Santiago Sierra: "I quan aquí no pugueu pagar un habitatge, què fareu? Us n'haureu d'anar?"

PalmaEl seu és un ‘NO’ en lletres majúscules. Santiago Sierra (Madrid, 1966) diu “no” a les fronteres, a l’explotació laboral, a la monarquia, als abusos del poder i a totes les qüestions que considera que generen les grans tragèdies de la humanitat. De fet, du el ‘NO’ d’anell, dos anells als quals s’aferra durant l’entrevista que li vàrem fer dimecres passat, prèvia a la presentació de la peça que ha fet per al Cool Days Festival. L’artista ha aixecat un mur de 171.000 litres d’aigua de la Mediterrània que divideix el poble d’Artà en dos. Una metàfora en terra ferma d’allò en què s’ha convertit la mar per als que necessiten imperiosament travessar-la.

El mur d’Artà és la imatge d’una Mediterrània que es fa servir com a barrera entre dos mons?

— Fa temps que volia fer servir l’aigua com un material amb el qual construir murs, perquè volia fer física una metàfora i recórrer el camí que va de la fantasia a la realitat. Un mur d’aigua sembla una fantasia, però és força real. Podem parlar del riu Usumacinta, que separa Guatemala de Mèxic, o del riu Bravo. Qualsevol frontera natural s’ha pres per implementar una frontera més. Jo estic absolutament en contra de les fronteres. I la realitat és que hem convertit la mar en un mur.

El mur (la frontera) és molt present en la vostra obra.

— Com a idea escultòrica també és molt atractiu convertir l’aigua en un mur. I molt simbòlic. Els murs estan molt lligats a la meva carrera, que comença amb la caiguda del de Berlin. Hi era i n’estava molt sorprès, però després he vist créixer murs a tot arreu. Els murs són un element que defineix la nostra època. Personalment, també he acabat vivint en situacions de frontera, com a Ciutat Juárez, i mai no m’ha fuit aquesta idea del cap: la d’anar en contra dels que impedeixen a la gent de moure’s i cercar una vida millor.

Agafau la mar com un símbol? De què?

— Els accidents geogràfics acaben convertint-se en símbols de la barbàrie. Si entenem la civilització com a solidaritat i ajuda mútua, crec que no només no es respecten ni un mínim els ideals de la civilització, sinó que avui el poder actua amb un gran sadisme. D’aquí la peça que vaig fer que diu “Tired of this global sadistic regime”, amb unes lletres de mida arquitectònica.

Com valorau l’actitud d’Europa respecte d’aquestes tragèdies humanes?

— Europa resulta bastant vergonyosa, ara mateix, respecte de la guerra d’Ucraïna. És una obscenitat la ignorància de totes les guerres en curs. Com també la manca d’empatia amb Mèxic, on és més fàcil morir assassinat que al mig d’una guerra. Hi ha un munt de guerres que ens importen un pebre. Em sembla brut. És l’exhibició d’un dolor determinat, ignorant tota la resta de dolors.

Podeu parlar de metàfores, però els vostres ‘no’ són molt clars.

— Els efectes de presència, d’evidència, de rotunditat que té l’art no els tenen les paraules. Jo puc dir metafòricament que la Mediterrània s’ha convertit en un mur, però és més contundent fer el mur amb l’aigua de la mar. M’agrada utilitzar la claredat i la rotunditat del mitjà artístic. Pots ser molt clar des de l’art.

El mes d’agost del 2001 vàreu fer una acció a Cala Sant Vicenç que ha resultat premonitòria. La pancarta en la qual es llegia un immens “Inländer raus” [traduït de l’alemany, “Nadius, arruix”] predeia el que després se n’ha dit gentrificació.

— I quan aquí no pugueu pagar un habitatge, què fareu? Què haureu de fer? Us n’haureu d’anar?

Aquella pancarta va ser censurada i va generar polèmica. Enteneu la polèmica com a part de l’obra?

— A mi m’interessa commoure o entrar en diàleg, potser sí, d’una manera forta amb el món de l’art, però no sé si m’interessa que m’escorxin als mitjans. Què en trec, jo, d’això? Més ben dit, a mi em perjudica. De la peça que vaig fer en sortir del confinament, en què vaig enregistrar les coes de la fam que havien aparegut a Madrid d’una manera molt brutal, què en va sortir a la premsa? Que m’intentava lucrar amb la misèria dels madrilenys, això va publicar El País. És molt heavy.

Però en el cas de la peça d’Arco dels presos polítics, també censurada, no creis que la polèmica confirmava la motivació que poguéssiu tenir en fer l’obra?

— En aquest cas ens varen fer un favor. Fins a aquell moment es parlava poc de presos polítics a Espanya i si se’n parlava només era entre els seus, entre els catalans, entre els bascos, entre els anarquistes, però no hi havia una idea general que a Espanya hi ha presos polítics. I s’ha de dir: a Espanya hi ha presos polítics arreu, no només independentistes, sinó treballadors del camp andalús, ambientalistes, fins i tot titellaires. És una situació molt heavy que, a més, ens afecta als artistes. Jo veig les bales xiulant-me a les orelles.

Amb el ninot del rei que vàreu fer amb Eugenio Merino per cremar-lo, les bales devien anar a ferir.

— Sí, perquè es va convertir en una qüestió d’estat que allò no es vengués. I vàrem tenir l’organització d’Arco fent feina perquè no el compràs ningú. Tot això us ho pot contar millor la meva galerista italiana, Ida Pisani, que és la que es va haver d’empassar tot aquell guirigall i que realment va quedar molt commocionada pel nivell d’insults que va rebre. Per fer un ninot d’un rei tot aquest problema? És que som bojos?

Sabeu que el rei és una institució a Arco.

— Quan veus com baveja tanta gent a la fira davant del rei és perquè el creuen un semideu. Que ridícul! Això de bavejar davant aquesta mena de personatges, que sabem que són delinqüents, no té nom. Als polítics i a tots els poderosos els encanta l’art, els serveix per manipular. Què seria del papa sense la seva basílica de Sant Pere? El rei necessita el rendez-vous d’Arco. Si tenim aquesta gent a la cúspide del poder és perquè tenim una caquistocràcia, el govern dels pitjors. I als pitjors de la societat se’ls fa genuflexió.

Arco és un mercat i vós sou conscient que en viviu.

— Si no vens, no pots continuar. No sé si un col·leccionista es tem que, quan et compra, el que fa és donar-te un crèdit perquè facis l’obra següent.

Apuntau amunt en la crítica. Confiau poder canviar res?

— Atac una realitat que té armes nuclears, exèrcits, policies… Jo només som un artista. Què puc canviar? No crec en la capacitat de canviar res, aquesta gent és molt poderosa i és molt boja. Això sí, m’agrada que l’art generi un problema. L’art no ha de fer part de la indústria de l’entreteniment, ni de la indústria turística cultural. Ha de ser part de la lluita, una eina de combat.