Omi González: “Si no toc, em pos de molt mal humor”

PalmaOmi González (Palma 1977). El d’Omi li ve de Jerònima. Herència familiar: les monges franceses li varen posar aquest diminutiu a la seva padrina, que es deia igual. Jeromita. Ni Jero ni Mita: Omi. Nom complet: Omi González Amengual. Es va criar a la frontera entre Son Armadans i Son Dureta. El seu pare feia feina a les drassanes, de vegades a Palma i de vegades a Alacant. La seva mare era funcionària. Mai va encaixar. Ni a l’escola ni a l’institut. Es va acabar adaptant a la inadaptació: el rock’n’roll sempre ajuda. Fa dècades que toca: Pregnant Doll, Doctor Martín Clavo, Dr. Doom i, darrerament, Fundación Francisco Frankenstein. Però sobretot, Sweet Poo Smell, el duo de garage punk combatiu que comparteix amb Xima Flexas i que desplega una mescla d’ingenuïtat i mala llet que traspua ella mateixa.

La cita amb Omi González és al restaurant La Infame, de la plaça Raimundo Clar. Això de què l’entrevistin li fa una gràcia tirant a regular. L’entrevistam igualment.

Quan vàreu començar a escoltar música?

— N’escolt des de sempre, des de petita. Des que vaig tenir la meva casset d’Enrique y Ana. Vaig passar directament d’Els Barrufets i Enrique y Ana als Ramones. Devia tenir 9 o 10 anys. No m’agradava l’escola. No socialitzava bé amb la gent. No vaig tenir amics de veres fins que no vaig començar a tocar. L’època de The Final Countdown i Bon Jovi… Tot allò em semblava una merda i vaig voler ser com els altres i em vaig comprar una casset de Mecano, però em continuava semblant una merda. És una cosa d’amor-odi. Quan no estàs integrada a la societat, et sents un poc malament i et demanes contínuament per què no encaixes. Per una banda, hi ha moltes coses que no suport, però de vegades la gent romantitza els outsiders quan en el fons som animals socials. Jo mirava els meus companys i ells sabien fer les coses.

Quins grups escoltàveu?

— Molta música la vaig descobrir quan vaig entrar per primer cop a Runaway [botiga de discos situada a la Costa de Santa Creu i que va tancar el 2006; Omi González hi treballaria més endavant]. No sé quina edat devia tenir. Abans només escoltava les cassets de Ramones i Hard-Ons que m’havia donat el meu cosí. A l’institut vaig fer una amiga heavy i em va passar cintes de Sepultura i L7. També escoltava Mudhoney i Screaming Trees. Tot clàssics.

I Bikini Kill i el moviment Riot Grrrl?

— Bikini Kill em feia gràcia perquè eren molt naturals i pensava, “Eh! Això ho puc fer jo”. Els Ramones són molt naturals, però elles eren diferents. Hi havia la veu de Kathleen Hanna, saber que eren ties… Era més real: et senties més identificada. Però no vaig gratar molt en el rotllo Riot Grrrl. Som més de grups concrets que de moviments.

Quan vàreu començar a tocar?

— El meu cosí em va ensenyar quatre acords. Devia tenir tretze o catorze anys. Més endavant, a setè o vuitè, em vaig fer mig col·lega d’una al·lota d’una altra classe a qui també li agradaven els Ramones i a ella la varen apuntar a solfeig i piano i jo, per ser com ella, també m’hi vaig apuntar. I em va anar bé, em va agradar. Vaig estar-hi tres anys, però jo el que volia era tocar la guitarra i fer rock’n’roll. I ho vaig aconseguir.

El vostre primer grup va ser Pregnant Doll?

— Sí. No record quin any era, però quan vàrem tocar a Sonotone a la presentació del primer disc de Canníbales, jo encara era menor d’edat. Després d’un parell d’anys, es va acabar Pregnant Doll i en aquell impàs vaig tocar amb Junk Galaxy i aquí va ser quan vaig conèixer David Clavo. A l’època que vaig tocar amb Doctor Martín Clavo va ser molt productiva a nivell musical. A DMC hi vaig conèixer Gato i amb ell vàrem formar Dr. Doom. Tocar amb Rafa Murillo era un poc un somni. I en aquella època també vaig estar tocant amb De Sucedáneos.

Ara fa anys que tocau amb Sweet Poo Smell, amb qui heu acabat com a duo.

— Sweet Poo Smell va sorgir perquè jo m’havia quedat sense grup i na Xima em picava. Ella no havia tocat mai cap instrument, però em deia “a què no t’atreveixes a fer un grup amb mi?”. Pel grup han passat diferents bateries: Luigi Perea, Iskra Karadzhova, Rafa Murillo, Dana Sioux… Després de la pandèmia varen deixar el grup na Pazzis Veiret i na Dana. Na Xima i jo som dues antisocials autèntiques i vèiem impossible trobar algú, així que vàrem continuar nosaltres dues. Durant un temps, quan érem un trio, ja havíem estat una temporada tocant una part de la bateria cada una. Al final és una qüestió de pràctica.

Hi ha un compromís amb el DIY que no sé si sorgeix de la necessitat o el convenciment.

— Jo crec que és una mescla. Al principi ho fas de manera inconscient perquè no encaixes. Ara continuu sense encaixar, però ja sé més o menys com va la cosa i hi ha part de visió conscient i intenció política. Però sempre sents aquest debat interior que no saps què fer. Però mira, jo he de tocar perquè, si no toc, em pos de molt mal humor. És la meva teràpia. Perquè vegis: quan es va incendiar el local de Pregnant Doll vaig estar molt malament i quasi no sortia de casa. Només sortia perquè mon pare m’acompanyava a assajar. Fins i tot els meus pares veien que aquesta era l’única manera que tenia de relacionar-me amb el món.

Durant molts anys heu estat una dona en una escena eminentment masculina. Què ha suposat això?

— Aguantar molta condescendència i callar perquè no vols ser la histèrica. A més, com que jo era sempre la més jove i la meva necessitat era tocar, preferia fer la rialla davant dels comentaris de merda abans que quedar-me sense grup. Des que estic a Sweet Poo Smell, ja no sent aquesta necessitat d’empassar-m’ho. Encara ens toca fer-ho, però era pitjor quan era l’única dona del grup. El que duia pitjor era comprovar com sou de subnormals els mascles i com de malament tractau les ties. Sou uns bavosos. I com parlau d’elles a la seva esquena, com si fossin objectes. Això ho duia molt malament.

Teniu la sensació que han canviat les coses en els darrers anys?

— Pensava que sí, però en el fons no. Sembla que sí, però quan grates un poc, no. No.