No només una icona sexual: les altres cares de Marilyn Monroe

Barcelona“Els seus pits estan fets de granit però el seu cervell de formatge suís”. Amb aquesta frase –bastant poc elegant– Billy Wilder va definir Marilyn Monroe. Director i actriu van treballar junts dues vegades i el cineasta va jugar un paper cabdal en la construcció de Monroe com a icona sexual. Ell és el responsable d’una de les imatges més recordades de la història del cinema: Monroe a La temptació viu a dalt amb el vestit blanc que voleia a causa de l’aire que surt de la reixeta del metro. “Al principi tot era innocent i divertit, però Billy Wilder seguia rodant i rodant i un grup d’homes no deixava d’aplaudir i cridar «Més, Marilyn, més, deixa'ns veure més». El que se suposava que havia de ser una escena divertida va acabar sent una escena sexual”, va explicar l’actriu sobre el rodatge d’aquesta seqüència, que va haver de repetir fins a 14 vegades en un cèntric carrer de Nova York i 40 cops a l’estudi. 

L’estampa de l’actriu amb el vestit aixecant-se per efecte de l’aire és segurament una de les que més va contribuir a convertir-la en un objecte de desig i, alhora, va dificultar que se li reconeguessin els mèrits interpretatius. “Un sex symbol acaba transformant-se en una cosa, i jo simplement odio ser una cosa”, afirmava Monroe, a qui aquesta setmana es recorda amb l’estrena de la pel·lícula Blonde a Netflix. Ella no era, en efecte, “una cosa”, i darrere de la seva bellesa i el seu tràgic final hi ha una figura que en els últims anys ha estat reivindicada per la seva intel·ligència i restituïda pel moviment feminista. Malgrat el que pogués pensar Wilder, el cervell de l’actriu no estava ple de forats: tenia un coeficient intel·lectual de 165, cinc punts més que Einstein, i era una dona que estava obsessionada per millorar en la seva professió. “Algunes persones han sigut desagradables. Si dic que vull créixer com a actriu, em miren el cos. Si dic que vull progressar, aprendre el meu ofici, se’n riuen. D’alguna manera, no esperen que em prengui seriosament la meva feina”, es queixava. 

Empresària i defensora dels drets civils

La bellesa de Monroe ha esborrat moltes de les coses remarcables que va fer al llarg de la vida. Ella va ser, en part, responsable d'acabar amb el sistema d'estudis que regnava a Hollywood durant els anys 50, quan era imperatiu signar amb MGM, Paramount, Warner Brothers, RKO o Twentieth Century Fox si es volia tenir una carrera cinematogràfica. El novembre de 1954, després d'acabar de filmar La temptació viu a dalt, Monroe va canviar Hollywood per la costa est i un cop allà va decidir fundar la seva pròpia productora, Marilyn Monroe Productions, amb l'ajuda del fotògraf Milton Greene, una decisió que no va ser ben rebuda per la Fox. L'actriu, que es va convertir en la primera dona a tenir productora pròpia des dels temps de Mary Pickford, volia més control sobre la seva carrera i desitjava deixar enrere els papers sexuals que fins a aquell moment li oferien. Monroe va entrar en una batalla legal contra la Fox que va durar un any i va ser ridiculitzada per la premsa i part de la professió, però va iniciar un camí que després moltes altres actrius, com ara Reese Whiterspoon o Kaley Cuoco (The big bang theory), han seguit. Fundar la seva pròpia companyia no va ser l'únic moviment de Monroe per canviar la seva carrera mentre vivia a Nova York: va començar a fer classes d'interpretació amb Lee Strasberg, el mateix professor que va formar actors de prestigi com Marlon Brando o Paul Newman.

Va ser en aquella mateixa època quan l'actriu va conèixer Ella Fitzgerald, cantant a la qual admirava i amb qui compartia el fet d'haver tingut una infància traumàtica. La reina del jazz ja era coneguda i actuava en petits clubs, però el racisme de l'època li impedia fer forat en locals per a blancs, com ara el Mocambo, el bar de moda a Hollywood i el lloc on es reunien estrelles com Lauren Bacall, Ava Gardner o Elizabeth Taylor. El responsable del local es va negar a fitxar Fitzgerald argumentant que estava massa grassa i això feia que no fos prou glamurosa. Quan Monroe se'n va assabentar va moure fitxa: si el propietari deixava actuar la cantant durant una setmana, ella es comprometia a estar cada dia a primera fila, una gran maniobra de publicitat per al club. Monroe va complir la promesa i les entrades per veure Ella Fitzgerald es van esgotar, fet que va obligar al propietari del Mocambo a comptar amb la cantant durant una setmana més. "Després d'allò, mai més vaig haver d'actuar en locals petits", va explicar la cantant en una entrevista a la revista Ms. l'any 1972.

La relació entre elles dues no va acabar aquí. Posteriorment, i en ple moviment a favor dels drets civils de les persones negres, Monroe va seguir anant als concerts de Fitzgerald. Segons explica el biògraf de la cantant, Geoffrey Mark, l'actriu va viatjar fins a Colorado per veure la seva amiga actuar i quan es va adonar que no la deixaven entrar per la porta principal pel fet de ser negra es va indignar i es va negar a entrar al local a menys que no ho fes amb Fitzgerald per l'entrada davantera. Monroe, evidentment, es va sortir amb la seva. "Tinc un gran deute amb Marilyn Monroe... era una dona realment inusual. Una mica avançada al seu temps. I ella no ho sabia", reconeixia Fitzgerald a Ms. Tot i que van ser íntimes durant molts anys, l'amistat es va refredar a mesura que Monroe va seguir endinsant-se en les seves addiccions, un món que Fitzgerald no compartia perquè era abstèmia i no fumava.

Reivindicació feminista

Malgrat que segurament ella mai ho va veure així, el suport que Monroe va donar a Fitzgerald va ser un exemple pràctic de sororitat. En les últimes dècades, diferents intel·lectuals feministes han revisat la biografia de l'actriu des de la perspectiva de gènere, un moviment que ha permès veure Monroe més enllà de la icona sexual. L'any 1972, quan es complien deu anys de la mort de l'actriu, la revista Ms. publicava un assaig de Gloria Steinem titulat The woman who died to soon (La dona que va morir massa aviat) dedicat a l'actriu. Va tenir una resposta inesperada per part de les lectores, que se sentien identificades amb alguns aspectes de la vida de Monroe. "Quan va arribar el moviment feminista, les dones van ser més capaces d'admetre que se sentien identificades amb la seva vulnerabilitat i amb el fet de ser considerades només un objecte sexual, que es veien reflectides en els abusos sexuals que va patir quan era una nena", argumentava Gloria Steinem en una entrevista a la televisió pública nord-americana, la PBS.

Marilyn Monroe no va viure el moviment feminista, però potser n'hauria format part si hagués estat viva. Així ho creu l'acadèmica Lois Banner, autora del llibre Marilyn: The passion and the paradox (Marilyn: la passió i la paradoxa). "Sens dubte va fer accions que es podrien anomenar feministes. Tota la seva vida va ser un procés d'autoformació. Va ser un geni de l'autocreació i ella sola es va convertir en una actriu i una estrella. Va formar la seva pròpia productora, va lluitar a mort contra els magnats i va denunciar públicament l'abús sexual que va patir quan era petita: un acte feminista important i no reconegut. Ella es va negar a callar en una època en què es creia que aquests abusos no eren freqüents i, quan passaven, es culpabilitzava la víctima. Aquest tipus de denúncies van ser molt importants per al moviment feminista dels anys setanta".