Sílvia Bel interpretant Emparaulant Turmeda, acompanyada per Miquel Joan a la guitarra i la veu de Neus Borrell. Una commemoració dels 700 anys de la seva mort a Tunis, on va viure, convertit a l’Islam, amb el nom d’Abu Muhàmmad Abdallah. Divendres, 19 d’abril, a les 20 h.

Llegiré les 414 pàgines del Diario del viaje a Italia, por Suiza y Alemania (1580-1581), de Michel de Montaigne. Un dietari que va escriure tot just veure publicats els seus famosos i mai suficientment ben ponderats Les essais, quan amb el seu secretari, també autor de les notes del viatge, va agafar els tapins i va recórrer, anotant tot el que feia i veia, els dos països del títol. Ed. Acantilado.

Entraré dins el canal de CaixaForum+ per veure el documental El Kàiser de l’Atlàntida, dirigit per Sebastian Alfie, sobre l’obra que varen compondre Viktor Ullmann i Peter Kien al camp de concentració de Terezin l’any 1943. Una al·legoria sobre la follia i la mort amb la qual Hitler va sembrar la història. Els autors i els membres del repartiment varen ser assassinats a Auschwitz dues setmanes després del primer assaig de la peça. La partitura es donà per perduda i 30 anys després el director d’orquestra britànic Kerry Woodward va aconseguir estrenar-la.