Antònia Vicens: "No tenim temps de desenterrar els morts que ja els tornam a enterrar"

PalmaL'escriptora Antònia Vicens (Santanyí, 1941) rebrà, aquest dimarts, la Medalla d'Or de les Balears. A 82 anys, la de Santanyí diu que li costa concentrar-se per escriure, que està un poc dispersa. El seu darrer poemari, Pare què feim amb la mare morta (LaBreu, 2020) s'ha traduït al francès, i el mes de març farà una ruta per presentar-lo a algunes ciutats. Diu que sí, que és una bona notícia, però que a veure si aguanta el viatge. Agraïda, com sempre, pels reconeixements i distincions, del que està més contenta Vicens és d'haver pogut fer tota la vida el que havia somiat de nina: escriure.

Aquest dimarts, el Govern us entregarà la Medalla d'Or de les Balears, una distinció que arriba després de rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any passat. És una altra alegria?

— Sempre rep les distincions amb sorpresa perquè no les esperes. Em va telefonar la presidenta i em vaig estranyar, perquè no tenim costum de telefonar-nos... Penses que et dirà alguna cosa, però no acabes de saber ben bé què. És una barreja de sensacions mala de definir. Un reconeixement també és una responsabilitat, has de ser digna de portar-la. En tot cas, estic molt agraïda que el Govern pensàs en mi i la meva obra.

També rebran aquest reconeixement Agustí Villaronga, a títol pòstum, i Gabriel Janer Manila, autor de la vostra generació.

— Estic molt contenta. En Biel [Janer Manila] i jo vam començar a publicar novel·les el mateix any, i hem seguit un mateix itinerari. A més, sempre hem apostat per la llengua catalana per defensar la nostra obra.

Estau escrivint, aquests dies?

— He de dir que estic dispersa, perquè per concentrar-me necessit silenci, que és ver que en tenc, a casa; com també tenc el món de soledat que necessit. Però darrerament estic en pausa. He començat coses, però estic dispersa.

En tot cas, la vostra obra continua ben viva. S'acaba d'estrenar 39° a l'ombra al teatre, amb adaptació i direcció de Catalina Florit.

— Sí, i també puc dir que s'acaba de traduir Pare què feim amb la mare morta al francès. Dia 13 de març començ una ruta amb aturades a Bordeus, París i Perpinyà. A veure si en torn sencera, que això és fàcil de dir, però són molts quilòmetres. Això, i l'estrena teatral, em fan sentir que part de la meva obra està viva, sí. Igualment, no és una cosa que em preocupi. És una sort que els autors i autores no sapiguem què passa amb la nostra obra durant l'eternitat, així podem fer feina amb tranquil·litat sense pensar si sobreviurà o no. A vegades només en sobreviu una frase.

És una bona manera de fer feina.

— Jo crec que quan fas una cosa, sigui literatura, música o un pastís a la cuina de casa, si hi poses passió i el millor de tu, el resultat no depèn del que vingui després; la importància viu en aquell moment precís, ens enriqueix a nosaltres mateixos. La vida és molt curta i la història, molt llarga. No sabem res.

Soleu mirar enrere i pensar en les coses que heu fet, que us fan sentir orgullosa?

— Sent orgull de qualsevol moment, dels més petits. Tenc la satisfacció que de nina somiava escriure i he escrit, he publicat i això ja és un premi per a tota la vida. No diria que estic orgullosa, estic agraïda de moltes coses, com ara d'aquesta medalla que em donaran. Però he fet el que m'ha agradat: escriure, llegir... I, a sobre, m'han premiat per això, m'ho han reconegut. Això és la sorpresa. Jo no he fet una carrera de res, he fet el que m'ha agradat. Per a mi, escriure ha estat ser lliure per sobre de totes les coses.

Quan vàreu començar a escriure ja miràveu el turisme amb un punt crític.

— Malauradament, una novel·la com 39° a l'ombra, que té més de 50 anys, és més actual que mai. Ara tot aquell món turístic, i tot el que envolta la seva bombolla, s'ha fet més gros; jo ja escrivia com cremaven pins, com posaven ciment i més ciment, com explotaven els obrers. Tot és més gros, el que jo vaig escriure era just el llevat. La terra està al límit... Record quan tot va començar, no eren quatre hotelers; eren temps de misèries, hi van participar molts de mallorquins alegrement...

Pensau que tot això se n'ha anat de mare?

— Em sembla que és com si anéssim llenegant i llenegant en un tobogan... Vam abandonar el camp i la indústria; ara, si no ve turisme, tothom tremola i plora. Els que tenien un tros de terra es van posar de cambrers, a la cuina... El turisme havia de ser un món molt alegre, i era de molta servitud, molt trist; ho he dit sempre. No feia tants d'anys de la Segona Guerra Mundial, i els que venien a Mallorca ho feien per oblidar, clarament. Hi havia moltes dones que havien perdut l'home, un amant, fills... Aquestes ferides encara hi eren. La gent em deia: "Antònia, has anat a fer feina a un món d'homes, de disbauxa!". Quina equivocació, jo sempre vaig veure que venien a oblidar ferides molt fortes.

Com viviu totes les notícies de la localització de desapareguts durant la repressió franquista, com ara Aurora Picornell i les Roges del Molinar?

— Està molt bé que no oblidem, hi ha famílies que tenen memòria i crec que, si hi ha aquesta inquietud, s'ha de poder donar dignitat encara que sigui als ossos. El que fa por és que tot es repeteixi. No tenim temps de desenterrar els morts que ja els tornam a enterrar. Abans Europa era molt gran, però ara és molt petita perquè la connectivitat ha canviat. Si començ a pensar, visc horroritzada. Per què aquest dolor que cream? No hi he trobat mai resposta. Des de ca nostra tot és bonic, veig florir un gerani i el món em sembla bell. Però quan mires més enllà no n'hi ha, de bellesa.