No te’n perdis ni una

La setmana que comença, amb Marcos Torío

Visitaré l’exposició retrospectiva que el Casal Solleric dedica a Tomeu Ventayol (Alcúdia, 1945), una oportunitat per repassar la trajectòria d’un artista que destaca per crear obres depurades, molt austeres formalment i d’una gran simplicitat compositiva. Hi podré comprovar com ha evolucionat la seva producció escultòrica, sense renunciar en cap cas a l’experimentació en el pla pictòric. Les referències artístiques de Ventayol són moltes i variades: l’abstracció geomètrica, l’arte povera, l’objet trouvé, l’informalisme o l’expressionisme abstracte, entre d’altres. Les posa sempre al servei d’unes propostes amb un gest mínim, però no exempt de força. Fins al 26 de maig.

Compraré una entrada per veure HLM Pussy, pel·lícula que conta la història de tres amigues adolescents, inseparables des de la infància, que debaten com reaccionar a una situació d’assetjament i a una agressió sexual. La directora Nora el Hourchs mostra els condicionants racials, econòmics i religiosos que té posar en pràctica el feminisme. CineCiutat.

Obriré Triomfador, la novel·la de Joan Jordi Miralles sobre un adolescent que entra a La Masia del Barça com a jugador de bàsquet. Plasma un ambient de competitivitat, violència i abusos entre els companys. Males Herbes.

Comprovaré si els germans Laura i Alberto Caballero han aprofitat Muertos S.L. per fer una bona comèdia (negra) amb els personatges d’una funerària, que intenta liderar un encarregat ambiciós i mesquí interpretat per Carlos Areces. Movistar Plus.

Aprofitaréuna escapada a Menorca per veure al teatre Principal de Maó l’espectacle de dansa Runa, de la companyia Lali Ayguadé. Guanyadora dels premis Max a la millor coreografia i la millor intèrpret femenina, proposa una nova recerca des de l’abstracció. Ayguadé balla amb Lisard Tranis en una peça cinematogràfica que es mou entre el record i el present. L’escenografia de runes evoca un lloc poètic més enllà de la guerra i el covid. Dissabte, 27 d’abril, a les 19 h. 

La setmana que comença, amb J. A. Mendiola

Volaré fins a Madrid per veure i escoltar al Teatro Real la versió de Los maestros cantores de Nuremberg, del director d’escena Laurent Pelly, la primera que fa de Richard Wagner, per cert, l’única gran comèdia que va signar l’insigne compositor alemany. Es tracta d’una truculenta i divertida història sobre un concurs de cant en el qual el premi és la mà de la filla de l’organitzador. Intrigues i embolics sense fi que no lleven ni un gram de monumentalitat a la peça que dirigeix Pablo Heras Casado, i que interpreten Gerald Finley, Jongming Park, Paul Schweinester, José Antonio López i Leigh Melrose, com a Sixtus Beckmesser, entre molts altres. Diumenge, 28 d’abril, a les 17 h.

Aniré fins al teatre Principal d’Inca, on Alberto San Juan escriu, dirigeix i interpreta la comèdia musical Macho grita, que, entre moltes altres coses, diu al programa de mà que és “una temptativa per identificar qui som nosaltres i qui són els altres i per què la guerra entre ambdues parts”. Gairebé un monòleg amb música i músics sobre l’escenari. Dissabte, 27 d’abril, a les 20 h.

Escoltaré els Bioclàssics de la comunicadora i cantant de jazz Sheila Blanco al teatre Principal de Ciutat. Un recorregut per algunes partitures clàssiques de Beethoven, Mozart, Bach, Debussy, Ravel… acompanyada al piano per Francesc Blanco. Dijous, 25 d’abril, a les 19 h.

Llegiré El peso del mundo, de Peter Handke, editat per Adriana Hidalgo i traduït per Nicolás Gelormini. Un dietari en el qual l’escriptor cada dia va anotant totes i cadascuna de les percepcions que li venen al cap i que pensa que, en un moment o un altre, li poden servir com a material literari per a alguna de les seves narracions.

Veuré la comèdia que dirigeix Michel Gondry, el guanyador de l’Oscar per Oblida’t de mi, titulada Le livre des solutions, on conta la història d’un director una mica foll, una mica complicat, que quan es baralla amb els productors de la seva darrera pel·lícula perquè no entenen res es refugia en un petit poble de França amb la pel·lícula sota el braç, amb la intenció d’acabar-la. Allà començaran a sorgir una infinitat d’idees, tot un broll de creativitat que s’anirà convertint en el llibre de les solucions, una guia per resoldre els seus problemes. Filmin.