Toni Soler: “No pot ser que especulem sobre qui va matar Kennedy i no sobre què va passar amb Jordi Pujol”

BarcelonaToni Soler i Guasch (Figueres, 1965) va començar a escriure el guió de Parenostre, la pel·lícula sobre el cas Pujol, la primavera del 2020, en plena pandèmia. Cinc anys després, espera ansiós el dia de l’estrena, el 16 d’abril. Dirigida per Manuel Huerga i protagonitzada per Josep Maria Pou (Jordi Pujol), Carme Sansa (Marta Ferrusola) o Pere Arquillué (Jordi Pujol Ferrusola), Parenostre és una ficció basada en fets reals, recents i sensibles: com encaixa la família Pujol el seu descens als inferns quan es publica que tenen diners a Andorra. Un exercici valent que acapararà les properes setmanes la conversa política catalana.

L’última Champions que guanya el Barça és el 2015 i coincideix amb la festa dels teus 50 anys. Hi haurà festa pels 60?

— No ho sé, no estic tan motivat com ho estava pels 50. Als 50 tenia ganes de celebrar i compartir; els 60 em fan menys il·lusió i una mica més de mandra. En canvi, sé que si no ho celebro també em sabrà greu, perquè les coses s’han de celebrar. I si hi ha una Champions del Barça pel mig és un al·licient afegit.

Què diries que t’ha canviat en aquests últims deu anys?

— Jo he notat una certa baixada física, una baixada d’energia, de to vital. Em trobo pitjor, en general. Dels 40 als 50 va anar molt bé tot, dels 50 als 60 ja no tant. I després hi ha la síndrome habitual de dir que aquesta dècada que ve l’has d’aprofitar perquè no saps mai què pot passar. Per tant, aquest verb tan horrible que és aprofitar, que per sort els joves no han de conjugar mai, nosaltres sí que l’hem de conjugar.

I si amplio la pregunta i et demano com ha canviat Catalunya aquests últims deu anys, del 2015 al 2025?

— Crec que hem passat d’un escenari d’esperança, o més aviat diria d’expectativa, a un escenari per a alguns de normalitat i per a altres, de frustració. Jo soc dels segons. Això no puc dir que no m’hagi afectat, a mi. A part del desgast emocional i de tota mena que m’ha suposat el tema del Procés, ara m’he d’acostumar a viure sense sentir-me tan implicat i afectat per l’entorn. Intentar viure una vida... com ho deia en Joan Maria Pou?

Una vida petita.

— No sé si és ben bé una vida petita, però sí centrar-me més en el meu entorn més proper, perquè la meva mirada sobre Catalunya i sobre el món ara mateix no és gaire falaguera. I, en canvi, el 2015 o fins i tot abans, quan va sortir l’ARA, eren moments de donar-ho tot, d’intentar marcar la diferència. Ara ja trobo que marcar la diferència els toca a uns altres.

El 2015, els teus 50 anys coincideixen amb el fet que s’havia fet públic el cas Pujol, i els teus 60, amb l’estrena de la pel·lícula Parenostre, que has escrit i produït. Quin és el sentit últim que té per a tu haver-la fet?

— La qüestió és per què no s’ha fet abans o per què no ens hem hagut de barallar amb altra gent per fer-la. És el gran personatge dels nostres temps, Pujol, i ens obre la porta a dos temes molt importants: un és la manera d’entendre la política, la gestió pública, el que és ètic i el que no ho és, i l’altre tema és el conflicte entre Catalunya i Espanya. I a l’epicentre una figura transcendental, amb moltes capes, molt atractiva i que, a més, es converteix en un personatge tràgic. Que no vull dir una víctima. Tràgic, perquè la interacció entre el seu llegat i el que li va passar el 2014 genera un drama personal, que no el converteix en víctima ni l’exonera de cap de les culpes que se li vulguin atribuir. A mi, m’interessa sobretot com ell ho ha hagut de gestionar.

La pel·lícula està rodada a finals del 2023 i s’estrena ara. Quina és l’última vegada que l’has vist i què n’has pensat?

— És una pel·lícula que hem treballat molt entre el final del rodatge i ara. Està rodada a plató, amb fons virtuals, la feina que s’ha fet després és extraordinària i és d’orfebreria amb la narració, perquè era un guió una mica massa prolix i detallista. És una pel·lícula que gairebé ens ha exigit més després de rodar-la que abans.

Com estàs dormint aquests últims dies?

— Jo sempre dormo malament. Va de sèrie. Soc una persona que conviu amb l’ansietat, amb el neguit i amb l’insomni. M’ha portat coses bones, però també dolentes. Jo dormo amb la pastilleta i em costa ficar-me a dormir. Per tant, no he notat diferència. Estic ansiós per veure la resposta de la gent.

És la vegada que estàs més ansiós abans d’estrenar?

— No ho sé, perquè encara no me’n faig la idea. Veure la sala plena de gent mirant-s’ho suposo que em farà certa impressió. No sé què en pensaran els afectats ni la classe política catalana, però estic tranquil. La feina està feta, per mi està ben feta, i suscitarà debat i comentaris en contra, que han de ser tan benvinguts com els que seran a favor. D’això es tracta, que a Catalunya debatem sobre les coses importants. El que no pot ser és que no diguem res més de Pujol, perquè és un personatge massa important.

Per què creus que no t’has hagut de barallar amb més gent que també volgués fer aquesta pel·lícula?

— Per començar, una pel·lícula en català, de temàtica estrictament catalana, és complicat de finançar-la. La dificultat segona, que jo crec que és comuna a Catalunya i a Espanya, és la por o la mandra a abordar els temes polèmics de present. A Espanya em sembla que ara es roda una pel·lícula sobre el 23-F, que fa més de 40 anys que va passar. No hi ha pel·lícules o sèries sobre el present o el passat més recent.

I a Catalunya, quina és l’última pel·lícula que aborda un tema polèmic de present?

— El 47? Però El 47 passa als anys 70. N’han passat de molt grosses, a Catalunya, els últims 10 o 20 anys. N’hem parlat en llibres o en documentals, però no n’hem fet ficció. I la ficció és una molt bona manera de tractar els temes. En el cas de Parenostre és una ficció amb molta base documental, crec que està molt ben documentada. Però evidentment una ficció vol dir mirar pel forat del pany què pensen i què diuen a casa dels Pujol quan esclata la notícia del frau fiscal familiar. Està bé fer aquest exercici, hem de parlar de nosaltres mateixos.

Quina és l’última vegada que has parlat amb el president Pujol?

— Ara fa temps. Fa uns mesos em va escriure una carta i hi va afegir un article meu a l’ARA subratllat. “Això que diu vostè aquí té un cert interès, si vol quedem i en parlem”. Jo vaig dir-me: “Vol parlar de la pel·lícula”. Vaig pensar que era una estratègia. És un senyor que té 94 anys, no vull deixar passar cap oportunitat de veure’l i vam quedar pel 25 de març, em sembla. Però 10 dies abans em van escriure per dir que s’anul·lava la trobada, sense cap explicació.

Creus que el president Pujol veurà la pel·lícula?

— No ho sé, no està feta perquè ell la vegi, ni tampoc perquè la deixi de veure. Ni ell ni el seu entorn més pròxim. Això és absolutament secundari i a nosaltres no ens ha d’afectar. No la fem per a ells ni la fem contra ells. La fem per al país. Per als espectadors del país.

Per què creus que és important que Catalunya tingui una pel·lícula sobre el cas Pujol?

— Perquè ens hem d’autoreferenciar. No pot ser que tanta gent especuli sobre qui va matar Kennedy i no sobre què va passar amb Pujol. Un personatge tan central a les vides dels nostres pares i de nosaltres mateixos. I segona, perquè a mi la dualitat em fascina: els bons són dolents, els dolents són bons, els forts són febles, els millors s’equivoquen, els audaços flaquegen. I en el cas de Pujol és una evidència. El fet que tinguem un Pujol activista, un Pujol estadista, un Pujol banquer, un Pujol líder messiànic i un Pujol defraudador per a mi no són compartiments estancs. Totes aquestes facetes no només no es contradiuen, sinó que s’expliquen les unes a les altres. Això passa amb Pujol i passa amb la majoria de nosaltres. Explicar això m’ajuda a entendre la naturalesa humana, la meva pròpia naturalesa.

Una de les últimes escenes de la pel·lícula és Jordi Pujol imaginant el carrer de Barcelona que li haurien dedicat. Encara pot passar que Jordi Pujol tingui un carrer a Barcelona?

— Sí, crec que en els últims anys hi ha hagut un procés d’una certa rehabilitació gradual de Pujol. Hi han contribuït els hereus de Convergència, Junts, però també hi ha contribuït el president Illa, que el va rebre a Palau i que té un sentit de la institucionalitat molt acusat. Per tant, no dubto que quan arribi el moment Pujol rebrà un comiat de president. Una cosa que fa 10 anys semblava impossible, quan li van tirar a terra el bust que tenia a Premià i deies: “A aquest home el volen esborrar de la memòria”. Ara s’ha agafat perspectiva. No sé si serà un carrer o què serà, però crec que la memòria de Pujol no es basarà en els fets del 2014.

Recordo que l’última entrevista que li vaig fer a Jordi Pujol –El convidat, any 2012– va dir: “Jo encara soc a temps d’espatllar la meva biografia”. Ara podria dir: “Encara soc a temps d’arreglar el meu llegat”?

— No es pot negar que ell ha mostrat un gran coratge. Un coratge que alguns diran que és xuleria. Es fa present als llocs, ho ha anat fent de mica en mica, a la que la pressió mediàtica l’ha abandonat, sobretot després que els mitjans espanyols han vist que la missió s’havia complert i que el Procés se n’havia anat a la merda, i se’n van despreocupar. Crec que és una persona que té coratge i té sobretot obsessió per la presència en la vida pública, que l’acompanya encara ara a la seva edat.

Si poguessis fer un canvi d’última hora a la pel·lícula, quin seria?

— Jo soc un espectador de cinema bastant tonto. Li he d’anar preguntant a la Laura què ha passat, necessito que m’ho donin una mica mastegadet i això m’ha afectat com a guionista. Crec que hi ha algunes coses una mica massa mastegades. Encara que tingui gairebé 60 anys, soc un debutant com a guionista de cinema. Si faig algun altre guió, que ho dubto, perquè ha estat un viacrucis, aquesta és una de les lliçons que he après.

Què et semblaria dedicar els últims anys de la teva vida professional a la política?

— Ho vaig pensar, en un cert moment, en plena eufòria del Procés. Volia estar-hi més a dins, volia saber què passava. I quan Francesc-Marc Àlvaro, que som amics i venim tots dos del periodisme, va entrar en política, de seguida li vaig trucar perquè m’expliqués coses. Jo crec que la majoria de polítics treballen bastant més que jo i no sé si vull treballar més del que treballo. S’ha de tenir una certa dosi d’optimisme i d’il·lusió, i no és la fase en què estic.

T’haurà quedat l’espineta clavada?

— Sí, però en tinc moltes, eh. Tots en tenim. Hi ha mil coses a la vida que t’agradaria haver fet, llocs on hauries volgut anar, persones amb qui hauries volgut estar. La vida és una tria constant i, per a la gent com jo, és el pitjor càstig: la tria. Però ara per a mi la política és una porta tancada.

Et puc preguntar l’última vegada que et van oferir entrar en política?

— No me’n recordo de la data. M’ho han ofert un parell de cops. A part que tenia una amenaça molt clara de divorci a sobre la taula, vaig pensar que no en sabria, que no m’interessava prou, la majoria de reunions em semblarien un rotllo. Vaig intentar visualitzar-ho i vaig veure que no seria més feliç i que no ho faria prou bé. No hauria estat un bon polític.

Acabem. Em vols dir una cançó que estiguis escoltant últimament o poso directament Genesis?

— A Genesis els escolto de forma recurrent, és com un placebo musical a la meva vida. Últimament escolto molt la Ludwig Band. Els trobo molt divertits i musicalment és molt nord-americà el que fan.

Les últimes paraules són teves.

— Res, tu què tal?

Donaria per a una conversa llarga. Ens podem canviar els papers el dia que vulguis.

— No, jo no en sé, de fer entrevistes. Està molt bé que ho facis tu, Déu no m’ha cridat per aquest camí.