Fetus: "No ens fa por perdre llençols pel camí, la música també ha de molestar"

BarcelonaEl grup Fetus continua lligant punk i folk, cada vegada més en sintonia amb l'esperit de The Pogues, la banda irlandesa que va liderar Shane MacGowan. Ho certifica el disc Càntir nou fa aigua fresca (BankRobber, 2024), novament produït per Joan Colomo, que reforça el camí que van engegar arran de Sota, cavall i rei (2021) i que inclou col·laboracions de les Testarudes i una adaptació del poema Ahir de Josep Carner i un recitat d'arxiu de Joan Vinyoli (Domini màgic). En parla el bisbalenc Adrià Cortadellas, cantant i compositor principal de Fetus.

Quin és simbolisme de l'aigua fresca?

— Càntir nou fa aigua fresca és un disc bastant menys conceptual que La serra dels perduts (2022), que sí que era un exercici d'estil més premeditat, de fer recerca i musicar llegendes i històries de les Gavarres. Ara teníem un farcell de cançons que hem aplegat amb aquest títol. D'una banda, perquè l'il·lustrador que ens va fer el logotip va decidir que seria un càntir. A més, és un refrany que ens agrada. Un ceramista ens ha donat uns càntirs, i en la gira he prohibit que els músics portin ampolla de plàstic: tothom beu del càntir. I continuem cantant a la taverna i al país, i fent cançons més protesta.

¿Hi heu pensat mai, en l'encert que va ser conèixer Jaume Arnella i fer amb el disc Sota, cavall i rei (2021)?

— Sí. I si hem anat tirant més cap als Pogues ha sigut arran d'això. Ens hi sentim molt còmodes. I amb la portada volíem plasmar aquesta gran família que hem format de punk i folk.

L’homenatge més explícit és que la portada s'inspira en la del disc If I should fall from grace with god (1988) dels Pogues.

— De fet, la foto la vam fer quan encara no s’havia mort en Shane MacGowan [el líder del grup irlandès The Pogues, mort el 2023]. I per acabar-ho d'adobar, com que ens faltava un músic a la foto, vam fer que també hi sortís en Joan Colomo, el productor.

La vostra cançó sobre els funerals de Verdaguer, Macià i Durruti en el fons connecta amb el funeral de Shane MacGowan.

— Sí, el poble també hi va connectar molt, amb en Shane MacGowan. Hi ha poques figures que siguin capaces de conglomerar tanta gent. I el mateix havia passat amb els tres de la cançó. Va ser l'Albert Botran [l'historiador] qui ens ho va suggerir, fer la cançó sobre els funerals de Verdaguer, Macià i Durruti, malgrat que siguin personatges molt diferents. L'altre dia m'ho preguntaven, si creia que estarien contents, aquests tres personatges, de formar part d'una mateixa cançó. No ho sé, és una bona pregunta, però deixant de banda aquest interrogant, són tres individus que ens han marcat com a poble. Tots tres havien sigut combatius, en certa manera, en els seus camps, i tots tres s'havien acabat posant el poble a la butxaca per ser disconformes.

Un altre personatge que recordeu al disc és la brigadista Fanny Schoonheyt, "la reina de la metralladora".

— La seva història surt al llibre Brigadistes, editat per Tigre de Paper, que aplega perfils biogràfics de gent que va deixar la seva vida enrere per venir aquí a combatre el feixisme, i el seu retrat és dels més icònics d'aquest llibre. A més a més, escoltant melodies partisanes vaig pensar en el grup italià Banda Bassotti, que musicava himnes partisans, i vaig tirar pel dret.

En el disc hi ha cançons més connectades al present, com Homilies de la costa.

— Parlem de coses concretes de la Costa Brava, però ben extrapolables a altres coses com la Copa Amèrica i les manifestacions contra la massificació turística. La Maria Jaume també ho està cantant [en el disc Nostàlgia Airlines], perquè malvendre la terra i trinxar el territori es pateix arreu. Faig coses amb SOS Costa Brava i ho veig molt, això.

Homilies de la costa i Set sous són cançons que formen part de la mateixa història, perquè del trinxament sempre hi ha algú del territori que se n'aprofita.

— A Set sous parlem més de com l'ofici de polític, que hauria de començar com una vocació de servei amb data de caducitat, acaba esdevenint una porta giratòria. A cada contrada n'hi ha, d'aquests...

Que "han fet ofici de la poltrona".

— Exactament.

Set sous és una de les cançons en què el violí i el banjo tenen més rellevància.

— En bona part dels temes, hi hem incorporat el Luís Peixoto, que és un músic portuguès que viu al Baix Llobregat i toca mandolina, banjo i busuqui. I a Set sous és veritat que hi ha moltes capes de violins i el banjo.

A propòsit de Set sous, què us sembla el grup Remei de Ca la Fresca, que també té cançons de denúncia política de proximitat com Fusta d'artista?

— És molt bona, aquesta cançó!

Se suposa que la música s'està despolititzant, entre cometes, però hi ha grups com vosaltres i Remei de Ca la Fresca...

— És que això que la música s'està despolititzant, ni ho entenc ni ho comparteixo. Sempre hi ha hagut gent que va dient les coses pel seu nom. D'altres potser tenen por de perdre llençols pel camí, però a nosaltres no ens fa res.

De fet, cremeu la Constitució en la primera cançó del disc, Camp dels ocells.

— No tot ha de ser política, però per a mi també és una font d'inspiració brutal allò que et molesta. Camp dels ocells té molta metàfora, però de cop i volta dic que cremi la Constitució, perquè no us penseu que només parlo d'ocells [riu]. La música també ha de molestar.

Parlant de molestar, deunidó com van saltar a X alguns simpatitzants d'Aliança Catalana quan vau donar suport al Casal Popular la Metxa, de Ripoll.

— Sí, deunidó. Va ser increïble. Ens van demanar donar suport per a un casal popular al qual estan fent la vida impossible, i de sobte va venir una allau de tuits de gent que no parava d'insultar-nos, però és igual. Fins i tot n'hi havia d'algun fan decebut, però tant és: s'han de dir les coses pel seu nom. Com deia abans, no ens fa por perdre llençols pel camí, la música també ha de molestar.

Tornant al disc: ¿m'expliques la història familiar que hi ha darrere de la cançó El bou i la tramuntana?

— La meva besàvia, la mare de l'àvia materna, era de Castelló d'Empúries, que hi havia una molta farinera. El meu besavi es va haver d’exiliar i ella va anar a viure a Portbou, per estar-hi més a prop. Va obrir la fleca a Portbou i travessava la frontera per veure el marit. Arran d'això, a la meva àvia li va quedar un pis a Portbou i jo hi he anat bastant. Però no canto ben bé sobre això, sinó que faig un homenatge a Portbou, que és veritat que té un punt decadent, però, com Colera, és dels pocs reductes de la Costa Brava que no estan trinxats i especulats.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música?

— Recordo molt el primer cop que vaig pujar a un escenari. Havia estudiat a l'escola de cobla. Vaig fer tenora, però no m'agradava i la vaig deixar per fer guitarra... A la Bisbal hi havia en Sanjosex, que era com el meu veí, i en Jaume Pla [Mazoni]... El cas és que em va marcar molt el primer cop que vaig pujar a un escenari per tocar amb un grup de ska, el 1998. Tenia 11 anys. Per a mi la música ha sigut una història d'empoderament.

¿I un record que t'agradaria oblidar?

— És que amb Fetus ho disfruto tot molt. No ho pateixo. Ho visc d'una manera molt gustosa, i no m'he emportat mai cap mala experiència. Ara que hi penso, potser el moment més terrible va ser al principi de la meva vida de pujar als escenaris, quan em va caure la guitarra en un concert. Era una guitarra del pare d'un amic, perquè jo encara no en tenia, i es va trencar. Era una Stratocaster negra.